Amics i amigues:
potser que soni una mica estrany aquesta barreja de noms: la d’un català que al segle XIV va escriure una Crònica relatant les seves aventures i fent algunes reflexions, amb la d’un revolucionari rus del segle XX. I a més barrejats amb l’actual moment Catalunya. Seguiu llegint i ho entendreu.
Muntaner i l’exemple de la mata de jonc
L’any de gràcia de 1325, Ramon Muntaner (Peralada 1265, Eivissa 1336) té 60 anys i s’està a la seva alqueria de Xirivella (Horta de València). On descansa després d’haver participat en tota mena de guerres i batalles en les que havia intervingut gent de la casa comtal de Barcelona: conquesta de Menorca, guerra a Sicília contra Carles d’Anjou, expedició a Grècia de la Companyia Catalana o almogàvers, campanyes de Calàbria i Sardenya… Així com també missions diplomàtiques, I sempre ho ha fet servint algun dels tres reis d’aquella mena de gran tribu que era aleshores la dinastia de la casa comtal de Barcelona: el rei d’Aragó, el rei de Mallorca o el rei de Sicília. Ho havia fet amb la clara consciència que, en definitiva, tots tres pertanyien i eren part d’una única dinastia, la de casa de Barcelona. A la que sempre havia servit fidelment.
I allà, a Xirivella, el 15 de maig comença a escriure la que serà la seva famosa Crònica. La qual té la particularitat, gairebé única en molts segles, que ni està escrita per un erudit que narra coses i fets a partir de documents i arxius, ni per un funcionari reial que al capdavall escriu a partir d’allò que el rei de torn l’interessa que passi a la història, i calla allò que no l’interessa que sigui recordat. Ben al contrari, Muntaner, home de guerra i també amb qualitats diplomàtiques alhora que amb una bona formació intel·lectual, en la seva Crònica explica tot just allò que ell ha vist i ha viscut, per la qual cosa ho fa en `primera persona.
Més encara, no es limita a narrar, a explicar allò que ha viscut o que li ha estat explicat per qui ho va viure, sinó que també reflexiona sobre què ha passat i sobre què està passant. Sobre les actituds dels tres reis descendents directes de Jaume I. Tres reis de tres regnes que malgrat tenir tots tres en el seu escut d’armes les quatre barres pròpies dels comtes de Barcelona, en aquells moments semblen incapaços de plantejar-se una unitat d’acció i d’objectius, davant els molts enemics que els envolten.
I això ho expressa amb una extraordinària claredat en l’al·legoria, metàfora o paràbola que ell defineix com exempli de la mata de jonc. I quin és aquest exemple? Escoltem al mateix Muntaner. Sense traduir-lo. En bell catalanesc de l’època.
E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.
Parem compte a fi d’entendre aquesta metàfora, quin era conjunt de territoris on regnaven membres de la nissaga de la casa comtal de Barcelona, tots ells néts de Jaume I quan Muntaner inicia la Crònica.
Jaume II, fill de Pere II el Gran, és rei d’Aragó, rei de València, rei de Sardenya i cap del Principat de Catalunya com a comte de Barcelona. Tots tres regnes i el principat eren autònoms els uns dels altres. Altre Jaume, III de Mallorca, cosí de l’anterior perquè és fill d’un germà de Pere II, és rei del regne de Mallorca, el qual el formen totes les illes, Rosselló, Cerdanya, Conflent, Vallespir, Capcir i Montpeller. I per acabar hi ha Frederic II, rei de Sicília, que també és fill de Pere II i per tant germà de Jaume II d’Aragó i cosí de Jaume III de Mallorca. De Sicília era d’on havien partit els almogàvers cap a Grècia, els quals havien estat al servei de Frederic durant la guerra amb Carles d’Anjou, i en la que hi havia participat Muntaner com membre de la Companyia..
I tots tres, cal insistir, portaven en el seu escut d’armes les quatre barres roges sobre fons groc propi dels comtes de Barcelona. I tots tres anaven a la seva, cosa que preocupava, i molt, Ramon Muntaner. Ja que d’enemics del casal comtal de Barcelona no hi mancaven.
