Amics i amigues:
vaig arribant al final d’aquest seguit de cartes, amb les que he intentat situar una mica les diferents forces polítiques que hi ha al Parlament. I fer-ho partint de la base que, agradi o no, és el percentatge de vots rebuts per cadascuna d’elles, i no el nombre de diputats aconseguits, allò que expressa d’una manera força aproximada quin és l’espectre sociopolític de qualsevol societat mínimament democràtica. I per tant quin és el veritable equilibri, o repartiment de tendències, existent en ella. Cosa aquesta en la que, llegint o sentint algunes declaracions i afirmacions més que triomfalistes dels partidaris del Sí al possible referèndum –considerant la guerra com guanyada abans de fer la primera veritable batalla–, temo que no es para massa compte
Per altra banda, sóc conscient que en aquests temps de la tuitada, de la uatsappada i de la feisbucada –i dispenseu aquesta paròdia del pseudoanglès digito macarrònic–, o d’aquest crit que s’ha posat de moda en determinats programes de televisió i ràdio amb contingut polític, o sigui: donam una consigna el més sintètica i buida possible, un seguit de cartes, i a més llargues, sobre el mateix tema queda d’allò més arcaic. Sí. Però és que sentint i llegint segons quines coses, penso que també és un temps en els que cal recuperar allò que ja va exclamar el gran Bertolt fa ja més de vuitanta anys: “Quins temps aquests, en els quals cal explicar allò que és evident” I encara estem igual.
I també passa sovint que necessito fer-les per a mi mateix, perquè més d’una vegada en intentar explicar una cosa que tenia molt clara, a mesura que ho anat vaig m’he adonat que no podia explicar-la com calia, perquè no acabava d’entendre-la jo mateix. La qual cosa m’obliga recapacitar sobre la qüestió.
Dit això permeteu-me que faci ressò d’una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, CEO, publicada aquest darrer dilluns.
El veritable valor indicatiu
A aquestes alçades, és prou sabut que les enquestes pre electorals cal prendre-se-les amb precaució, fins i tot amb un prudent escepticisme, ja que sigui perquè la variada realitat social està mal representada entre els consultats, o perquè possiblement hi ha massa gent que s’avergonyeix de dir que votarà allò que realment votarà o, que tot pot ser, perquè hi ha foscos, o no tant foscos, interessos partidistes darrere d’elles, massa sovint passa que els resultats reals acaben sent d’allò més sorprenents si fem cas de les previsions fetes.
En canvi, les enquestes o sondejos d’opinió no directament electorals, acostumen a ser força acostades a la realitat. I en la qüestió clau en aquest moment –la que de vegades s’amaga sota l’eufemisme de “qüestió territorial” o “el procés”– aquesta enquesta del CEO presenta una situació força equilibrada i sense daltabaixos remarcables sobre altres anteriors. En ella, el percentatge de ciutadans que sigui de manera radical sigui de manera matisada diuen Sí a la independència és lleugerament superior, 47,7%, davant dels que hi diuen No, 42,4%, amb sols que un 9,9% d’indecisos. És de totes totes un gran avenç sobre sols fa que quatre o cinc anys, però és evident que no és suficient. Molt menys decisiu.
Insisteixo en que aquests resultats sols tenen que un valor indicatiu. Però sí que tenen valor quant a expressió de tendència global. I aquesta tendència ens diu que la batalla segueix estant en un impasse, i si de debò es vol fer un referèndum a un any vista i no es vol guanyar sols que per un 52 per cent de Sí, molt menys encara perdre’l per un 52 per cent de No, cal, penso, plantejar-se amb rigor algunes qüestions.
I mireu que el govern espanyol dóna motius i arguments perquè un ample sector de la ciutadania que no tingui una concepció de “España una, y no quarenta y una”, que segueix existint aquí, es plantegi seriosament la qüestió no tant d’independitzar Catalunya, sinó que simplement de marxar d’Espanya
Algunes raons poden ser fruit d’un raonament diguem-ne social, altres de simple vergonya aliena, i pròpia per la part que et toca. Deixo per la propera setmana els de més de fons, com és la desastrosa situació de l’economia, situació que a excepció d’una ínfima, però poderosa minoria, afecta per un igual a independentistes radicals, indecisos i unionistes fervents.
