Amigues i amics:
com ja sabeu, aquest seguit de cartes que duen el títol general de Sobre el referèndum tenen un punt de partida. La convicció de què fer un referèndum d’independència pactat amb el govern espanyol, no és possible. I no ho és, perquè el problema que avui ha dut fins al punt en el qual estem, no és contemporani nostre, no ha aparegut ara, sinó que en bona manera ja va estar present als debats de la Constitució de Cadis. I encara que de manera larvada va estar present al llarg del segle XIX per l’existència de dues maneres diferents de construir la societat liberal. La societat burgesa. Amb periòdics xocs armats més que violents –les bullangues urbanes– primer, després per xoc d’interessos entre una indústria que demana proteccionisme davant la poderosa indústria anglesa, i uns poders agraris, que dominen l’estat i els seus governs que exigeixen lliurecanvisme
I és cap a finals de segle que aquest problema, el “problema català”, comença a prendre forma i contingut polític. Primer amb l’aparició del Memorial de Greuges (1885), i set mesos després amb la de la Constitució Regional de Catalunya, més coneguda com les Bases de Manresa (1892), on el nom de regional cal llegir-lo i interpretar d’acord amb l’època.
Tots dos documents assenyalen tot just l’inici del pas del regionalisme cultural, literari… i prou, propi de la Renaixença, a un moviment ja més nacionalista. Moviment que aviat, el 1904, sis anys després de la pèrdua per part d’Espanya de les seves darreres colònies, ja pot definir-se com independentista quan un sector de la Unió Catalanista dissenya la primera versió d’una bandera estelada. Inspirada en la cubana. O sigui, el problema no és pas d’ara com des de la visió centralista es diu sovint. I fins i tot honestament, i he escrit honestament, es pensa. No va néixer ni amb Mas, ni amb ERC, ni amb la CUP, ni amb Terra Lliure…
La incapacitat d’Espanya de vertebrar-se
I aquí està el quid de la situació actual. Al llarg del segle XIX la vertebració dels territoris que formaven l’Espanya peninsular –Cuba, Puerto Rico i les Filipines eren, constitucionalment, l’Espanya d’ultramar– camí cap a la formació d’una Nació, no es va saber fer a través de trobar un nexe comú que articulés alguna mena d’unitat flexible. Ni tan sols es va fer a través d’una intel·ligent política d’assimilació, com a França, on deixar de ser provençal o bretó i prou, era deixar de ser un pobre provincià ignorant que parlava patuès, un trist dialecte, per ascendir a ser un ciutadà de la gran França. Un francès de ple dret, que com a tal parlava francès. El problema era que la gran Espanya havia deixat de ser gran des del desastre de Rocroi (1648) i la Batalla de les Dunes (1658).
Una cosa semblant a la de França sí que s’hi va anar aconseguint amb els gallecs, els asturians, bona part dels bascos, i també els valencians, us ben puc assegurar que parlar espanyol era un signe de distinció. Però la incapacitat espanyola de malgrat la Llei Moyano (1857), bastir una escola pública en condicions i unificadora, i gràcies al fet que malgrat els segles de decadència el català seguia sent la llengua majoritària de relació, interclassista, que a més amb la Renaixença recuperava condició de llengua de cultura literària, de manera que el que sí que va funcionar a altres bandes, no va funcionar aquí. Ni tampoc a les Balears.
I no va funcionar perquè el problema no era, i no ho és ara tampoc, de persones ni de tarannàs personals. Ara mateix el problema no és el que des d’àrees de poder, pensi o faci aquest o aquell, es digui Mariano Rajoy o es digui Alfonso Guerra, es digui Susana Díaz o es digui Núñez Feijoo. No. La qüestió és com a punt de partida una concepció d’arrel castellana. Castellana no pas quant a l’origen dels individus, que també hi ha catalans de soca-rel en la mateixa tribu, sinó que quant a concepció. “Solo en mentes castellanas existen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integra”, escriurà Ortega i Gasset a España invertebrada, on es troben altres perles semblants sobre el paper de cervell dirigent de Castella respecte de les altres “regions”. I per tant d’Espanya.
