Les campanyes electorals ens permeten poder analitzar qualitativament el nivell de democràcia que existeix en una societat i, tanmateix, veure què és allò que preocupa principalment. Per exemple, si ens fixem en la campanya nord-americana i l’espanyola podem veure, d’entrada, que es tracta de dos països completament diferents. Diferents quant a motivacions socials i quant a nivells de llibertat i democràcia; tant des de la tria dels candidats fins a la formació del govern que guanyi finalment.
Evidentment, no podem fer un anàlisi comparatiu amb aquest espai, però sí podem fixar-nos en què s’està dient en la campanya espanyola i quins procediments mentals s’utilitzen per tal d’aportar solucions a problemes o reptes socials.
El primer que crida l’atenció és veure com alguns dels problemes principals que surten en els estudis sociològics s’acorda entre totes les forces polítiques (i en mitjans de comunicació, també!) no debatre-ho en campanya, doncs és un tema “massa seriós”. No havíem quedat que una campanya era per tractar temes seriosos? Avui és el terrorisme, però altres anys foren les pensions i la Seguritat Social. Casualment això és pactat per totes les forces conservadores, tant de dretes com d’esquerres, que alhora són totes.
Això ens porta a analitzar un altre aspecte de la campanya: si totes volen mantenir les coses tal com estan i no perdre la parcel·la, en tot cas repartir-s’ho diferent vol dir que, entre les opcions, no hi ha cap força liberal. No hi ha, doncs, cap solució ni cap enfocament de problemes diferent a allò políticament correcte, que evidentment marquen i limiten les forces conservadores.
En el debat polític, més enllà de banalitats, no hem sentit cap debat profund sobre immigració, si cal mantenir una sanitat pública amb barra lliure per a tothom i quins serien els límits, de si hem de deixar de donar escurrialles a les empreses per, a canvi, fer una legislació que faci que al capital li resulti més interessant invertir en projectes joves que dedicar-lo a altres passivitats. De fet no hi hagut ni tant sols un debat al voltant del medi ambient, on s’analitzi qui més gasta recursos i a on és prioritari, doncs, actuar.
Enlloc d’això, ens alliçonen del que hem de fer, quines lleis ens penalitzaran, decideixen el que ens és bo i el que ens és dolent. Ens diuen, fins i tot, que no sabem comprar perquè comprem als centres comercials i comprem marques que, segons diuen¸ són molt dolentes (fan coses terribles com guanyar-se la vida).
Si ens fixem, en les democràcies anglosaxones, que alhora són les que tenen nivells més alts de democràcia, el partit socialdemòcrata no existeix com actor principal. Al final de tot, la societat és divideix entre els que no hi fa por que la gent decideixi i els que es creuen amb superioritat moral per deixar-ho en mans d’uns escollits dels quals en formen part, és clar.
FERRAN PUJOL | www.hayek.cat
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
una perspectiva interessant i, sobretot, necessària. Gràcies pel bloc.