Amigues i amics:
estem en un estrany, i contradictori moment. Un moment en el que el capitalisme no aixeca cap. Ahir mateix l’OCDE està clamant per polítiques expansives alarmada per l’estancament econòmic de les classes mitjanes, el gran suport de la societat democràtic burgesa, però que la història demostra que quan s’espanta pel que sigui, pot acabar sent la base social dels moviments més reaccionaris. I aquí tenim els governs de Finlàndia, Noruega, Holanda o el cas d’Àustria i França, o països que un dia es deien socialistes com Hongria o Polònia.Aquí, però,tant davant el que passa fora com de l’ascens d’una esquerra difosa quan no confosa com és Podemos i les seves franquícies, els nostre teòrics anticapitalistes semblen, o simplement són, incapaços de bastir un discurs alternatiu. De presentar un programa, veritablement anticapitalista –i mira que hi ha raons per fer-.ho!–, perquè siguem seriosos, allò de Fil a l’agulla no ho és pas. I en cops d’obrir-se a la castigada societat catalana amb un programa, de mínims si es vol, però amb cara i ulls davant del que poden fer ERC o el que acabi sent la Convergència reconvertida, es limiten a accions marginals i suports incomprensibles per a la més que majoritària part de la població. La migrada assistència a la manifestació del diumenge contra les decisions del Constitucional n’és un bon exemple.
Però el problema de fons segueix endavant, tant aquí com més enllà de les nostres fronteres, per la qual cosa i fent una mena d’intermezzo de reflexió, segueixo amb un nou capítol d’aquest intent d’entendre –i ho escric en primera persona, perquè aquestes cartes em serveixen tot just per cercar dades i fets i reflexionar sobre ells, o sigui que em serveixen a mi primer que ningú– quins han estat els antecedents de com s’ha arribat a la situació de continuada, gairebé es podria dir que d’estabilitzada crisi –definició ben contradictòria amb la que de crisi donen els diccionaris– econòmica. Una crisi en la qual, com he anat recollint en alguns casos, abunden les afirmacions de gent gens sospitosa de posicions anticapitalistes, ben al contrari, davant el fet que no sols no s’albira cap indici de clarejada a l’horitzó, sinó que més aviat tot el contrari. Cosa que tot just preocupa, i als més conscients fins i tot espanta, ja que més aviat sembla com si l’horitzó s’anés enfosquint cada cop una mica més. I això, pensen i alguns així ho han escrit, pot dur a una crisi molt més perillosa, per a ells, que la simplement econòmica. Com podria ser una veritable crisi social.
I quan dic crisi econòmica, o social, torno a insistir, ho faig no limitant-me al nostre problema, català o espanyol, que és evidentment el qui més directament en afecta, sinó que com un problema, i greu, d’abast global. I faig aquest advertiment, perquè molt temo que ara mateix, immersos en els nostres pròpies contradiccions, i en les nostres petites batalletes, ens estem mirant el nostre propi i perfectament rodó melic, i prou. Sense poder o voler veure que podria ser que els primers negres núvols de tempesta ja comencen a estar deixant caure al nostre voltant les primeres gotes del que podria ser un gran diluvi. I parlo no dels llunyans deserts aràbics, que també, sinó que de la nostra culta i civilitzada Europa. La qual ja va conèixer els populismes que crea i forma la por.
No és una crisi més, de depuració
Dit això, suposo que no cal insistir en el fet que aquesta crisi actual no és un crisi capitalista més, d’aquelles que les brillants intel·ligències dels economistes de l’escola de Chicago, sota la influència directa de Fiedrich von Hayek i la direcció efectiva de Milton Fridman –escola d’economistes promotora de milers de bestials i cruels assassinats a l’Amèrica del Sud i del Centre, diguem de pas– consideraven imprescindibles a fi de netejar, depurar i enfortir la societat, sinó que una crisi del capitalisme. Això és indiscutible i ja ningú no ho discuteix. Com també ho és que malgrat tot, la seva ideologia i mode de societat no fa gaire, cap a vint-i-sis anys, va triomfar absolutament sobre el que era, si més no ho semblava, el seu gran enemic. Esdevenint dominant a pràcticament arreu dels cinc continents. No solament al que fa anys van començar a dir món desenvolupat, o primer món, sinó que també a bona part d’aquell altre que no fa gaire es va definir com països en vies de desenvolupament. Alguns dels quals no fa ni quatre dies feien caure la baba a més d’un d’aquells que desesperats davant la caiguda del mite soviètic, cercaven desesperadament nous mites als qui aferrar-se.