No ens ha d’estranyar, doncs, que a les ments que tenen l’òrgan adequat per percebre el que per ells és l’Espanya íntegra, aquest mateix òrgan no els permeti percebre, i per tant entendre i comprendre, el que ara mateix està passant a Catalunya. I això fa que el problema no sigui pas un problema de mala voluntat, o no solament de mala voluntat, individual. D’aquest o aquell dirigent de qualsevol govern espanyol. Perquè si fos així, podríem arribar a la conclusió que al llarg de dos segles els dirigents dels diferents governs espanyols han estat escollits a partir de la seva posició davant Catalunya. La qual cosa seria absurda.
I aquest és el quid de la qüestió. Això és el que ha portat, i porta a no ser que canviïn moltes coses i moltes mentalitats, a la impossibilitat d’un referèndum pactat, perquè per una banda per les lúcides ments castellanes, o assimilades a Castella, això de donar la veu al poble català no sols no ho entenen, sinó que també els fa por… no sigui que ens equivoquem.
Hi ha també altra qüestió molt menys elevada i patriòtica, com és l’econòmica. Que queda per més endavant.
L’impossible federalisme
I aquesta mateixa concepció en moltes ments de què és Espanya, també fa impossible arribar a aquest imaginari federalisme que alguns pregonen. És ben cert que l’esquerra catalana ho havíem defensat en el seu temps com la solució a diversos problemes nacionals. Fins que alguns ens vam anar adonant, tot just parlant amb gent de la nostra corda de més enllà del Cinca, que quan parlàvem de federalisme ells ho feien d’una cosa i nosaltres d’altra. D’acord amb el que ells entenien per federalisme, Espanya –per no dir Madrid– era el germà gran i seriós que fa que els germans petits i entremaliats no s’esvalotin massa i facin les coses ben fetes. I sobre això, puc dir que fa ja anys que a l’Avant, òrgan central que era del PCC –partit en el qual es presentava el federalisme com solució al problema nacional–, un dia vaig escriure sobre la impossibilitat d’arribar a una Espanya federal, perquè en la mentalitat que dominava en ella simplement “ens federalitzarien”, de la mateixa manera que en la transició ”ens havien comunititzat”. La qual cosa em va costar un viu debat posterior amb dirigents ortodoxes.
Dit tot això, a l’hora d’intentar sintetitzar com i perquè el pensament i les formes d’acció política catalanes i les espanyoles divergeixen, i molt, fa ja temps, segles, m’he trobat amb què el sistema twitter de fer grans i contundents afirmacions, sense haver ni poder intentar explicar les raons –el que a mi em sembla raons– d’aquestes afirmacions, no serveix. I com a més addicte com sóc al materialisme històric, el qual obliga, si més no recomana, intentar saber quin és el nostre passat per així poder, o intentar poder, entendre perquè passa el que passa al nostre present, insisteixo que les raons per les quals un referèndum pactat amb qualsevol govern espanyol, del PP, PSOE, Ciudadanos, i fins i tot arribat el cas amb Podemos, no és possible.
I no ho és, insisteixo altra vegada, perquè estic convençut que és un error atribuir a González, Aznar o Rajoy, a tota la colla de ministres, secretaris, subsecretaris, etcètera dels seus governs i ministeris, una actuació diguem-ne que personal contra Catalunya. I ho és perquè ells també pensen que Catalunya està actuant contra Espanya. Que són ells com ja va dir Ortega i Gasset. I és que en el moment en el que davant d’un mateix problema, davant d’una mateixa qüestió, davant tot allò que afecta per un igual a totes dues, molt sovint hi ha dues solucions, aquí i allà, diferents, esclar, ja tenim la topada, topades que són constants. I, també, esclar, Catalunya ha pogut tenir la seva raó, però Espanya ha tingut la seva força. I aquesta és una vella qüestió que s’ha estat produint des del moment en què Espanya intenta deixar de ser un regne absolutista per passar a ser una nació que es creu moderna.
Ara bé, no es vegi en tot el que acabo d’escriure que plantejo cap entreguisme. Plegar. En absolut. Ben al contrari.
Així que, amics i amigues, seguirem parlant de la qüestió. Ara rebeu com sempre un cordial salut.
Francesc Font
Proper lliurament: La impossible formació d’una Nació Espanyola a)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!