La nova llei catalana de l’habitatge estableix la possibilitat del lloguer forços de pisos buits. La mesura ha suscitat la lògica preocupació de les famílies que tenen un pis desocupat i que, per la raó que sigui (sovint, la indefensió amb què es troben davant de llogaters que no compleixen amb les seves obligacions), no el volen llogar ni vendre.
Però més enllà de les crítiques que es puguin fer a aquesta nova previsió legal per l’intervencionisme que transpira o per la seva dubtosa constitucionalitat, cal preguntar-se també si es tracta d’una mesura equitativa -és a dir, que tracta tothom igual- i eficaç -és a dir, que farà augmentar els pisos disponibles per al lloguer-. Les evidències que passem a exposar mostren que clarament no és ni una cosa ni l’altra.
Imaginem que hi ha 4 ciutadans catalans (A, B, C i D) que compten amb un capital de 300.000 euros. El ciutadà A se’ls gasta en un cotxe de luxe per a les grans ocasions. El ciutadà B guarda els seus euros sota el coixí. C decideix posar-los al banc. I D -incaut- adquireix un segon pis amb aquests diners.
Doncs bé, la paradoxa és que la Generalitat no li dirà res ni a A ni a B ni a C, però en canvi amenaçarà a D d’expoliar-li temporalment el seu pis. El cas és que, seguint la mateixa lògica, l’administració podria exigir a A que comparteixi el seu nou cotxe (que sens dubte pot complir una important ‘funció social’, especialment si està ‘desocupat de manera permanent i estable’ -és a dir, si només s’utilitza per a les grans ocasions-); podria obligar B a posar els seus diners al banc (amb el lloable propòsit d’injectar diners en el sistema financer, és clar) i podria confiscar els estalvis de C i utilitzar-los per a comprar els seus propis bons (que permetrien fer més carreteres i hospitals). Oi que qualsevol d’aquestes hipòtesis ens sembla ridícula? Doncs per què no ho hauria de ser el lloguer forçós d’habitatges?
La nova llei catalana de l’habitatge estableix la possibilitat del lloguer forços de pisos buits. La mesura ha suscitat la lògica preocupació de les famílies que tenen un pis desocupat i que, per la raó que sigui (sovint, la indefensió amb què es troben davant de llogaters que no compleixen amb les seves obligacions), no el volen llogar ni vendre.
Però més enllà de les crítiques que es puguin fer a aquesta nova previsió legal per l’intervencionisme que transpira o per la seva dubtosa constitucionalitat, cal preguntar-se també si es tracta d’una mesura equitativa -és a dir, que tracta tothom igual- i eficaç -és a dir, que farà augmentar els pisos disponibles per al lloguer-. Les evidències que passem a exposar mostren que clarament no és ni una cosa ni l’altra.
Imaginem que hi ha 4 ciutadans catalans (A, B, C i D) que compten amb un capital de 300.000 euros. El ciutadà A se’ls gasta en un cotxe de luxe per a les grans ocasions. El ciutadà B guarda els seus euros sota el coixí. C decideix posar-los al banc. I D -incaut- adquireix un segon pis amb aquests diners.
Doncs bé, la paradoxa és que la Generalitat no li dirà res ni a A ni a B ni a C, però en canvi amenaçarà a D d’expoliar-li temporalment el seu pis. El cas és que, seguint la mateixa lògica, l’administració podria exigir a A que comparteixi el seu nou cotxe (que sens dubte pot complir una important ‘funció social’, especialment si està ‘desocupat de manera permanent i estable’ -és a dir, si només s’utilitza per a les grans ocasions-); podria obligar B a posar els seus diners al banc (amb el lloable propòsit d’injectar diners en el sistema financer, és clar) i podria confiscar els estalvis de C i utilitzar-los per a comprar els seus propis bons (que permetrien fer més carreteres i hospitals). Oi que qualsevol d’aquestes hipòtesis ens sembla ridícula? Doncs per què no ho hauria de ser el lloguer forçós d’habitatges?
CARRASCLET
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Està molt bé la comparació, però els nostres "intervencionistes" no fan lleis per a les altres opcions espoliadores perqué no poden. Si no hi hagués la sopa europea, és a dir el mantell democràtic i liberal de la Unió europea que tan bons resultats dona, podem pujar de peus que ho provarien. Si a més tinguessin realment força coercitiva, ho farien encara que el Parlament no estigués d’acord.
Són els vells fantasmes dels segles XIX i XX que encara belluguen. Són solucions aparentment fàcils per a problemes complexos.
El problema és que no és en absolut segur que a la fi no resulti que hem viscut un moment dolç de la humanitat i amb l’excusa de l’ecologia, del terrorisme, o del que sigui, l’aplicació autoritària de principis simpllistes no acabi retornant…
La comparació és infantil i absurda. La vivenda és una dret constitucional i tenir cotxe no. Tothom es pot comprar un cotxe, més o menys bo, nou o de segona mà, i a la vivenda cada cop hi ha més gent que no hi pot accedir.
Tenim polítics lamentables però si el nivell de la crítica ha de ser aquest no la millorarem mai.