Amics i amigues:
Ahir, dijous, tenia ja enllestida i a punt de trametre la carta d’aquesta setmana, que vaig adonar-me’n que el dimecres havien passat coses al Parlament que no es podien obviar. Menys encara quan, com és el meu cas, s’han tingut alguns debats i diferències amb gent d’aquesta que es coneix com “el món de la CUP”. I a més en aquestes cartes m’he mostrat crític, escèptic si més no, amb algunes de les seves accions, cosa que m’ha costat algun retret. Aleshores vaig desar per a més endavant la carta ja feta, i escric una de nova. Aquesta.
I ho faig –bo i arriscant-me a què a algú d’allò més esquerranós se li posin els pels de punta–, partint d’una frase de Trotski. Una afirmació que vaig llegir ja fa molts anys, i que és una mena de vacuna contra aquell sectarisme més nascut de la inseguretat que de l’afirmació, de la debilitat que de la contundència, i que se’m va quedar gravada en la memòria. Com algunes altres encara sociològicament molt vàlides del vell Lev. Dic de pas.
La raó és propietat d’algú?
Encara en plena revolució, en el transcurs d’un debat algú va acusar Trotski de, en una qüestió que s’estava debatent, mantenir posicions que coincidien amb altres que també mantenien els blancs –en aquells moments els roigs eren els comunistes i els blancs els contrarevolucionaris–, i Trotski va respondre que hi ha coses que no són propietat de ningú, de manera que si en un debat un blanc diu que dos i dos són quatre, i un roig que dos i dos són cinc, la raó la té el blanc.
Tornant al Parlament. No entraré en el debat complet. Dels sis grups que el componen, quatre van exercir de la forma que estava prevista la seva oposició als pressupostos presentats pel govern. Com que ja estava cantat que comptarien amb la col·laboració, activa i decisiva, de la CUP, de no haver una sorpresa de darrere hora aquests serien derrotats. I així va ser.
Sobre les intervencions del conseller d’Hisenda presentant-los i cantant les seves excel·lències, sols diré que el sermonet capellanesc d’Oriol Junqueras no sé si es devia a què ell ja és així, a què ja sabia que la cosa anava de mal borràs, o a què fent una exhibició de bon tarannà i de ser bellíssima persona, encara es creia que convenceria algú dels qui ja fa temps que ja han deixat de ser hipotètics aliats.
Una mica d’història
I aquí entrem en una qüestió seriosa. Després d’anys d’experiència municipal, la CUP va saltar a la política parlamentària amb un pedigrí d’honestedat i seriositat que no tenia cap altre grup parlamentari. Sols ERC o IC podien assemblar-se, per més que no els hi mancaven punts foscos en les seves respectives gestions. Davant d’ells, i en part gràcies al folklore de les samarretes amb lemes en anglès, els tres diputats de la CUP ajudaven a donar un aire nou, de canvi, davant una esquerra massa còmodament instal·lada en buides retòriques. Tot just en un moment en el qual el capitalisme estava en una situació generalitzada de fallida, i les seves víctimes creixien geomètricament.
Però alguna cosa va fallar, si més no em vas fallar a mi. Es declaraven anticapitalistes, i aquí el meu acord era pràcticament total –penso que ja em coneixeu–, però en cap moment no concretaven, com tampoc no ho concreten ara, quins eren els efectes del capitalisme contra els qui volien lluitar frontalment. I mireu si n’hi ha de fronts i ocasions per fer-ho! Eren solemnes declaracions de principis, però cap concreció. I en aquell temps, va ser quan tenir algunes experiències personals. Van ser bàsicament per correus electrònics que expressaven que més aviat estaven en un món paral·lel. Un món en el qual els treballadors en vaga, els obrers tancats a una fàbrica que es pretenia liquidar i coses semblants no estaven a la vista, no existien. En el seu món sols existien que alguns moviments marginals.
Malgrat això, els tres diputats de la CUP al Parlament semblaven altra cosa una mica més seriosa, i van ser els artífexs del posterior èxit, per més que mai no els vaig sentir parlar o escriure, amb dades, informacions i anàlisis concretes sobre la situació real, tant la nacional com la internacional. Posant damunt la taula, posem per cas, que les retallades eren conseqüència del model neoliberal dominant arreu, i que Mas i companyia eren partidaris d’aquest model –força més moderats que no Sala i Martín, posem per cas–, però que no eren una mena de caprici, de vocació irrefrenable, de Mas i companyia. No els recordo haver convocat grups d’aturats, estar al costat de treballadors en perill de comiat, de menestrals que es veien obligats a tancar les seves botigues en bona part per causa de les grans superfícies, etcètera.
