Amigues i amics:
potser que sembli una mica massa llarg, i reiteratiu, aquesta mena de culebrot. I també pot ser que més d’un es demani a què dallonses ve parlar ara, al 2016, de la cursa de l’espai que es va descabdellar fa més de seixanta anys, quan el nostre problema és el descomunal atur, els cada cop més baixos salaris, la pèrdua de drets laborals i ciutadans, d’elements i serveis bàsics de l’estat de benestar… i un llarg etcètera.
Doncs, la resposta està en un passatge d’un llibre del segle XVII, Consideracions sobre la causa de la grandesa de Roma i de la seva decadència. En ell el seu autor, Montesquieu (1689-1755), avançant-se al que després es dirà materialisme històric, minimitza el paper dels “grans esdeveniments”, posant en primer pla l’origen d’aquests esdeveniments. I diu: “Si una causa en particular, tal com el resultat accidental d’una batalla, ha arruïnat un estat, aleshores havia existit una causa general que va ser la que havia determinat la caiguda d’aquest estat com a conseqüència d’una sola batalla”.
I és que els grans problemes socials abans assenyalats, i que són un enorme retrocés respecte de la situació econòmica i social de la gran majoria de treballadors i classes mitjanes dels països que en dèiem “del primer món”, és a dir, una batalla que s’ha perdut, no s’originen en la crisi del 2008 com ens estan predicant, sinó que aquesta crisi no és més que la conseqüència de tot un procés que s’havia iniciat amb l’inesperat esfondrament, una veritable implosió, del món que es definia a si mateix com socialista. I per tant del triomf sobre ell del món, del model econòmic, capitalista. El qual, lliure de les traves que l’existència de l’altre poc o molt l’imposava, s’ha llançat a una que sembla suïcida carrera. Cosa que deixaré pel final de la sèrie.
Però, ¿com va ser que el món que s’autodefinia com del “socialisme real”, va petar d’una manera tan absurda i ridícula, alhora que tan dramàtica ara mateix per molts de nosaltres? Aquesta és la raó d’aquest culebrot. I segueixo.
Acabava l’anterior capítol d’aquesta sèrie en el moment, anys cinquanta i seixanta del segle passat, de màxim prestigi del màxim representant, quasi que guia espiritual, del socialisme camí de l a construcció del comunisme, la Unió Soviètica
En termes generals, malgrat brutals repressions, com les d’Hongria o Berlín no fetes més enllà dels Urals, que també, sinó que en les mateixes fronteres del món que es definia com occidental –capitalisme era una definició que aleshores no semblava presentable ni tan sols pels capitalistes–, i malgrat també que gràcies al XX Congrés del PCUS ja es coneixia de manera oficial bona part de la repressió estalinista, amb els PCUS i altres partits comunistes tot just com principals víctimes perquè pel que sembla estaven infestats de traïdors, la Unió Soviètica seguia gaudint de força prestigi en moltsi diversos àmbits, Tant en molts sectors obrers, com altres que es definien com a part del moviment comunista.
Temps complexos
Mirat a distància, van ser uns temps complexos. Davant aquelles dures realitats hi va haver uns que es van negar a acceptar aquelles realitats. Altres van donar-se baixa, sentint-se enganyats. Altres ho van assumir partint de la idea que no es pot llançar l’aigua bruta de la banyera, amb el nen dins. També cal recordar, com ja explicava a l’anterior capítol, que en aquells moments hi havia a l’Europa occidental diversos partits comunistes forts, amb prestigi i amb dirigents d’indubtable categoria intel·lectual. Sindicats amb pes que veritablement plantaven cara a les empreses i anaven aconseguint millores pels treballadors. I també sectors avançats en els més diversos aspectes de la cultura i de l’art… amb la contradicció que les obres d’aquests autors no sols no eren gens preuades pels dirigents de Moscou, sinó que l’ortodòxia oficial les titllava de decadents si no era que de contrarevolucionàries.
I també cal parar compte que a les tres dictadures feixistes europees d’aleshores, Portugal, Espanya i Grècia, els partits comunistes eren pràcticament l’única, i sovint heroica i abnegada oposició. Cosa que era vista amb simpatia per molts sectors de gent més enllà de les seves fronteres. Deixo de banda centre i sud-amèrica, que és altra qüestió.