I això ha estat així per més que, paradoxalment, aquests que es deien, i encara es diuen emergents, presenten al segle XXI la cara més cruel del que va ser a Europa el capitalisme més salvatgement explotador del segle XIX. I són els llocs, els països, les nacions, als que les modernes empreses occidentals han traslladat allò que en els seus països del primer món no poden fer –o fins ara no ho podien fer–, ja que en ells han trobat tota mena de facilitats per la més brutal explotació de la seva mà d’obra. Amb la contradicció que ara mateix, i gràcies als emergents, els seus governs, i la seva mà d’obra superexplotada.hi trobem a les nostres botigues i grans magatzems tota mena de productes a preu més que raonables, quasi que de maula. Des d’alta tecnologia fins a pantalons a estripar pel genoll, passant per tota mena de verdures i fruites. La qual cosa, en agradi o no, ens converteix en còmplices involuntaris, però no passius, de l’explotació ja que comprem els productes dels brutals sistemes de treball de l’Índia, Indonèsia, RP Xina, Mèxic, Bangla Desh i un llarg etcètera… Perdent llocs de treball i condicions laborals a canvi d’aquestes meravelloses opcions de més que barata compra.
És el capitalisme el mode definitiu?
Ara bé, i tornant a la qüestió, o reflexió sobre l’actual crisi. Partint de l’únic dogma que podem assumir els qui ens definim com marxistes: que és aquell que afirma que el mode de producció capitalista no és la culminació de cap procés , ni econòmic, ni polític, ni social, sinó que un període més en la trajectòria de la humanitat, podem començar a plantejar-nos la qüestió. Sense dogmatismes, que ens estalvien la reflexió.
I aquesta reflexió sense dogmatismes sobre les bondats i maldats del capitalisme, ens fa entendre que, al capdavall, les formes de societat i polítiques que ha creat, el capitalisme ha estat i és superior a tots els anteriors. Ja els moviments liberals que al llarg de bona part del segle XIX van lluitar, sovint amb les armes a la mà, contra els règims autocràtics, tenien en el seu ideari un concepte de la llibertat i la igualtat de l’individu, de llibertat de consciència, d’iniciativa i de la democràcia absolutament impensable, fins i tot incomprensible, en els règims que anaven derrocant. I aquest ideari, es va anar estenent a les capes inferiors de les diferents societats que s’anaven creant. I si ens mirem bé els noms dels grans forjadors de la lluita contra les burgesies ja instal·lades, en adonarem que tant en el camp del socialisme marxista, com en el de l’acràcia o anarquia, aquests forjadors provenien tots ells tot just de les classes dominadores. De a burgesia i en alguns casos fins i tot la noblesa.
El capitalisme ha estat una etapa transcendent i indispensable, aquesta és la seva part bona. Sobre les seves maldats, també es pot parlar molt, però això queda pel pròxim lliurament. Que tornaré a fer història.
Partint d’aquesta convicció: que el mode de producció capitalista no és ni definitiu ni cap culminació, penso que és imprescindible, tot just per poder superar-lo de debò i no fent una simple declaració de principis, fer algun esforç a fi d’intentar entendre el caràcter de la tan pregonada per uns i altres crisis capitalista en què estem immersos. I això sols és possible, penso, que intentant –i ja van dos condicionals!–, anar als orígens dels orígens. Els quals són molt anteriors a la còmoda, però absolutament equívoca data de 2008 tal com se’ns presenta i es vol fer creure que és el punt de partida.
I faig aquesta, en aquest cas rotunda afirmació, partint de plantejar-se la història i l’evolució de la humanitat no com un conjunt inconnex de grans moments –i en aquests “grans moments” s’inclouen també grans i mítiques revolucions– sinó que com un procés dialèctic vist d’acord amb les eines d’anàlisi que ens ofereix el materialisme històric. Doncs bé, aquest plantejament ens demostra de manera més que clara que, certament, tots els grans modes de producció que han existit han creat les seves pròpies formes d’economia, i amb ella també de societat. Defensades per la seva legislació. I això ha creat una forma d’entendre la societat en què es viu, una forma de pensament col·lectiu, allò que es diu una ideologia, que accepta com cosa natural coses que temps després, o en condicions diferents, poden resultar inacceptables.
Ara mateix, elements bàsics del capitalisme, com és la possessió privada dels mitjans de producció, la recerca del benefici com a element central sotmès a la llei de l’oferta i la demanda, la propietat per damunt de la necessitat, la primacia del privat per damunt del col·lectiu, etcètera, són les bases acceptades i assumides com lògiques i naturals per pràcticament tothom. Incloent les víctimes d’aquest model. Les quals avui semblen Incapaces de pensar, fins i tot d’imaginar, que hi podria haver un altre mode no alternatiu, sinó que superior i més just. Per més que això sí que es va pensar, i pel qual es va lluitar al llarg de més d’un segle.
I és que un que hi va haver, i que en el seu moment va aixecar grans esperances en gent i classes molt diverses, no és que fos un miratge, sinó que era una ficció. Una enganyifa, com va quedar ben palès amb el seu trist, i en bona part ridícul final. I també ara mateix veient com les seves poblacions s’han incorporat plenament al mode de producció capitalista.
I consti que això no ho dic plegant veles. Ben al contrari, com ja aniré explicant
I prou per avui, amics i amigues. Així que rebeu, com cada setmana, una cordial salutació i fins a dijous vinent.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!