Amigues i amics:
a la carta anterior afirmava que Espanya està en un moment de forta debilitat. I concreto: política, interna, exterior i econòmica.
Respecte de la primera afirmació, està prou a la vista que la situació política, govern i partits, s’aguanta amb uns cordills prou esfilagarsats. Amb un força baix, i perillós, índex de credibilitat de polítics i partits. I sols faltava que la lleial oposició, el PSOE, estigui en una situació d’implosió que ves a saber com acabarà. Ara bé, això tampoc no seria massa greu, perquè situacions semblants han estat i són normals i habituals en molts altres països i governs, sense que passes res d’especial. Però el que ja no ho és, és que a partir d’aquesta debilitat s’hagi anat formant un sistema legislatiu cada cop més decantat cap a la repressió. Social i política.
Atur, dèficit públic, corrupció…
Si ens ho mirem amb una certa perspectiva, veurem que hi ha un atur descomunal, mal emmascarat, per uns contractes eventuals o a temps parcial, quan no aleatori, que aconsegueixen el miracle percentual de fer que l’atur hagi baixat fins cap a un 20% de mitjana ara mateix. Percentatge que per altra banda és molt superior al dels altres països del nostre entorn. En aquest camp del món del treball, altra característica és uns baixos índexs salarials que fan una massa ciutadana de limitat, quan no baix, poder adquisitiu.
Altre problema de fons és el galopant dèficit públic, que du any rere any, i el del 2017 amb l’obligada retallada de més 5.000 milions d’euros, pot ser dramàtica, ja que obligarà a fer retallada dels elements més bàsics de l’estat del benestar: ensenyament, sanitat, prestacions als més dèbils, etcètera.
Més una corrupció sistèmica que ultrapassa de llarg les formes i modes de corrupció habituals dels governs del nostre entorn.
A més se segueix tenint un model d’obra pública basat no pas en criteris racionals de desenvolupament regional –regió en el sentit d’ample territori amb una unitat topogràfica, de clima, de producció, etcètera–, sinó que de premi als amics i càstig als enemics. Unes obres públiques caríssimes que han necessitat grans inversions –de les quals han sortit unes també grans, i fosques, comissions a repartir–, que també s’han detret de les àrees pròpies de l’estat del benestar. Alhora que no serveixen per potenciar l’economia ni tampoc per al futur.
El cas del corredor mediterrani, que encara no està ni tan sols en estudi, amb la conseqüència que s’està perjudicant les economies que van des de València fins a bona part d’Andalusia, mentre que es construeixen quilòmetres i més quilòmetres d’AVE, que tindran una infrautilització. Com la que ja tenen moltes de les que ja funcionen i que a més comporten uns enormes costos de manteniment en el funcionament, és paradigmàtic.
Respecte de la situació internacional, sols cal veure que a la Unió Europea Espanya està com a més va més marginada. Tant de les qüestions que es tracten diàriament en les diferents comissions de funcionament intern, com en les grans decisions exteriors. I no valoro aquí l’encert o desencert d’aquestes decisions, algunes absolutes patollades. Simplement constato que Espanya cada vegada està fent més el paper de convidat de pedra a l’UE Paper que Rajoy compleix a la perfecció, doncs li va com fet a mida. Cosa que té conseqüències.
Sostenello i no enmedallo
I per si era poc, està el tema, qüestió, cas o problema de Catalunya. Un problema en gran part creat per una absoluta incapacitat, històrica que no sols del PP, dels governs i partits espanyols no de trobar una solució, que ja seria demanar-les-hi massa, sinó que de simplement intentar trobar-ne alguna. Intentar-ho si més no. Sobre aquesta qüestió tinc de fa temps un debat, amistós, amb la Mercè –la meva senyora, ja sabeu–. Ella pensa que això de ni tan sols intentar trobar una solució política, és una qüestió de mala voluntat. D’intencionalitat. I jo dic que no. Que és molt pitjor. Que és d’incapacitat. D’una impossibilitat quasi que congènita d’entendre res. Una opacitat mental que davant qualsevol error propi, per evident que sigui, davant accions que empitjoren la situació, els porta a aferrar-se a aquella consigna de la vella noblesa castellana. A allò de, contra tota lògica, sostenello y no enmendallo. Una vella consigna que junt a allò de más vale honra sin barcos que barcos sin honra, no són un simple signe de fermesa, sinó que d’identitat del nacionalisme espanyol.
O sigui, es tracta d’una concepció que Espanya és Castella i els seus territoris i possessions. I no en parlem més. La qual cosa impedeix ni tan sols plantejar-se començar a discutir la qüestió de manera oberta. Partint d’un element bàsic en tota discussió, que l’altre també té uns motius. Discutibles. Però en els que cal parar compte.
Atenció, amics i amigues, dient això, no estic proposant cap operació de transacció amagada. De pacte signat a mitjanit en una habitació a fosques. Entre altres coses, perquè una cosa així és impossible. Per a ells –i en aquest ells, cal incloure a més del PP, les dues fraccions en què s’està dividint el PSOE i Ciutadans. I també, diguin el que diguin en públic, una part no menyspreable de Podemos i les seves franquícies regionals o autonòmiques. Incloent ara aquesta nova comú comunitat que té l’Ada Colau com gran abadessa.
I és que això de sí al referèndum… sempre i quan es faci acordat amb el govern del sostenello y no enmendallo, és com dir-me a mi que tinc unes vacances pagades a les Seychelles… sempre i quan hi vagi remant en una canoa. Davant la qual cosa cal dir: gràcies, però ja em muntaré jo la forma de fer el viatge pel meu compte… No sé si m’explico.