I a això, va sumar-se l’immens avenç tecnològic i científic demostrat en el camp de la física i l’astronàutica. Més encara comparat amb els repetits fracassos dels Vanguard nord-americans La qual cosa trencava amb el tòpic, sistemàticament repetit als països capitalistes, de què Rússia era una població de camperols ignorants, que havia vençut el feixisme alemany gràcies a immenses masses avançant amb més por als comissaris polítics que a l’enemic. Vencent més per la quantitat que no per la qualitat. Amagant que els T-34 van demostrar ser superiors als més famosos blindats alemanys, i també als Sherman nord-americans. O sigui, que la tecnologia i la ciència soviètiques venien de lluny
Ara, però, aquells spútnik –creats per enginyers i físics soviètics, sense l’ajut de cap físic nazi–, navegant al voltant de la Terra omplia de satisfacció a molt diversa gent demostrant que amb tots els seus errors, el mode socialista també dit comunista, era el futur, Malgrat tots els seus errors i brutalitats. Com al capdavall havia passat amb el capitalisme en els seus inicis. Tant en les repressions sobre representants de les classes dominants anteriors, com amb les fetes sobre classe obrera que la industrialització havia creat.
El socialisme avança
Esclar que, per altra banda, també hi havia la por de dirigents, classes dominants i governs del món que no es deia a ell mateix capitalista, sinó que occidental, també estava ben present. I més que justificadament. Fixem-nos.
El 1949 Mao Zedong proclama la República Popular Xina. La immensa Xina ja formava part del món comunista! El 1954, a Dien Bien Phu i per primera vegada en el segle XX, l’exèrcit d’una colònia rebel, organitzat i dirigit per un partit comunista, derrota un exèrcit colonial utilitzant mètodes de guerra convencional. La conseqüència serà la creació de la República Democràtica del Vietnam. El 1959 els rebels cubans entren a l’Havana. Poc després, els germans Castro es declaren comunistes. El 1967, es funda la República Popular del Iemen, Iemen del Sud, d’orientació marxista-leninista. El 1975 tropes del vietcong entren a Hanoi, i s’acaba una guerra que havia estat, més que cap altre de tot aquest període “la nostra guerra”. La guerra antiimperialista de totes les esquerres sense distinció dels països capitalistes. I a més, per primera vegada en la seva història els EUA pateixen una derrota. Aquest mateix any, a Laos s’establia una república que es declara també marxista. En aquest cas, i després de les terribles actuacions de Pol Pot, val més que hi posem un més que dens vel.
Efectivament, la cosa semblava imparable i tot assenyalava que ja s’estava immers en allò de: “és la lluita darrera…”, que es canta, que molts cantàvem, amb La internacional. La cosa ara anava de debò, perquè d’una manera que semblava inexorable s’anaven produint esdeveniments. Grans per uns, veritables catàstrofes per altres…
La contradicció d’un procés
Però en tots aquests esdeveniments –i això és important, i també on vull arribar al final– en totes aquestes victòries hi havia una contradicció. De tots aquests avenços, que era just ser vistos com fites aconseguides en la marxa de la història, cap d’ells no s’esdevenia a cap país desenvolupat, sinó que a països molt endarrerits. Sense bases industrials ni socials que tinguessin capacitat de crear una nova societat més avançada que superés aquella de la que s’havien alliberat.
Això trencava frontalment una base teòrica del marxisme. Aquella que afirma que no es pot avançar fent salts mortals. Ni amb xarxa, ni encara menys sense. Que el pas d’una societat capitalista a una de socialista, seria al capdavall el resultat d’un procés dialèctic. Aquesta qüestió, ja s’havia debatut a Rússia ran de la Revolució d’Octubre, i havia estat liquidada en el pitjor i més brutal sentit d’aquest mot per Stalin imposant la tesi de socialisme en un sol país. Ara, els grans èxits en la carrera espacial, que ni tan sols era ben bé carrera, perquè mentre un dels participants ja estava corrent per la pista, l’altre no passava de fer distensions musculars sense acabar de posar-se en marxa, venien a confirmar que, efectivament, s’havia avançat a gambades de gegant.