Ben cert que tres diputats tampoc no dóna per gaire, però un grup de deu ja és diferent. Hi ha diners per moure’s. Per tenir assessors i col·laboradors a temps complet. Per fer estudis de situació, sectorials…. I a més, la composició que en aquesta legislatura tenia i té el Parlament, aquests deu diputats tenien, i dic tenien, poder. Podien exercir alguna mena de control des de posicions d’esquerra creadora, transformadora, sobre JxS. Fins i tot establir acords amb aquest confús garbuix que més o menys encapçala Rabell.
Però, parlem clar, la més que feble qualitat política d’aquests deu diputats, i la dels qui més o menys els assessoren, no ha servit per formar una alternativa d’esquerres que vagi més enllà dels elements de vestuari. Els quals, per cert, ja comencen a ser copiats per alguns elements de la dreta. Penso que aquell poder sobrevingut possiblement que hagi estat una mala jugada per l’alternativa que presentava i podria haver estat la CUP. Fins al punt que han malbaratat una oportunitat d’or per avançar socialment. I la prova és que en aquests mesos s’ha parlat més d’algunes ”ocurrencias” –el català no té cap paraula amb aquesta càrrega semàntica–, més aviat pintoresques que no d’accions que veritablement obrin camins de futur.
I ara ja està tot fet i penso que beneït. I intentar refer allò que un ha trencat, fent veure que aquell dia no hi era allà, és una bona mostra de no haver entès res del que ha passat.
Paisatge després de la batalla
És aquest el títol d’una antiga, però no vella, pel·lícula d’Andrzej Wajda, que és d’allò més adient a la situació actual. I quin és el paisatge que ha quedat?
En primer lloc, s’ha aconseguit que Puigdemont, un pràcticament desconegut alcalde de Girona que duia penjada l’etiqueta d’haver estat nomenat a dit per Mas, i que tothom veia –no sé si fins i tot el mateix Mas– com president interí, transitori més que de transició, s’ha alçat com un veritable home d’estat. Amb un llenguatge i una acció inconcebibles al Parlament espanyol. I a més, han aconseguit fer de Mas un màrtir sacrificat, inútilment, a uns acords mutants. I ara l’han ressuscitat. Bona i intel·ligent jugada amics!
Segon: si haguessin tingut la més mínima idea del que són uns pressupostos, haurien hagut de presentar uns d’alternatius, o esmenes concretes a aquells punts per la CUP inacceptables. Votant-los públicament, i perdent votacions si calia després d’haver explicat de manera ben entenedora les raons del vot negatiu. La qual cosa ja expressava clarament que un pacte no té per què ser un xec en blanc, però que tampoc no és un paper mullat.
Aleshores la CUP hauria demostrat que és algú que compleix els seus compromisos, però que defensa allò que creu és just… alhora que segueix sent imprescindible en determinades circumstàncies. Mantenint així el seu poder decisori sobre JxS que es veuria obligat a consultar qualsevol afer important que s’havia de decidir al Parlament, i així poder influir en la seva redacció. Fent ben visible la seva acció anticapitalista i erigint-se tot just en l’esquerra del procés cap a la independència. En la veritable esquerra de la possible república catalana.
Però no. Ho han llançat tot per la borda i a més fent el ridícul. Perquè ridícul ha estat que Garriga digués que res no sabien de la importància d’uns pressupostos –com cony pretenen governar un dia una colla que ignora de la importància cabdal que per a qualsevol govern tenen els pressupostos!–, o la Reguant amb allò del pacte mutant que ningú no sabia que havia mutat a banda d’ells i que feia del pacte signat un ens mutant com els que surten a algunes sèries de ciència-ficció. Galdosa excusa! La de cretinades que s’arriben a dir quan un ha de defensar una cosa que en el fons sap que és indefensable. I aquí entra una de les qüestions de fons.
