Acabem de tornar amb la Matilde, la meva dona, de la concentració a Barcelona a la vora del consolat d’Itàlia, per exigir l’alliberament immediat del president legítim de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, detingut a l’illa de Sardenya quan aterrava a l’aeroport de l’Alguer on havia de participar en diversos actes. Hem arribat a casa amb la notícia positiva de la seva llibertat –a l’exili, però, fins que no aconseguim la seva llibertat també al Regne d’Espanya– tot i que encara pendent de la vista davant el jutge italià el quatre d’octubre.
Els poders del Regne d’Espanya han fet el ridicul, una vegada més, davant la justicia europea. Només els jutges imperials espanyols –personifícats en el jutge Llarena, en aquest cas– i el govern del rei-emperador, defensen ara com ara que Puigdemont és un pròfug que defuig la justícia i que ha de ser empresonat. En aquest cas, els fets han estat claríssims: tant el fiscal com el jutge de Sàsser han refusat els arguments del jutge Llarena, i Puigdemont pot tornar a anar amb llibertat per tots els estats membres de la Unió Europea excepte l’espanyol.
En tornar de la manifestació, comprovo amb satisfacció que el govern legal de l’autonomia de Catalunya, aquesta vegada sí, ha estat a l’alçada del que demanava la situació. Una reunió del govern en ple, una resolució digníssima del mateix, una compareixença impecable –no hi sé veure matisos que em facin dubtar de la seva excel·lència i sinceritat– del president legal de la Generalitat, Pere Aragonès –que s’ha desplaçat a l’Alguer per donar suport al president Puigdemont–, em fan encara ser optimista. Tot i les ensopegades d’aquest ja llarg i dissortat període del post 1 d’octubre del 2017, les coses poden ser endreçades.
Només cal ser conscients i conseqüents amb allò que, una vegada i una altra, posa en evidència la realitat: el Regne d’Espanya, i amb ell tots els seus poders, només pot i vol –en les persones dels seus representants– posar sobre la taula “de diàleg” la repressió pura i dura. Si volguessin fer una altra cosa ja haurien aprovat, per exemple, la reforma promesa –milor la supressió– de l’article del codi penal sobre la sedició. Ni això han gosat posar els delegats del govern del rei-emperador a la taula.
Caldrà, doncs, que tot l’independentisme retorni a la via de l’unilateralisme que va fer possible l’octubre del 2017. I que ens oblidem d’una vegada de les cançons endormidores de les maleïdes sirenes imperials.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!