El Campanaret

Trasbalsat i emocionat per la notícia de la mort del mestre i amic Lluís Maria Xirinacs, que m’enganxa a Finlàndia, no sé pas si podré expressar les moltes i profundes sensacions que sento en aquest moment. Fa una estona he rebut un missatge al mòbil informant-me de la mort del Xiri. I tot just ara acabo de llegir per internet les seves circumstàncies. Només una persona genial com ell, amb la seva fortalesa i amb la seves capacitats sobrehumanes, podia marxar com ho ha fet, practicant l’endura a l’estil dels càtars, al mig de la muntanya, volgudament, en soledat i en silenci. Llegint els fragments de la carta “Acte de sobirania” no he pogut contenir les llàgrimes. No són llàgrimes de tristesa sinó d’emoció, d’alegria, d’esperança. Ara som una mica més lliures gràcies a un nou gest individual d’un home que ha dedicat la seva vida als altres i ens deixa ben definida la línia a seguir. Estic molt segur de no exagerar gens ni mica si dic que el Xiri és el català que més ha aportat al pensament universal des de Ramon Llull. Malauradement la seva obra no ha estat mai prou divulgada però algun dia ho serà. A més el Lluís Maria no era un simple pensador sinó que per sobre de tot era un home d’acció, valent, que predicava amb l’exemple fins a límits inimaginables com ho demostra aquest darrer gest solidari. Tots els que hem tingut la sort de conèixer-lo i estimar-lo sabem que hem perdut un dels nostres millors valors però precisament si ha fet el que ha fet és perquè entenia que aquesta era ara la seva millor manera de fer un servei a la pàtria i a la comunitat. El seu acte de sobirania apel·la al nostre deure de fer molt més del que fem i podem. És per tot això que hem de donar-li les gràcies un cop més. I la nostra millor gratitud vers tanta generositat és fer de la no-violència la nostra millor arma per alliberar-nos individual i col·lectivamet d’una vegada per totes. Hem de deixar de ser esclaus perquè la nostra nació també ho deixi de ser.

Avui volia parlar-vos del meu viatge fins a l’extrem del continent, al mar de Barents. Però fer-ho em semblaria una minúcia insignificant davant la magnitud que representa la pèrdua del nostre millor home, del nostre mestre particular de la no-violència. La seva acció hauria de fer reflexionar tots els que han tingut responsabilitats polítiques importants i que amb les seves renúncies des de la transició fins ara han portat el país a l’atzucac actual, a aquesta subordinació continuada que no ens permet superar l’estat d’infant dependent, i al Xiri a marxar abans d’hora, quan encara podia aportar-nos moltes coses més. Però la nostra trista i dissortada pàtria l’ha obligat a aquest final. El millor dels possibles. Perquè un home que mor així només pot ser un home amb una dignitat i una generositat sense límits. Els que el coneixíem ja ho sabíem. Ara cal que els altres se sentin commoguts per una acció com aquesta i entre tots plegats comencem a fer molt més del que hem fet. Perquè podem, volem, hem de guanyar i guanyarem! 

Com ens demana en la seva carta acceptem amb gloriosa admiració aquest final absolut victoriós en contraposició amb la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. La victòria contra l’esclavitud és ara més propera. El darrer acte de sobirania del Xiri és definitiu i a la vegada definitori del que un dia acabarà passant. Ha de marcar i marcarà un abans i un després de la nostra història.  

La notes que ens ha deixat: