Amigues i amics:
i quin daltabaix, i quina confusió que ha creat l’èxit de Trump!
Un cop més toca repetir la cançó de l’enfadós. Aquella que diu que tots els sondeigs d’opinió i totes les enquestes electorals, mereixen el mateix crèdit que les pel·lícules de Jean Clauden Van Damm o les de Chuck Norris. El dimarts a la nit, la victòria de Clinton era per KO, i el dimecres al mati s’havia complert perfectament la vella sentència sobre els conclaves del Vaticà. Aquella que diu que qui entra Papa, surt cardenal.
Sí. Ha estat com la tòpica pedra llançada dins d’un gran bassiol ple de granotes. Llegeixo seriosos articles i indignades cartes al director, escrits per gent que se sent personalment ofesa perquè els electors hagin donat la victòria a ell i no pas a Clinton. I això, si se’m permet, respon a un dels grans problemes actuals. L’absoluta absència d’una concepció política, que donant una gran passa endavant trenqui amb els valors econòmics i socials dominants. I és que, amigues i amics, oposar Clinton a Trump, haver d’escollir entre Trump i Clinton, és en si mateix una derrota dels valors de canvi. L’expressió de la inexistència de cap altra alternativa, perquè al capdavall tots dos formen part, són part, dels valors econòmics i socials dominants.
I també són expressió d’una gran confusió. Així un mateix i històric militant comunista, que difon tota mena de treballs, comunicats i notícies des d’una perspectiva d’esquerres, quan es va produir el brexit, les notícies recollides per ell recollides ho presentaven com un triomf de la classe obrera britànica sobre la nefasta Unió Europea. Després, el triomf del tendent a l’aïllacionisme Trumb, amb grans punts de contacte amb el brexit, com el triomf d’un feixista. I avui mateix, tramet un escrit d’Ignacio Ramonet, director de la versió espanyola de Le monde diplomatique, on Ramonet afirma que Trump no és pas cap neofeixista. De les tres afirmacions, sols estic d’acord que amb la tercera. Ai, aquesta frivolitat d’usar el mot feixista com un simple i còmode insult i no com una definició ideològica o política!
Les formes electorals EUA
Cal dir que, des d’un punt de vista estrictament electoral, cal relativitzar una part de l’èxit de Trump, ja que ha obtingut cap a 150.000 vots menys que Clinton. Aquesta anomalia es deu a que el mode electoral dels EUA, condicionat pel fet que són un conjunt d’estats federats molt diferents entre ells quant a població, ha creat un sistema electoral basat en compromissaris. Aconseguint així un equilibri força estable. Ara bé, si a qualsevol estat un candidat treu un sol vot més que qualsevol altre candidat, se’n porta tots els compromissaris d’aquell estat. La qual cosa pot fer que un candidat hagi aconseguit més vots en el còmput total, però menys compromissaris. Com va ser el cas d’Al Gore l’any 2000, i ha passat ara amb Clinton.
Ben mirat, però, l’equilibri de resultats després d’una campanya tan crispada per part de Trumb, gràcies a la qual es preveia que dones, hispans i negres anirien a votar massivament, si no per Clinton sí que contra Trump –cosa que no ha estat així– assenyala dues coses. Que una bona part de la societat nord-americana és més que conservadora, amb sectors pregonament reaccionaris, i que donant per bo que els vots a Clinton eren progressistes –per més que prou se sap que una bona part eren també de Well Street, del complex militar-industrial, dels entusiastes del TTIP, la globalització, les grans corporacions, fer front a Rússia a Síria i coses semblants–, la societat nord-americana, la que vota si més no, està dividida al cinquanta per cent. I no queda clar a quin costat d’aquesta divisió estan els interessos més agressius des d’un punt de vista global.
Haven escrit això, permeteu-me destacar, alguns elements força curiosos, i contradictoris.
