De res, massa

El joc literari 147 proposat per Jesús Tibau al seu bloc Tens un racó dalt del món ha arribat a la seva cita i els abonats  setmanalment a aquests reptes hem de fer mans i mànigues per poder-hi participar.

Gràcies per organitzar-ho i donar-nos canxa, mestre !

M’exalta el nou.

La dissenyadora d’espais urbans s’ha tret les ulleres de pasta de color magenta i les ha deixades sobre la taula de poligrafit que va fer-se portar d’un estudi d’interiorisme de Berlín. Respira alleujada. Avui la brigada ha acabat d’instal·lar els nous llums del passeig.  Va costar molt convèncer el consistori del seu projecte tan cool però, finalment, el prestigi d’aquella estilista islandesa autora del disseny decantà la balança. Les troba magnífiques : l’acer inoxidable finlandès no té rival en el camp del mobiliari urbà. Mentre apaga la làmpada de claror micropolaritzada del despatx, comprada a Osaka , es veu reflexada en el mirall de la paret. Avui, el vestit gris antracita de patronatge londinenc tan trendy li cau especialment bé. Se’l tornarà a posar quan vinguin a fotografiar-la per a l’entrevista del butlletí trimestral del col·legi professional.

Camí de l’aparcament municipal, on té plaça reservada per al seu utilitari biplaça -reedició d’un model del anys seixanta, de color british green racing-, veu els operaris que tornen amb el camió carregat. S’enduen els darrers fanals vells cap a la deixalleria. Feia més de noranta anys que eren al passeig.  De ferro colat i d’estil modernista, sufragats de la seva butxaca per un prohom de la indústria càrnia local. Quina ordinariesa i quin recargolament, quin fàstic –pensa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!