Espero que ningú no digui: ¿i què té a veure aquesta història del segle XIV, amb la nostra d’ara mateix? I encara més, que aquest algú no sigui professor d’història doblat de polític. Per si de cas, però, dic que sí. Que té molt a veure. Perquè mentre que hi ha massa gent que s’omple la boca de patriotisme i exhibeix el vell escut adornant-lo amb un estel, també tenim qui està arrencant una per una les diverses mates de jonc que havíem aconseguit… I aquest algú no és pas un nen de deu anys.
Sí, amigues i amics, al davant tenim forces massa poderoses com per anar fent l’enze traient pit i demanant qui és més patriota o qui és més revolucionari que nosaltres i la gent del nostre clan. I és que, fixeu-vos: davant nostre tenim un front clarament format pel PP, el PSOE i Ciudadanos —que sumen un suport majoritari de votants espanyols, cosa que se’ns oblida de vegades—, absolutament enemics no d’un simple referèndum consultiu, sinó que d’alleujar la càrrega que fa massa temps carretegem a Catalunya. Més els pobres que no els rics. Més els de Nou Barris que els de Pedralbes, per entendre’ns. Un fet que caldria deixar ben clar.
I respecte de Podemos i les seves franquícies regionals, al que ara s’ha sumat Izquierda Unida… ja veieu que ha començat a passar a Galícia. On tot just haver-se presentat l’acord entre tots dos, Marea ja ha començat a marginar la gent d’Anova, el partit nacionalista encapçalat pel veterà Xosé Manuel Beiras, en contra dels acords fundacionals de Marea. I és que ells no passen, i encara!, d’una pseudo reforma dins d’un ordre. Fixeu-vos que en el programa que han fet públic, aquest tema està tractat amb una ambigüitat absoluta.
.
I Lenin ¿què hi pinta aquí?
També un mica d’història, que val la pena. A inicis del segle XX, i a l’immens imperi rus, la fracció bolxevic del POSDR, de la que Lenin era el cap visible, era defensora del dret d’autodeterminació dels pobles, ja que considerava l’Imperi Tsarista com, entre altres coses, una presó del pobles. I entre els pobles d’aquesta presó, estava una bona part de Polònia, que al segle XVIII havia estat repartida entre Rússia, Àustria i Prússia, aquesta ara Alemanya.
A la part de Polònia sotmesa a Rússia, hi havia una important minoria alemanya. I en aquesta minoria hi havia una dona, Rosa Luxemburg, frontalment enemiga del dret d’autodeterminació dels pobles. El qual, començant per Polònia, considerava un moviment propi de les burgesies nacionals quan ja s’estava en temps de revolucions proletàries. Les reivindicacions nacionals eren, per tant reaccionàries i desfasades. Més encara. Partint d’una anàlisi economicista molt escolàstica, però poc marxista, Polònia ja no existia com a possible nació. Perquè ara una part formava part ja indissoluble de l’economia austríaca, altra de la russa i altra de l’alemanya. I en l’era de les burgesies, era l’economia la que havia format les nacions. Paradoxalment, malgrat ser ella part de la Polònia definitivament russa, segons la seva pròpia anàlisi, se sentia alemanya i en alemany escrivia. Curiosa contradicció.
Partint d’aquestes tesis, va estar en contra de la inclusió del dret a l’autodeterminació en el programa del POSDR, ja que això afavoria un partit socialista polonès que també incorporava la reivindicació nacional. I sobre aquesta qüestió, va tenir diverses disputes amb Lenin. I ara, anem a Noruega.
Any 1905. Noruega estava unida a Suècia, a la força, des de l’any 1814. No ben bé com a part d’aquesta, sinó que el rei de Suècia era també rei de Noruega. Ara bé, com passava a Islàndia respecte de Dinamarca o ara mateix amb Escòcia respecte d’Anglaterra, el rei de Noruega era bàsica i principalment de Suècia, en detriment dels interessos dels noruecs. Econòmica, però també culturalment. Això havia fet que a partir de mitjans del segle XIX hi hagués a Noruega un fort moviment nacionalista.
