Amics i amigues:
la carta anterior duia un títol, És possible un referèndum pactat amb cap govern espanyol?, que era una clàssica pregunta retòrica. D’aquelles en les que la resposta està implícita en la mateixa pregunta. I aquesta resposta és evidentment, no. Una resposta que, com diu sovint la Mercè, no cal ser cap lluminària per donar-la. I és que ja per començar, al Parlament espanyol tenim contra aquesta possibilitat el PP, el PSOE i la seva franquícia a Catalunya el PSC, i Ciudadanos. I si se’m permet, també l’ambigua posició del PNB. Ambigüitat respecte Catalunya més que històrica.
Això ha fet que la idea d’un referèndum pactat –definició que no sé si per tal de no espantar massa als sobiranistes més moderats i porucs o per convenciment, va començar a ser usat pels qui després formarien Junts pel Sí i rodals– hagi passat a una prudent foscor en els discursos i parlaments del sobiranisme oficial.
Atenció, però. La idea del referèndum pactat, amb no se sap qui, segueix viva. I ha esdevingut part de l’estratègia dels membres, partícips o excrescències d’aquest magma que s’està formant amb podemites, comunites –atenció, la falta d’una essa no és un error de picatge–, colauites i restes gens gloriosos del naufragi d’aquell vaixell que un dia va ser el PSUC. Tots els qual, fent una extraordinària acció entre el saltibanquisme dels saltimbanquis i el travestisme dels travestistes –cosa que als escenaris teatrals o a la pista dels circs mereix un absolut respecte, però que a l’escenari de la política pot acabar per ser perillós per a la societat– afirmen seriosament que estan plenament d’acord amb què exercim el dret d’autodeterminació bo i fent un referèndum de no se sap ben bé de què –parlen fins i tot d’aconseguir una nació plurinacional, cosa que dit així és francament complicada i fins i tot irracional–, sempre i quan aquest aquest acte sigui pactat. O sigui, tinguí no sé si el vistiplau o la benedicció dels poders ja no centrals, sinó que cada cop més centralitzadors.
En definitiva, un simple sofisma, o intent de parany a les ànimes ingènues.
Les claus del sofisma
Pel que he pogut entendre, el plantejament és el següent. Amb el PP al govern i el PSOE com aliat, el referèndum no és possible, cosa del tot lògica, però amb Podemos com a segon partit al Parlament Espanyol, i vet a saber si fins i tot el primer, sí. Està assegurat –o sigui, que és peixa al cove–, segons ens afirma Errejón. Al qual admira Carod-Rovira pel fet que és un polític espanyol que parla català. Ara bé, fixem-nos que el punt de partida està en clau espanyola. Podemos ha de ser majoritari al Parlament espanyol, a fi que aquest permeti fer el referèndum a Catalunya, o canviar la Constitució, o tot el que calgui per que siguem feliços…Per la qual cosa cal ajudar-lo a que dongui un sorpasso espectacular.
Segueixo. L’antecessor del magma, Catalunya Sí que es Pot, va obtenir un resultat ben pobre a les eleccions al nostre Parlament, però en Comú Podem –tants noms per una mateixa cosa, justifiquen el que he dit de travestisme– va ser la candidatura més votada en les eleccions generals. Un increment encara més gran de vots a Catalunya, el podria fer un partit important al Parlament català, i ajudar en les properes eleccions generals, 2020, a passar per davant d’un PSOE en hores més que baixes. Que és el seu veritable objectiu.
Deixant de banda els càlculs sobre el Parlament espanyol, de ben segur que respecte el nostre Parlament calculen que en unes properes eleccions –que podrien ser aquest mateix 2017 segons com vagin les coses– poden absorbir votants de Junts pel Sí, cansats de la falta de concreció i de plantejaments clars per part d’aquesta coalició, i més ara en el camí d’oberta dissolució, i de les inacabables i en el fons inexplicables en aquest moment concret maniobres i maniobretes tant del PDeCAT, com d’ERC. I també votants de la CUP com conseqüència dels numerets que amb la seva erràtica excusa de l’assembleisme han muntat al Parlament. Amb conseqüències generals, i també socials, considerables. Cosa de la qual sembla que els cupistes o cupaires no se n’adonen.
