Amics i amigues:
tots sabem que un referèndum és una votació convocada amb l’objectiu que el conjunt d’una societat doni la seva opinió, normalment decisòria, respecte d’un determinat tema o qüestió d’interès general. En el cas nostre, decidir si volem seguir sent part de la Monarquia d’Espanya o si volem constituir-nos en una República Catalana. Aquesta decisió s’expressa de manera simple i no interpretativa a través d’un Sí o un No, ja que l’abstenció no compta. Exceptuant, esclar, que sigui tan nombrosa que acabi sent l’expressió d’un ampli rebuig a la totalitat de la qüestió que s’ha posat en debat.
De fet, què és un referèndum és una qüestió força clara i no cal donar-li més voltes. Ara bé ¿què és el subjecte del referèndum, o sigui el que diem la societat? Un tot? Un nucli homogeni?
A Iniciació al vocabulari de l’anàlisi històric, Pierre Vilar recull un text de Jacques de Vitry, qui visqué a cavall dels segles XII i XIII, en el qual s’explica la vida més aviat llicenciosa i esvalotada dels estudiants de les diferents universitats de la França i la Itàlia de l’època. Ho recull Vilar perquè en ell apareixen diversos elements que li serveixen per explicar els inicis d’agrupament a la baixa edat mitjana del que després esdevindrien nuclis nacionals. I d’acord amb el que diu Vilar, penso que malgrat els vuit segles de distància, allò que es reflecteix al citat treball ens és útil ara mateix
Per una banda aquells estudiants, que com era natural provenien d’una minoria molt minoritària en els seus llocs d’origen, tenien com a llengua comuna el llatí, però de manera natural, gairebé que instintiva, s’agrupaven en nacions segons el concepte de nació de l’època. O sigui que per llengües –linguae seu nationes escriu sant Tomàs, recorda Vilar–, formant grups “nacionals” que miraven els altres grups a partir d’estereotips grotescos i menyspreatius, quan no obertament insultants.
Alguns d’aquells grups que cita de Vitry: els borgonyons, els brabantins o els normands han desaparegut, tant lingüísticament com també com a possible nació, en el sentit polític contemporani del terme, mentre que altres que també cita: els alemanys, els italians o els anglesos, sí que assolirien a esdevenir nacions, en el sentit contemporani de la definició. O part de nacions, encara que amb personalitat pròpia, com els flamencs.
Seguim usant els estereotips
Això és història antiga, és cert. El que importa d’ella, però, és que algunes coses han persistit i les seguim utilitzant, com són els estereotips “nacionals“. Segons Jacques de Vitry uns deien que: “els borgonyons son vulgars i estúpids” altres que: “els llombards són avars, viciosos i covards…“, etcètera, i el cas, fixem-nos-hi, és que molts segles després nosaltres encara mantenim i usem estereotips que ens ajuden a definir els altres sense no haver d’esforçar-nos a pensar gaire, i també diem que els alemanys, els anglesos, els italians, els nord-americans, els andalusos o els murcians… són així o aixà. I també sovint podem llegir a diaris seriosos que la societat francesa deriva cap a…, que la societat alemanya demana a Merkel que…, que la societat italiana ha decidit…
Però aquesta forma, i aquí sí que la qüestió ens importa, no l’utilitzem solament envers els altres, sinó que també envers nosaltres mateixos. I el nosaltres som així, i fins i tot aquesta bestiesa, més que perillosa pel que té de racisme latent de el nostre ADN, o de els nostres gens, apareix sovint en treballs i debats seriosos. I també sovint porta a desagradables sorpreses quan resulta que en un moment determinat no tots nosaltres reaccionem o actuem tal com hauríem de reaccionar i actuar d’acord amb el nostre propi autoestereotip. I és així com arribo a la societat catalana, que és la que aspirem a què a través d’un referèndum pugui decidir què vol ser col·lectivament.
Però la societat catalana, com qualsevol altra no és homogènia, sinó que està composta per diferents classes, i aquestes classes per diferents sectors, i aquests sectors per diferents individus. I aquestes classes, aquests col·lectius, fins i tot aquests individus ¿sí que són homogenis? Doncs tampoc. I això els qui ens definim com marxistes, i no ens hem quedat ancorats als nostres propis estereotips ideològics –que contradictòriament amb el que és la base del marxisme, que els hi ha–, ho hem hagut d’aprendre assumint allò que deia Lenin –cadascú té els seus referents–, i que ja he escrit aquí altres vegades: el marxisme és l’anàlisi objectiva de la realitat concreta.
