Amigues i amics:
a poc a poc, lliurament rere lliurament, anem arribant al final d’aquest llarg culebrot. A la 18a carta, recordava com al final de la II Guerra Mundial a Europa, els acords sobre les zones d’influència dels qui es van definir a ells mateixos com “els tres grans”, van donar pas a la formació de dos blocs. Antagònics quan al mode econòmic i per tant de societat, respectivament. La qual cosa aviat donaria pas a una confrontació no armada, a Europa, que es definiria com guerra freda. També recollia que malgrat aquesta confrontació, i moments de gran tensió com va ser el bloqueig soviètic de Berlín, al capdavall tant un bàndol com l’altre van respectar força escrupolosament aquests acords quant als problemes que es van produir a Europa.
Assenyalava, en aquest punt, la Guerra Civil de Grècia, (1947-1949) amb la Unió Soviètica fent oïdes sordes a les desesperades crides del PCG; les revoltes de Berlín (1954), i d’Hongria (1956) durament reprimides, en les que les crides van ser fetes a l’altre camp, també endebades. I la de Txecoslovàquia (1969). Que va tenir un caire diferent des del punt de vista de la repressió, però no quant al resultat final d’eliminació de tota vel·leïtat de canvis.
Però en aquest repàs del mutu respecte, tampoc no es pot ignorar, ni silenciar que, i sempre sense sortir-nos d’Europa, a l’àrea del bloc capitalista hi havia tres dictadures. Una, l’espanyola, d’origen obertament lligat al feixisme perdedor de la guerra. La portuguesa i la originada a Grècia pel cop dels coronels (1967-1974). En tots tres casos falta de llibertats democràtiques i brutalitat repressiva, que no es corresponia als principis bàsics de l’estat democràtic burgès. I un dirigisme econòmic que tampoc no es corresponia al liberalisme econòmic també propi de l’estat democràtic burgès. I totes elles sota l’empara i protecció del bloc occidental, per més que violaven de manera ben flagrant les normes, principis i lleis en les quals aquest es basa.
Un avís. Quan aquí es parla de soviètics o occidentals, de capitalisme o socialisme, en cap dels casos es fa ni cap lloança ni cap menysteniment de cap dels dos. Simplement s’al·ludeix o es fa referència al model social, polític o econòmic imperant a una i altra banda.
Tornem al final de la 18a carta. Guerra freda és la definició del llarg període d’enfrontament no bèl·lic, no armat, que es produeix a Europa entre els països capitalistes, amb els EUA com líder indiscutible, i els països socialistes amb la Unió Soviètica com també líder encara menys discutible.
Quan comença? Com que no hi va haver cap declaració de guerra, ni cap xoc entre exèrcits, ni agressions territorials ni res de semblant, no hi ha data que concreta que pugui definir-se com la d’inici. Hi ha qui situa el tret de partida, tret simbòlic evidentment, el 6 de març de 1946, quan Churchill, gran creador de frases quasi que lapidàries, i també de greus problemes i d’embolics que permetien crear aquestes frases, va dir allò de: “des d’Stettin, al Bàltic, fins a Trieste, a l’Adriàtic, ha caigut sobre el continent un teló d’acer”, obviant que l’origen d’aquella divisió havia estat provocada per ell en oferir a Stalin, com també es va recollir a la 18a carta, la creació de zones d’influència.
Aquesta frase, ens diu de l’existència el 1946 d’una consciència de confrontació, però encara no ben bé de guerra freda. Altres situen l’inici en alguns incidents diplomàtics, succeïts al llarg del 1947. I finalment hi ha que ho situa a l’any 1948. En aquest cas amb data exacta: 24 de juny de 1948. Una mica més d’història.
L’Alemanya repartida
Com resultat final de la guerra, Europa havia quedat dividida en dos blocs ben delimitats, política i territorialment. Per altra banda, l’Alemanya vençuda estava repartida en quatre espais territorials: tres ocupats respectivament per francesos, britànics i nord-americans, i un quart sota ocupació soviètica. De fet, aviat els tres territoris ocupats pels aliats van tenir una certa unitat territorial quan a mobilitat dels ciutadans, formes de legislació interna, etcètera, alhora que l’espai d’ocupació soviètica es va anar quedant aïllat, autoaïllat, dels altres tres. Creant-se lentament la concepció d’una Alemanya oriental i altra d’occidental.
Hi havia, però, altre espai amb una situació peculiar, Berlín. La capital històrica d’Alemanya, estava també dividida en quatre sectors, controlats respectivament pels quatre vencedors, però tot ella estava dins del territori sota ocupació soviètica. Els sectors occidentals estaven oficialment comunicats amb “l’exterior” bàsicament, encara que no única, a través d’una línia de ferrocarril i d’una autopista, les quals partint de territori aliat i passant per dins del territori sota control soviètic, servien de cordó umbilical pel qual arribaven als tres sectors occidentals tota mena de queviures i mercaderies. Aquestes dues vies de comunicació, que eren vitals pel Berlín “occidental” –i en part també per l’”oriental”– funcionaven sota un acord no signat, però efectiu, de lliure circulació dels vehicles que tenien alguna mena d’autorització occidental.