Curioses contradiccions
Clinton, que havia entrat papa, o si es vol presidenta, perquè les eleccions es preveien com un pur tràmit –i això explica la fonda depressió soferta–, era la candidata de les forces i institucions més variades, i fins i tot antagòniques. Des de les progressies i esquerres diverses, fins i tot extremes, fins a la cúpula de l’OTAN i allò que es coneix globalment com Well Street. Des dels moviments que lluiten contra les discriminacions racials i un avenç en la encara ben dèbil sanitat pública, fins als qui han promogut l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió, TTIP en les seves sigles en anglès, etcètera.
Més. El candidat in pectore dels capitostos de la Unió Europea també era Clinton. Tan era així, que no fa gaire el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, demanat si tenia cap candidat preferit a les eleccions USA, va dir somrient i posant cara de dimoniet “Sí, tinc preferència per un candidat, o potser hauria de dir candidata”. I és que Trump no els agrada gens, i més aviat els fa por. I a més, la seva oberta actitud aïllacionista, enemiga de la globalització del comerç, podria fer que el tan bescantat per les esquerres europees TTIP, quedi congelat.
Trump també està contra l’OTAN –altra bèstia negra de l’esquerra esquerranosa–, la qual costa molts milions als EUA i comparativament una misèria als altres països. “Qui vulgui seguretat, que se la pagui ell”, ha dit explícitament.
Per altra banda Putin, que està fent una descarada acció d’expansionisme territorial, molt elogiada per segons qui a casa nostra, s’ha mostrat molt satisfet que hagi estat Trump l’elegit i no Clinton. Cosa que de manera més subtil ha expressat la Xina.
I acabo aquesta part amb una espectacular paradoxa a la qual s’ha donat ben poca importància. En confirmar-se la notícia les borses es van ensorrar arreu del món… però no la de Nova York! Per més que l’aposta del que podríem dir gran capitalisme americà havia estat Clinton. Després totes les altres es van recuperar… menys l’espanyola.
Coses com aquestes, i moltes més que ja se sabien o que s’han anat coneixent després del dimarts, expressen que davant fets complexos, muntar-se històries de bons i de dolents –propi per cert de bona part del cinema EUA–, no serveix a l’hora d’intentar entendre res. Encara que sols sigui que una part del que està passant. No es vegi per tant cap elogi a la UE, a l’OTAN o les grans corporacions nord-americanes per la seves posicions anti Trump i pro Clinton, ni tampoc a Trump per haver superat una Clinton representant d’uns interessos que mai no poden ser defensats, ni tan sols per abstenció de crítica, per qualsevol que cregui en la necessitat cada dia més evident d’uns canvis transformadors.
Simplement crec que cal pensar perquè a ell probablement no l’han votat ni els sectors més cultes, ni les classes altes, ni els treballadors i empleats ben situats, ni els artistes famosos que guanyen milionades en les seves gires, ni els qui aspiren a que segueixi les guerres de l’Orient Mitjà, etcètera, sinó que en bona part sembla que l’han votat gent molt conservadora, que preconitzen la lectura literal de La bíblia. d’aquell ara adormit tea party i coses semblants. Però, atenció, també blancs pobres que veuen com l’economia dels USA funciona força bé, però ells cada cop són més pobres. Petits i mitjos camperols que temen que els acords comercials de globalització acabin afectat-lis a ells. Antics propietaris dels més de cinquanta mil petits i mitjos comerços i empreses que han tancat en els darrers anys d’administracions demòcrates. I gent a la que cada cop preocupa més les descomunals despeses en aventures militars que no entenen.
També cal parar compte, que malgrat la bones dades que recullen els índex econòmics, un terç de la gent que usa els serveis socials –que als USA tenen caràcter quasi que de beneficència pública–, són gent que treballa… però que no arriba a fi de mes.
I sobre això, atenció. Aquesta mateixa setmana s’ha sabut que aquí, a Catalunya, també el 30 per cent de la gent que demana ajut per pagar el gas, o l’aigua o el lloguer, són ciutadans que d’una manera o altra té una feina. Que no li serveix per cobrir les seves necessitats. No sé si m’explico.
I prou per avui, amigues i amics. Rebeu una afectuosa salutació, i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!