I un bon exemple d’aquesta forma tan espanyola d’abordar la qüestió, el tenim en el ministre de Cosasdefuera espanyol. Un curiós ésser que més que ser el cap de la diplomàcia d’un país normal –o sigui un senyor discret, prudent i fins i tot intel·ligentment hipòcrita quan cal–, és més aviat un bocamoll compulsiu. Un suïcida polític vocacional que darrerament va aixecant ampolles. Parlo evidentment de Garcia–Margallo, de qui a la carta anterior ja comentava la ficada de pota amb Bèlgica per no sols ignorar elements clau de la Constitució belga, sinó que també considerar inconcebible que tant Valònia com Flandes tinguessin capacitat d’acció i decisió internacional al marge del govern. I que ha tornat a fotre la pota. Ara amb Mèxic.
Amb aquesta prepotència que gasta quan parla de coses que ignora, va i diu que cap país seriós té en la seva constitució reconegut el dret d’autodeterminació… i passa que la Constitució de Mèxic sí que la té… Nova protesta diplomàtica. Ara de Mèxic. I aquest diumenge passat l’hem pogut veure dient altra garciamargallada. Aquí mateix. A Barcelona.
Garcia-Margallo i Gibraltar
Ha estat a TV3, al reportatge del programa 30 minuts, que du l’expressiu títol de Gibraltar: Espanya? No thanks!, en el que queda clar una cosa, que els llanitos poden parlar un particular andalús, però són gibraltarenys. O sigui britànics. Pels qui no van veure el programa, faré un resum, i pels qui sí el van veure, un recordatori.
Gibraltar és territori britànic d’ultramar, o sigui que els gibraltarenys són britànics de ple dret. Davant pressions espanyoles per “descolonitzar-lo”, el 1967 es va fer un referèndum, i el resultat va ser de 12.135 en favor de seguir sent britànics, contra 44 favorables a Espanya. El 2002 es va fer un altre referèndum, i el resultat va ser de 17.900 en favor de seguir sent britànics, per 187 en contra. Com es pot veure, no hi ha color. I amb ells a la mà, s’entén el repelús que al senyor Garcia-Margallo i tota la resta de dirigents del PP, del PSOE i etcètera, els causa que el poble, la massa ignorant, no sols opini, sinó que a més pugui arribar a decidir a través d’un referèndum sobre qüestions d’estat i altres coses importants.
Doncs bé. Ara ha passat que el triomf del brexit fa que el Regne Unit, i per tant Gibraltar, se’n surti de la Unió Europea. Però com passa que els gibraltarenys van votar massivament per quedar-s’hi, l’habil senyor Garcia-Margallo ha tingut una idea brillant. Digne de qualsevol tafur de casino clandestí. La idea ha estat oferir a la Gran Bretanya establir una estranya “cosobirania” sobre Gibraltar. De manera que aquest serà membre de la UE a través d’Espanya, els llanitos seran hispanobritànics al 50 per cent.de cada nacionalitat i al final de la pel·lícula el Regne Unit acabarà cedint el Penyal a Espanya a través d’una hàbil interpretació del Tractat d’Utrecht. Semblen els famosos comptes de la lletera, oi?
Fins aquí tot sembla, però, que té una certa lògica, però explicant això al programa de TV3 ja esmentat, el senyor Garcia-Margallo va ensenyar la seva poteta de desconfiat en la capacitat intel·lectual del ciutadà corrent –i també la seva por als referèndums–, i per tant va insistir en què res de demanar l’opinió als gibraltarenys. La qüestió seria negociada entre el govern del Regne Unit i el govern espanyol. I ja està. Els llanitos serien simples subjectes passius. Sense veu ni vot, no sigui que… Sentint el que deien els gibraltarenys que va intervenir al programa, penso que la qüestió no passarà d’un somni en la ment del nostre hàbil ministre de Cosesdefora.
Però hi ha una qüestió encara més interessant. Perquè en aquest mateix programa, el nostre excels i suprahàbil diplomàtic, va cantar els enormes avantatges que per a Gibraltar seria passar a ser territori espanyol. I ho va fent deixant anar aquesta perla. “El autogobierno que tienen todas las comunidades autònoma (…), para ser exactos no tiene parangón en ningún otro país del mundo. Es decir, Cataluña, estamos en Barcelona, tiene un régimen de autogobierno que es mayor que cualquier que cuaquier lander o que cualquier cantón suizo”. Això de Suïssa és una nova i brillant expressió de què Garcia-Margallo necessita anar al col·legi i estudiar llibres d’història i de geografia que vagin una mica més enllà de la reconquista.
I, per altra banda, una gran lliçó de cru realisme per a tots aquests federalistes federalitzants de bona fe i a l’allioli. Dels altres val no parlar ara.
Si això ho hagués dit a Hondures o a Namíbia, la cosa encara podria colar, allà, però dit a Catalunya –com ell mateix fa remarca–, amb el sistemàtic escapçament de drets autonòmics, ja de per si força limitats en molts aspectes, confirma que tot el que està passant amb el govern espanyol i els seus peons, no és pas una acció producte d’un error, ni tan sols d’una mala fe, que sempre són possibles de rectificar, sinó que d’una pregona concepció de què és Espanya. Una pregona i sòlida concepció que els impedeix entendre que esmenar no és perdre, sinó que de vegades fins i tot guanyar. I un bon exemple el tenim amb aquesta esquizofrènica dèria de dur a judici tot allò que són incapaços de solucionar de manera civilitzada.
Ara bé, amigues i amics, davant aquesta concepció, i d’unes actuacions amb tan continuat increment de formes agressives, ¿s’està responent aquí amb prou intel·ligència?
Deixem-ho aquí. Rebeu una ampla i forta salutació i fins a la propera setmana.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!