La CUP no està formada per quatre trinxeraires marginals, que prou feina tenen per llegir i entendre els continguts d’un diari d’esports. No. Hi ha professionals, universitaris, professors… Gent a la qual se li suposa, cal suposar-li, un cert coneixement de la realitat. Començant per la seva. Gent davant la qual cal plantejar-se si de debò volen accedir a la independència –que no és un acte voluntarista, ni el resultat mecànic de fer una solemne proclamació a la ben minsa ombra del Pi de les Tres Branques–, i que en aquella hipotètica república, perquè un dia sigui realitat necessiten acumular moltes, però que moltes, forces. Cosa que no estan fent.
I quart: han aconseguit una fita inèdita en la història dels partits o grups polítics. Una colla de gent va anar a fer escarni, o escrache, davant de la seva seu a Barcelona. L’inèdit és que qui van anar no eren pas enemics polítics sinó que gent indignada que s’identificava com votants seus. Penso que s’ho haurien de fer mirar pel metge. No sé si psiquiatre o pediatra, per allò de l’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme que va escriure Lenin, i una part del qual ja els vaig fer arribar.
I per acabar. Per avançar cap a una possible república catalana, cal unir molta gent, moltes forces. No tants les dels barris d’alta renda per càpita –on també hi poden haver gent disposada, però dubtosa quan a els seus objectius i interessos–, sinó en aquells altres que en diem populars. On hi ha la majoria de la població, on els seus interessos són menys espuris i que és on viuen la immensa majoria de víctimes presents i futura del capitalisme. I pel que fins ara conec, els nostres anticapitalistes són massa aliens a aquesta gent, que ha de ser la base d’una possible futura república que, atenció, no pot ser que sigui una repetició de l’actual Espanya, però en petit.
En algun debat que he tingut amb algun cupaire, d’aquells que tenen més tendència a desqualificar que a dialogar i debatre, se m’ha dit que possiblement m’informo massa pels mitjans de les classes dominants. Doncs sí. Ho faig. I va ser a través d’aquests mitjans espuris que vaig assabentar-me de la lluita de Panrico, en la que gent de la CUP estava més ocupada defensant Can Vies que anant a Santa Perpètua. De l’actual de Delphi, que tanca i se’n va a Romania, o que Repsol “prejubila” quasi nou-cents treballadors. I també que les esperances de vida als barris de més baixa renda per càpita, arriba a ser fins a un deu per cent més baixa que els de renda més alta.
O que al Baix Llobregat hi ha una protesta de netejadores d’habitacions d’hotels. Cobren 3,50 euros l’hora i han de fer més de quaranta habitacions diàries en nou hores. Funcionen gràcies a antiinflamatoris, paracetamol i coses semblant. Una d’elles, encara jove, té grans dolors d’esquena i es pren tres, tres! iboprufemo al dia. Preguntada perquè ho fa, va respondre que és mare soltera, i necessita els diners per pagar pis i menjar ella i el seu fill. Això ho vaig veure per la sospitosament convergent TV3, que va entrevistar les dones en vaga. Però allà no hi havia cap anticapitalista. Ni tan sols, malgrat que era dones treballadores, aquestes anticapitalistes que es carreguen el sistema patriarcal parlant sempre en femení. Per cert, aquestes dones, malgrat parlar castellà, bàsicament eren immigrades, tenien una pancarta en català. I és que la gran revolució es feia al pseudo banc ocupat.
Doncs bé, en la meva concepció són aquests, els treballadors de les fàbriques, els administratius de les oficines, els dependents dels comerços, les dones de les grans companyies de neteja… i també els menestrals de les petites botigues i tallerets a qui se’ls trenca un vidre en defensa d’una okupació, o se’ls hi crema la moto o el cotxe, la gent amb la qual hem de comptar per a arribar a construir una república que no sols sigui catalana, sinó que també de nova concepció de mode de producció. I no pas amb els qui es munten els seus xiringuitos marginals. Si és que de debò volem avançar cap a una república amb un mode d’estat que sigui alguna cosa més que una fotocòpia dels que ja existeixen que ja existeix ara. I que a mi, ho dic clarament, ben poc m’interessen
I prou per avui, amigues i amics, m’acomiado de vosaltres cordialment, com sempre, i fins a la setmana vinent.
Francesc Font.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!