O la utilització de la justícia per “solucionar” problemes que no són ni de codi penal ni de codi mercantil, sinó que socials i polítics. Una ruta cap a l’autoritarisme que ja va iniciar-se amb la Ley de Seguridad Ciudadana, dita llei mordassa, que ja s’està aplicant, amb el silenci de certes esquerres molt radicals, a integrants de piquets de vaga.
O acusar a Carme Forcadell de què en permetre fer una votació al Parlament de Catalunya, està “dinamitando el Estado”. Cosa que expressa no no que Forcadell sigui molt forta, sinó que aquest estat, aquesta Espanya, que s’està ofegant en la seva pròpia porqueria. En els seus Gürtel, targetes black (els fa vergonya dir negres?), Operació Púnica, tot el merder de València…, és molt dèbil.
Un impresentable servei d’exteriors
Un estat, una Espanya, que comença a ser la riota d’Europa. Fins el punt que als qui no ens identifiquem ni amb el seu govern ni amb les seves institucions, ens causa vergonya aliena. Raons?
Garcia Margallo, aquest ministre que va d’equànime i dialogant, per més que va enviar a la possible –impossible segons ell– Catalunya independent a nevagar eternament pels freds espais siderals, quedant per sempre més atrapada en la indetectable matèria fosca, ara va i desperta aquell vell crit franquista de: “Gibraltar, españó“.
Una manera com un altre d’intentar distreure el personal. Amb, però, la contradicció flagrant que el su jefe files, Rajoy, va i li assegura a Theresa May, la nova premier anglesa, la seva solidaritat davant les pèrfides intencions d’Escòcia de fer un referèndum d’independència (potser a canvi de Gibraltar?). Més contradicció encara. Resulta que Escòcia el que vol és sortir del Regne Unit per seguir a l’UE, del que Espanya és soci… A Brussel·les deuen d’estar una mica desconcertats.
I no acaben aquí les incongruències del senyor Garcia Margallo i el seu ministeri. Passa que Bèlgica està formada per dos territoris principals, Flandes i Valònia, els quals tenen una ampla sobirania no sols interior, sinó que també en qüestions exteriors. Aquests dies, davant del possible tractat de comerç entre la Unió Europea i el Canadà, el govern de Valònia va votar en contra i per tant el tractat no s’ha pogut signar. I Garcia Margallo, tan defensor de la Constitució espanyola, i demostrant una profunda ignorància sobre el que diu la Constitució de Bèlgica, es va permetre renyar el govern belga per permetre que una simple regió votés sobre una qüestió internacional… Amb la immediata protesta oficial del govern belga. Esclar.
I per acabar sobre habilitats diplomàtiques espanyoles. Seguim a Bèlgica. A la Universitat de Lovaina, Amadeu Altafaj, que havia estat portaveu de la Comissió Econòmica de l’UE i ara és representant de la Generalitat davant l’UE, feia una conferència sobre Catalunya en una taula rodona amb altres experts sobre nacionalisme entre ells Vincent Laborderie que feia de moderador. De sobte, una tal Laura Martínez, que s’havia enregistrar com estudiant, va prendre la paraula i, en nom del 52 per cent de catalans que no volen la independència i de la totalitat de la resta d’espanyols, va estar parlant un quart d’hora intentant obertament boicotejar l’acte. Finalment Laborderie es va cansar i li va dir: “Ja n’hi ha prou, ja fa un quart d’hora que parleu”.
Aleshores ella va dir que no era estudiant, sinó que diplomàtica de l’ambaixada espanyol a Bèlgica, i Laborderie li va respondre: “No sé com fan diplomàcia a la vostra ambaixada, però aquesta no és una manera gaire diplomàtica de fer les coses”
Tot plegat no és anècdotic, sinó que és expressió exterior d’una gran debilitat interior. Però això ho deixarem per la propera setmana. Així que, amigues i amics, fins a dijous vinent, i si aquesta carta surt en divendres, és perquè ahir la Mercè i jo vam anar, a les set de la tarda, a passar una estona davants del Parlament. Junt a una bona pila més que també eren allà. Amicalment
Francesc
PD. i aquesta carta surt en divendres, és perquè ahir la Mercè i jo vam anar, a les set de la tarda, a passar una estona davant del Parlament. Junt a una bona pila més que també eren allà. Va ser una agradable estona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!