Però allò era un miratge, i el cant del cigne va arribar el 18 de març de 1965. Paradoxalment, quan Aleksei Leónov surt de la nau i és el primer humà que fa un passeig per l’espai exterior, mentre que el competidor ni tan sols ha pogut fer un enlairament en condicions. Després d’aquest breu, però impactant passeig, Serguei Koroliov, el gran artífex de tota la carrera espacial soviètica. Un físic que havia estat vuit anys tancat al gulag i que moriria jove per una malaltia causada per les penalitats patides a Sibèria, va arribar a la conclusió que ja no tenia cap sentit enviar éssers vius a fer una volteta per l’espai exterior… i després tornar a casa. Ara, la propera fita és caminar per la Lluna. Però… i aquí és on volia arribar. De sobte l’atleta que corria per la pista a molta distància del competidor, s’atura. S’ha trobat amb que no té prou forces per seguir. I aquest fet d’haver-se quedat sense forces és important, penso, per entendre com es va arribar vint-i-cinc anys després a aquella sobtada i sorprenent caiguda de tot el model social i polític del conjunt de països que es definien com socialistes. Un element que es considera important és l’endarreriment de l’agricultura soviètica.
El “cas Lysenko”
Els anys 30 Trofim Lysenko, un enginyer agrònom amb molt poca formació i un empatx de pseudodarwinisme, havia creat una teoria, no científica sinó que bàsicament política i ideològica, que negava la genètica en el coneixement, millora i desenvolupament de les plantes i per tant de l’agricultura. El seu poder va arribar a ser tal, que protegit per Stalin no sols va aconseguir que les seves teories fossin d’obligada aplicació arreu de la Unió Soviètica, sinó que va fer que s’eliminessin, fins i tot físicament en alguns casos, els enginyers agrònoms que s’oposaven o discrepaven del “lisenkisme”.
Sent dominants aquestes teories fins els anys seixanta, l’agricultura soviètica va quedar molt endarrerida respecte fins i tot dels mètodes tradicionals –va arribar fins i tot a fer grans sembres de pèsols a l’hivern, impedint la sembra pròpia d’aquell temps, i la collita de pèsols–, sinó que encara més respecte de les occidentals, les quals avançant en les anàlisis genètiques van aconseguir un percentatge de rendiment per hectàrea molt superior. La qual cosa permetia no sols collites més abundoses, sinó que també lliurar mà d’obra cap a la indústria. Una mà d’obra més ben retribuïda que la camperola, la qual cosa feia augmentar el poder adquisitiu de la població. I per tant afavoria el conjunt de l’economia.
Avui dia es considera que el que ha passat a la història com “el cas Lysenko” no va ser un simple error conjuntural, sinó que en una societat encara bàsicament rural com encara era la Unió Soviètica, els trenta anys de domini polític de la seva teoria, van causar un gran endarreriment en comparança a l’agricultura dels països capitalistes avançats. Amb conseqüències greus per l’economia soviètica.
Per altra banda, l’esforç de la indústria d’alta tecnologia que havia fet de la Unió Soviètica un rival fins i tot victoriós en alguns aspectes dels EUA, cap a meitats dels anys seixanta es va trobar davant d’un greu problema. La crisi econòmica era certa, i la situació de la població havia retrocedit respecte dels anys cinquanta, com a conseqüència del doble esforç de la carrera espacial i del desenvolupament de la indústria militar, totes dues en detriment de la indústria més estrictament civil. Això sumat a la deficient situació agrícola, començava a tenir característiques dramàtiques.
A la direcció del país se li presentava un dilema. O es primava posar els peus a la Lluna, o es desenvolupava encara més la indústria militar. Les dues coses no eren possibles a l’hora. I va guanyar la segona opció, de manera que quan Koroliov va presentar a Khruschov el projecte ja dissenyat del proper pas: viatjar a la Lluna, aquest li va respondre que no. Que en aquell moment, els costos del viatge superaven les possibilitats, perquè allò que era de debò urgent i imprescindible no era tant anar a la Lluna com enfortir la presència en la Terra. Ni viatge a la Lluna, ni tampoc potenciar la indústria civil, aquella que fabrica coses tan poc prestigioses, per segons quines mentalitats, com bolígrafs, carrets fotogràfics o barres de sabó d’afaitar que competissin amb les que es fabricaven als països capitalistes.
I aquell dia, si se’m permet, es van assentar les bases pel declivi de la Unió Soviètica i tot el que ella representava per, aleshores, encara molta gent. I també les bases per que fronteres endins s’acabés veient tot el que hi havia a l’exterior com una meravella. Una meravella que als països de capitalisme desenvolupat estava a l’abast de tothom, mentre i que als sols era trobable que a les botigues en les quals s’havia de pagar en dòlars…
Bé, amigues i amics, fins aquí el sermonet d’aquesta setmana, i fins a la setmana vinent, que serè més breu i menys didàctic. Rebeu una forta abraçada d’en
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!