I la realitat concreta, i perdoneu aquesta aparent digressió, és que les opcions que sovint tria la que un dia va ser classe obrera i ara navega entre assalariats a precari, autònoms caiguts en el parany de les mil diverses formes d’autoexplotació a benefici de poderoses empreses i d’estranyes franquícies, o emprenedors que intenten vendre fum sense flames, tenen ben poc a veure amb aquells que són objectivament els seus interessos. Individuals i col·lectius. De vegades fins i tot ho fa en favor d’organitzacions i partits que tenen un ideari social i polític absolutament contrari dels seus interessos de classe. Una d’aquelles contradiccions que no sols no fan avançar la història, sinó que tot just l’aturen.
Som una societat diversificada
I a què ve tot això si del que es tracta és de parlar del possible referèndum d’autodeterminació? Doncs ve a què també dins de la societat catalana hi ha contradiccions i malgrat que l’opció Monarquia Espanyola és irracional per a una bona part d’aquesta societat, bàsicament la més desafavorida per la política general econòmica, social i laboral espanyola, no està gens clar quina podria ser la seva opció.
I perquè una opció guanyi en qualsevol referèndum, és imprescindible que més de la meitat voti que Sí. I en el nostre cas, a diferència d’altres com Noruega o Eslovàquia, fins i tot d’Escòcia, es tracta parlem clar d’una societat amb concepcions nacionals, i també interessos nacionals, ben diversificats. I no parlo sols que d’origens. El moviment independentista català actiu està ple de Sánchez, Martínez i Fernàndez, fins i tot de cognoms fins fa quatre dies ben exòtics, alhora que l’antiindependentista també actiu compta amb cognoms tan indiscutiblement catalans com Brufau, Piquè, Feyné, Granell, Alemany, Oliu, Almirall, Godó i un llarg etcètera.
Serà per tant gent molt diversa en els seus interessos, concepcions i fins i tot objectius la que votarà Sí a fi que la construcció d’una República Catalana es faci realitat, però també serà gent molt diversa la que votarà No. I com que tant en un cas com en l’altre no serà un vot temporal, rectificable en unes noves eleccions si al llarg de la legislatura l’opció votada no respon a les expectatives que es tenien sobre ella, la batalla serà dura.
I a més en molts ciutadans els dubtes també poden ser grans. I pot passar que gent que en unes generals votaria perfectament aquesta CDC transformada en PDeCAT, ERC i fins i tot CUP, s’ho pensi dues vegades abans de votar. I acabi dient que No , perquè passar de la situació actual, fotuda, però a la que ja s’està acostumat, a una aventura possiblement engrescadora sobre el paper, però de resultats que no deixen de ser una incògnita, no és fàcil. Alhora que, paradoxalment, gent que vota les diverses opcions d’aquest magma federalitzant que s’està formant entre podemites, comunites, restes gens gloriosos del naufragi PSUC, PCC, IC i EUiA, etcètera, i també votants del PSC, votí que Sí. I és que tant en un cas com l’altre, no es pot confondre el votant amb el militant. Deixo de banda el votant del PP o de C’s, per raons òbvies-
A qui cal dirigir-se, doncs?
I aquí és on trobo un greu problema, un greu error per banda dels partits i organitzacions que encapçalen la batalla per la creació d’una República Catalana. Com és la indefinició dels seus objectius. No la creació ara mateix d’unes institucions, fins i tot d’una Constitució, previs fins i tot a la possibilitat objectiva de fer un referèndum que presenti les garanties mínimes que de sortir una majoria de Sí obri el pas a la nostra república. Sinó que tot apunta que s’està comptant bàsicament amb els convençuts, amb els assistents a les manis, com si fos un vot ja segur, captiu, sense parar compte que de fer-se, és infinitament millor una victòria del Sí per un mínim del seixanta per cent dels votants, que per un cinquanta-dos per cent. No parlem ja d’un escadusser un vot que va dir Puigdemont, democràticament inqüestionable, però socialment més que discutible. I això obliga a obrir el camp d’acció.
I aquesta és la qüestió de fons. I pel que sembla, no s’està fent res per crear corrents d’opinió favorables en territoris no pas enemics, però si indiferents i en algun cas fins i tot hostils. És aquesta una qüestió que queda per desenvolupar-la més endavant. Que ja m’he allargat massa.
Més que amicalment.
Francesc Font
Proper lliurament: És possible un referèndum pactat amb cap govern espanyol?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!