I així va ser durant quatre anys. Cap al mes de març de 1948, però, la cosa es va complicar. De fet ja s’havien format dues zones prou delimitades, l’aliada i la soviètica. A la primera, històricament la més industrialitzada, la indústria havia començat a aixecar cap, gràcies en part al Pla Marshall. I ara havia aparegut un problema estrictament de l’àmbit econòmic. El reichsmark, moneda que era usada per un igual a les quatre zones, era una moneda absolutament devaluada, gairebé que ús intern, i no era bo per operacions comercials amb altres països. Complicant-se així la recuperació industrial i comercial.
Un conflicte econòmic, que acaba sent polític
Davant d’això, els aliats –que no pretenien ser ocupants per sempre més–, van acordar fer una reforma monetària que estabilitzés l’economia alemanya i permetés el seu desenvolupament. El projecte va ser eliminar el reichsmark, substituir-lo per una nova moneda, el deutsch mark, i donant més autonomia econòmica a l’Alemanya ocupada.
Quan els va ser comunicada la iniciativa, les autoritats ocupants soviètiques s’hi van negar a participar en l’operació. Els motius van ser diversos. Un, i no petit, perquè la zona per ells ocupada estava sotmesa a unes més dures càrregues per indemnitzacions de guerra que no les occidentals, i una millor autonomia en qüestions econòmiques significaria haver d’afluixar aquestes càrregues. De fet i sota diverses formes, van seguir fins el 1989. Altre, perquè van veure que aquest pas envers l’autonomia econòmica, significava iniciar el camí de donar una personalitat política, i internacional, a Alemanya. Cosa que efectivament passaria l’any següent amb la formació de la República Federal Alemanya.
Els aliats, per la seva banda van seguir endavant amb la iniciativa i van assenyalar el 21 de juny com data a dur a terme la reforma. I als soviètics se’ls va presentar un nou problema. Berlín occidental, millor abastit que l’oriental, era un interessant punt comercial entre els dos territoris. Una moneda diferent, però, seria un problema. Polític, ja que establiria una clara diferència quan a la moneda d’ús entre el habitants de les zones occidentals, i els de l’oriental. Com que a més els deutsch mark seria més fort que el reichsmark, i hi hauria un període de canvi de moneda, el perill d’adquisició per alemanys orientals de la nova moneda occidental, el perill d’una més gran devaluació del reichsmark, era evident.
I el 24 de juny, partint d’una mala anàlisi de la situació i amb l’excusa de fer reparacions a les diferents vies de comunicació, les autoritats soviètiques van tallar totes les vies de comunicació entre Berlín i els territoris occidentals. El resultat ja és sabut. Es va organitzar un pont aeri que va subministrar perfectament el Berlín occidental i l’any següent es va formar l’RFA, la qual cosa va obligar a crear una República Democràtica Alemanya, etcètera. Vist en perspectiva, i per més dur que sigui per segons qui, es pot dir que la primera derrota pacífica del socialisme, va començar a Berlín el 1948, i va acabar a la mateixa ciutat quaranta-un anys després. El 1989.
I aquesta història del bloqueig, intentant veure-la a partir del materialisme històric –el qual ni és una ciència exacta, ni unes lleis universals que ho expliquen tot sense necessitat de conèixer res–, penso que té un element important si es vol començar a entendre algunes coses de la nostra realitat actual. No comença per un enfrontament territorial, ni tan sols ideològic: capitalisme-socialisme sinó que per una simple, i ara sabem que imprescindible, reforma econòmica ja que Alemanya no podia estar eternament vençuda. Reforma a la que els soviètics s’oposaven també per raons econòmiques. Egoistes i espoliadores. Així, una part del país es va redreçar, i tant!, ràpidament, i l’altre –ho vaig comprovar personalment el 1987–, era incapaç, entre altres coses de simple consum normal, de fabricar pel·lícula fotogràfica equivalent a les de la Kodak. O bolígrafs que funcionessin com els modestos Bic. Cosa de la qual no se n’adonaven els qui manaven, i que els va esclatar a les mans.
I prou per avui, amics i amigues. Rebeu una forta salutació, i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
PD .Com tampoc semblen adonar-se’n ara mateix els dirigents espanyols, incloent bona part de l’oposició, de la veritable situació econòmica existent aquí. De Guindos ha anat a l’assemblea de l’FMI a demanar àrnica. I després, en la seva compareixença del proppassat 19 al Congrés, no sols va donar algunes dades negatives que desmenteixen l’optimisme “rajoyista“, sinó que va deixar anar que la pèrdua de velocitat de l’economia espanyola no era sols que per la notable davallada de l’economia xinesa i altres països un dia emergents, sinó que també per la caiguda de la demanda interna…
I al mentrestant, i al servei d’una patronal mesella, es promociona i fins i tot es mostra quasi que com un a victòria, el treball en precari, la caiguda salarial i l’eliminació d’amples zones de les prestacions socials pròpies de l’estat del benestar. Algú ho entén?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!