Amigues i amics:
fa una mica més d’un mes us deia que per motius clínics suspenia temporalment la tramesa d’aquestes cartes Ara, superada la primera part, l’estrictament clínica, i a l’espera d’iniciar una segona fase de control, permeteu-me fer algunes reflexions sobre la nostra situació política actual. Reflexions que en part ja tenia fetes en esborrany, i que el recent. sondeig d’opinió del CEO –gens sospitós de manipular a la contra de la Generalitat i del seu govern–, fet públic el 30 de desembre i que reflecteix un estancament electoral del moviment independentista. Fins i tot d’un possible retrocés quant a nombre de diputats al Parlament, amb la possible pèrdua de l’actual majoria d’opcions independentistes.
És cert que es tracta d’un sondeig de caràcter electoral, acció en la qual a diferència d’un referèndum on sols val que el Sí o el No, o quedar-se a casa naturalment, les opcions són diverses. I votar aquesta o aquella sovint obeeix a motivacions o afinitats també molt diverses. I de vegades fins i tot contradictòries. Però el cert és que pel que sembla ens anem acostant al màgic més de setembre d’aquest any 2017, i la cosa no es belluga gaire. I recordem que l’actual majoria es deguda a la Llei d’Hondt, no pas al nombre de vots dels electors. Fet que els contraris al referèndum recorden cada dos per tres.
De totes totes, el conjunt del moviment independentista diguem-ne que organitzat segueix la seva marxa. Puigdemont ens assegura que el referèndum es farà al setembre i que serà legal i vinculant, ERC fa un paper més aviat ambigu, com si no es volgués mullar massa, a l’hora de fer grans declaracions i com si Junqueras anés amb cura de no cremar-se gaire, i la CUP segueix oferint-nos grans notícies dia sí dia no, notícies que més semblen producte d’un taller d’agit-prop que no d’un moviment que es proclama anticapitalista. I no és que hi manquin motius socials i econòmics per a exercir com a tal, i no dedicar-se a trencar fotografies del senyor Felip V. I l’anomeno així, perquè l’actual Felip VI d’Espanya, és V a Aragó, Catalunya, València, Mallorca i era Val d’Aran. Que la història és la que és, i Ferran I de Castella i Lleó, el Bell, no va ser res a cap lloc del Regne d’Aragó.
Un apunt final, abans he escrit que ERC fa un paper més aviat ambigu, però avui Vilaweb recull que Joan Tardà, l’enfant terrible de l’independentisme català que, paradoxalment, gaudeix de força simpaties als més diversos àmbits de la política madrilenya, ha declarat a La Sexta que l’important d’un referèndum d’independència no és el resultat, sinó convocar-lo i exercir el dret de decidir: ‘Perquè un poble que decideix el seu futur mai serà un poble derrotat”.
Gran frase, gran literatura, si senyor… Però home, Joan, no. Aquesta declaració digna de l’olimpisme dels temps heroics, amb allò què l’important és participar, no val aquí. En un referèndum no hi ha podi, no hi ha medalles d’or, plata i bronze. I si no es guanya, si no s’assoleix l’objectiu l’opció que queda en segon terme pot necessitar molts, moltíssims anys, per poder optar altra vegada fer un de nou.
Si has parlat per regalar les orelles de la gent i oients de La Sexta, malament. Si és una posició personal, és un error. I si ho és d’ERC, potser sí que com ha escrit la Gemma Aguilera a El món, al teu partit hi ha una certa desinflor que ja planteja que davant una possible derrota cal obrir noves perspectives. Noves perspectives dins d’un renovat autonomisme lligat o aliat a allò que surti del magma aparentment esquerranós que ara mateix s’està formant, i sembla que consolidant, a Catalunya.
I havent arribat aquí, tant jo com la Mercè tenim la impressió que del conjunt de ciutadans, d’aquells que si finalment es posen les urnes seran els qui al capdavall decidiran si es crea una República Catalana o si seguirem sent una part, gairebé que un apèndix, de la Monarquia Espanyola, no es parla gaire, i no sé si se’ls escolta. I això m’ha animat a posar en net les notes que havia anat prenent, i a partir d’elles fer un conjunt de cartes que seran més breus que tinc per costum, i que aniran sortint de manera el més seguida que pugui ser.
Aquestes reflexions tindran cinc parts, ampliables si cal segons vagin passant les coses, les quals es poden definir amb aquestes cinc preguntes:
• Què és una societat?
• És possible un referèndum pactat amb cap govern espanyol?
• La Constitució Espanyola té un punt de partida democràtic, i per tant s’estigui o no d’acord amb ella, és democràticament respectable?
• A què juguem?
• Però ¿qui és l’enemic?
I prou per avui, rebeu com sempre una cordial salutació
Francesc Font
Proper lliurament: Que és una societat?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!