El març de 2006 s’anunciava el Pacte Nacional per a l’Educació (PNE), un pacte que naixia amb l’objectiu de dotar d’estabilitat el model educatiu del país, fent-lo menys sensible als vaivens de la conjuntura política. És en aquest context que cal analitzar els drets de les escoles i els alumnes.
Escoles que no poden triar alumnes (i que per molts anys)
Des d’un punt de vista liberal cal celebrar la impossibilitat dels centres per seleccionar l’alumnat. Si bé és cert que això limita la llibertat de les escoles, encara és més cert que les conseqüències que aquest filtratge genera són, en molts casos, la ‘guetització’ de nens per escoles en funció del seu nivell socioeconòmic. La concentració dels immigrants en escoles públiques n’és només un símptoma evident.
Per tant, cal posar a la balança aquests dos elements i jerarquitzar en funció de quins principis són més importants: la igualtat d’oportunitats o la llibertat de les escoles a triar alumnes. Un liberal no ha de tenir dubtes: la igualtat d’oportunitats és cabdal per després premiar l’esforç i el talent. Si no, tot s’enfonsa. En canvi, el dret a triar alumnes permet a certs grups socials mantenir el privilegi de no mesclar-se amb altres segments de la societat, dificultant l’ascensor social pels desafavorits. La seva defensa només pot ser pur conservadorisme.
Alumnes que no poden triar escoles (i per què no?)
El PNE no diu com es durà a la pràctica aquesta directriu, però no hauria de vulnerar el dret a decidir escola per part dels pares. En aquest sentit, cal responsabilitzar les famílies de les decisions educatives que prenen. Ningú millor que elles per triar on han d’anar els seus fills. Per tant, cal garantir que les famílies puguin portar els seus fills a qualssevol escola del país, excloent una regla molt implantada, malauradament, a Catalunya: la proximitat a l’escola.
La proximitat és un exemple de política miop que fa que la segregació no tingui lloc a l’escola, sinó en el lloc de residència. Efectivament, les famílies ‘voten amb els seus peus’ i decideixen anar a viure allà on hi ha més gent del seu nivell socioeconòmic, sabent que això garanteix una escola amb ‘nens afins’. Les actuals regles de proximitat accentuen aquest suposat “dret a la segregació” amb el resultat de ciutats amb barris més diferenciats i escoles segregades.
A aquest augment d’elecció d’escoles que proposo li cal un altre ingredient clau: la transparència. Cal que els pares tinguin accés a una informació entenedora sobre les escoles amb les seves diferències en filosofia i resultats. Només així els pares de famílies tindran elements per decidir on enviar els seus fills i, si cap de les escoles properes els satisfà, podran portar-los a una amb bons resultats a un altre barri de la ciutat o a un altre municipi.
Aquest model posaria en evidència les escoles que funcionen i les que no.
PAU AGULLÓ
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em sembla molt oportuna la crítica del criteri de proximitat, no perquè no s’hagi d’applicar sinó perquè pot donar resultats indesitjables. La realitat és que en l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i també en altres ciutats grans, es poden identificar tipus d’àrees residencials en funció del nivell socio-econòmic dels seus veïns. De fet la tècnica de la zonificació urbanística ho estimula quan preveu distintes intensitats d’edificació, distintes tipologies, que a la pràctica signifiquen diferents nivells de confort, diferents nivells d’inversió i diferents nivells de despeses de manteniment. En conseqüència quan aquestes àrees tenen prou entitat acaben essent un ghetto, tant sigui en sentit negatiu com socialment més acceptable i llavors agafa el nom d’exclusiu. La sanitosa i important barreja de classes socials, i en aquest moment també l’oportuna dissolució dels immigrants, a l’escola en totes aquestes àrees residencials no es dona.