Hi havia una Dieta pròpia que, certament, tenia una ampla capacitat d’autonomia, i en les eleccions fetes el 1905 el partit nacionalista va obtenir una gran majoria. Immediatament es va celebrar un referèndum, en el que per abassegadora majoria es va optar per la independència. La dreta sueca va demanar la intervenció de l’Exèrcit, però el govern suec, socialdemòcrata –de la socialdemocràcia d’aleshores, que quedi clar– va acceptar el resultat. Un nou referèndum sobre monarquia o república va ser també abassegadorament majoritari en favor de la monarquia. I així, pacíficament, va néixer un nou país europeu. El regne de Noruega.
El debat Lenin-Luxemburg
Luxemburg va aprofitar aquesta qüestió per llançar la cavalleria damunt Lenin. Ja veus, li va dir, a Noruega es fa un acte d’autodeterminació, organitzat per la burgesia noruega enfrontada per interessos de classe a la sueca. Aconsegueix la independència i que fa? Es busca un rei i forma una monarquia i no una república. Conclusió: els moviments nacionalistes de les nacions sense estat són reaccionaris per se, i ja no serveixen pel futur socialista. Curiosament, Luxemburg sembla no adonar-se’n que Suècia també era una monarquia.
I ara ve el que ara mateix ens interessa a nosaltres en la nostra situació actual. Lenin triga a respondre, ho fa el 1914, i diu, al capítol 6, La separació de Noruega de Suècia, d’un llarg treball que du el títol d’El dret de les nacions a l’autodeterminació (trobable íntegre a internet en espanyol), que, i sintetitzo i molt.
1) Certament que la petita burgesia noruega s’havia comprat un rei… però ¿què té a veure això amb el dret d’autodeterminació? Noruega, que havia estat lliurada a Suècia pels vencedors de Napoleó, feia decennis que estava sotmesa a aquesta. I no estava a gust. Tenia una autonomia extraordinàriament ampla, sí. Però no estava contenta. I els noruecs havien demostrat aquest descontentament i en un referèndum amb milers de vots a favor i sols que uns pocs centenars en contra. I això era indiscutible.
2) I era ben cert que després, i també a través d’un altre referèndum, els noruecs havien escollit, també per més que ample majoria, ser monarquia. Això, però, no era cap mostra de la maldat del dret d’autodeterminació, sinó mostra de què el Partit Socialista Noruec no havia tingut prou força per convèncer els noruecs. No es tractava de denunciar el dret, sinó que de lluitar a fi d’aconseguir un dia enderrocar la monarquia i proclamar la república.
3) el dret d’autodeterminació de les nacions no és una qüestió de classe, sinó que democràtica, el compara al divorci. I per tant, són dues qüestions que no es poden barrejar. I finalment, fa una lloança al Partit Socialista Suec, que havia fet front a la dreta nacionalista –i aquest sí que és un nacionalisme perillós, dic jo— negant-se a enviar l’exèrcit a solucionar el problema.
¿I quines conclusions, amics i amigues, podem treure nosaltres, ara i aquí, d’aquests dos passatges històrics? Ho deixo al vostre criteri, que he de considerar encertat com a receptors que sou d’aquestes cartes. Sí apunto, però, una idea meva d’ahir mateix. Presentar al Parlament un projecte de Constitució quan el més calent és a l’aigüera, és el més semblant que hi ha a allò de posar el carro davant dels bous. I també té el perill d’obrir una divisió entre nosaltres, una més, mentre que altres s’ho miren asseguts a la seva butaca. I posats a obrir debat, hi ha elements socials força més urgents.
I prou per avui, amigues i amics. Fins a la setmana vinent, que seguirem amb allò de la situació objectiva del capitalisme. Cordialment.
Francesc Font
PD. Ja he parlat dues vegades de la situació laboral de França, comparant-la amb la d’Espanya. Ara, el senyor Hollande, impulsat pel seu primer ministre, el “nostre Valls”, ha decretat unes lleis laborals que imiten massa les espanyoles. I com ja vaig escriure que passaria, impulsats pels sindicats treballadors i estudiants francesos han sortit immediatament al carrer. Compareu això amb la situació espanyola, en la que els sindicats es limiten a amenaçar que podria ser que algun dia fessin una jornada de vaga. I esclar, aquí passa el que passa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!