Si, davant del panorama tan disgregat del món sobiranista, els podemites, etcètera, treuen pit, fan un pas endavant i diuen que el referèndum que ells volen ha de ser pactat a fi que sigui factible, i que se celebrarà quan tinguin poder a Madrid. O sigui, més o menys a la setmana dels tres dijous.
Ja m’agradaria, ja
Dit tot això, vull deixar clar que la idea de poder fer un referèndum pactat amb el govern espanyol ja m’agrada, ja. I molt. I també a la Mercè.. Com que la Junta Electoral facilitaria el cens, nosaltres estaríem encantats de rebre per correu la informació del dia i la mesa on votar. Anar al col·legi electoral corresponent. Comentar amb algun veí la jugada. Dipositar cadascú el seu vot… i que guanyi el millor. M’agrada, sí. I firmo ara mateix.
Però la qüestió és que Espanya no és Txèquia, la qual el 1993 va permetre de manera modèlica la independència d’Eslovàquia. Ni el Regne Unit o el Canadà, que van permetre els referèndums del Quebec i d’Escòcia. No. Espanya, els governs espanyols socialistes o populars, de sempre han intentant, i sovint ho han aconseguit, posar tota mena de paranys i travetes al moviment independentista quan aquest encara era força minoritari i gens perillós. Més ara. Han incomplert tota mena de pactes, i fins i tot lleis. I els del PP, anant més enllà, han utilitzat sense cap mena d’escrúpols la mentida i la difamació. I les ambaixades espanyoles han perseguit i persegueixen qualsevol activitat, incloent la presentació d’una novel·la, la conferència d’un acadèmic o l’elecció d’un president del CIDOP, algunes vegades amb elements ridículs i altres fins i tot creant conflictes fins i tot internacionals.
No parlem ja de la sectària, irracional i més que perillosa per les llibertats públiques, persecució judicial d’expressions polítiques que no estan penades per cap llei, alhora que es respecta escrupolsosament totes els actes i accions d’enaltiment de la dictadura i els botxins que a ella servien i d’ella s’aprofitaven.
No. Per més que seria ideal, un referèndum pactat està en aquest moment ben lluny de la realitat i de la possibilitat legal. I n’hi ha mostres, tant històriques com actuals més de sobres d’aquesta impossibilitat. Ara bé, tot això que va aquí, no significa ni molt menys renunciar a un projecte, una acció, que penso que és imprescindible fer si de debò pensem, i creiem, que en una república catalana, per modesta que sigui, es poden posar els fonaments d’una societat més justa i més democràtica del que ara per ara és possible que sigui l’espanyola. Massa condicionada per unes forces, un pensament i uns poders arcàics, intol·lerants i depredaors.
No, simplement intento dir que si volem anar a Lisboa, no podem prendre una carretera que dugui cap el nord, i si volem anar a Nantes, no podem prendre una que vagi cap el sud. I també que val la pena plantejar-se seriosament i amb rigor quins han de ser els companys de viatge. Perquè llegir avui mateix el que està plantejant algú tan oportunista com és l’Ada Colau i els seus col·legues del Podemos català. Una mena de programa ple de picadetes d’ull a la CUP: poder popular, municipalisme, feminisme…
I també amb algunes bestieses conceptualment parlant, com que Catalunya “és una nació sobirana” –no és veritat, perquè si ho fos no estaríem parlar de cap referèndum–, per immediatament parlar de “cosobirania“ i “plurinacionalitat” barrejant de manera més que matussera definicions i conceptes. Un document que pel que he pogut llegir clarifica quina és la veritable concepció d’aquest confús conglomerat d’ambicions polítiques i personals.
Tot plegat m’ha fet recordar Ramon Muntaner, i la seva paràbola de la mata de de jonc. Però això ho deixarem per quan s’acabi aquesta part sobre la impossibilitat del que no és possible. Així que, amics i amigues, rebeu, com sempre, un cordial salut, i fins a la setmana vinent..
Francesc Font
Pròxim lliurament. Les raons d’una impossibilitat i b)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!