Amics i amigues:
seguint la rutina seqüencial d’aquestes cartes, avui tocava un nou capítol d’aquest repàs que vaig fent al procés que va dur al triomf, quant a model econòmic, formes d’estat, i també ideològic, del capitalisme entre el 1989 i el 1991 sobre el seu teòric adversari, el socialisme. No pas amb ànim historicista i prou, sinó que, començant per mi mateix, a fi d’intentar entendre una mica com, havent aconseguit eliminar l’adversari i estant en condicions més que òptimes de demostrar la superioritat econòmica, moral, social i tot el que vulgueu del capitalisme sobre el socialisme –i ja entendreu que quan dic socialisme, no parlo del PSOE, ni del PSF ni d’altres equivalents–, a partir del 2008 segueixi immers en un procés de decadència continuada. Ara ja indiscutiblement sistèmica. Decadència de la qual cal dir que objectivament sembla que és incapaç de sortir.
Fixem-nos que arreu creix l’atur estructural, el qual no apareix en els índexs oficials perquè les feines a temps parcial, quan no a temps aleatori, no queden reflectides com a tal a cap país desenvolupat, que sí les utilitzen; segueixen retrocedint els salaris, amb la qual cosa retrocedeix la capacitat adquisitiva d’una gran part de les diferents poblacions; els un dia qualificats com a països emergents, els bric, s’ensorren entre la inoperància i la corrupció, etcètera. I aquesta mateixa setmana saltaven dues noves alarmes.
Per una banda, l’Organització Mundial del Comerç, (OMC), ha rebaixat notablement la seva pròpia previsió de creixement del comerç mundial per a aquest 2016. Dient de pas que per cinquè any consecutiu el creixement serà inferior al 3%. I a més, que el 2017 també presenta males perspectives. De pas, ha assenyalat que la teòrica aparició de nous mercats, no ha servit de res. El comerç, que és l’àmbit de les seves anàlisis, s’ensorra de manera no espectacular, que podria ser un fet conjuntural, sinó que lentament, que pot acabar sent un fet definitiu. No es plantegen, però, si no serà que elsprimers que s’han ensorrat són els compradors.
Per altra banda l’FMI, confirmant la contundent opinió de la seva directora-gerent, Christine Lagarde, ja recollida a una carta anterior, també ha expressat en l’informe sobre el primer trimestre d’aquest any, el seu pessimisme: preus del petroli i de matèries primeres sota mínims fan que una pila de països productors, especialment l’Amèrica Llatina –per cert, que tindran a veure els indoamericans amb els europeus del Laci?–, no sols no aixequin cap, sinó que s’ensorren. I amb ells, això no ho diu l’informe, però és així, també grans empreses occidentals extractores i depredadores de matèries primeres arreu del món.
Sobre aquest fet, ara mateix tenim el cas de la nord-americana Peabody Energy, la més gran empresa del món en el mercat del carbó. Propietària, copropietària o amb contractes de compra en exclusivitat del carbó de mines situades des dels EUA a Austràlia, passant per l’Índia, Indonèsia, Mèxic i el País de Gal·les. Empresa la qual amb el carbó per ella comercialitzat es produïa el 10 per cent la de l’electricitat dels EUA i el 2% de la mundial, i que va fer fallida amb la presentació de l’equivalent nord-americà del concurs de creditors, el proppassat 13 d’abril. És un exemple, però ja es parla fa mesos de la difícil situació d’algunes mítiques petrolieres.
Per si era poc, Brasil i Rússia han entrat en una profunda recessió, alhora que els països rics segueixen endeutant-se fins les orelles a fi de mantenir alguna mena d’estat de benestar –atenció a les solucions que l’FMI i l’UE presentaran al problema¡–, i altres inversions infinitament menys socials.
Això, evidentment, confirma alguna de les coses que alguns venim dient sobre la situació actual, i més que possiblement també futura, del capitalisme. No parlo dels qui fan catastrofisme d’estar per casa, els quals normalment plantegen la situació actual més com una mena de pel·lícula de bons i dolents –per la qual cosa, si manessin els bons tot viuríem en un món meravellós–, que no intentant treure conclusions de dades concretes. De qui parlo és d’aquells que fins i tot estant d’acord amb el mode capitalista, són conscients que, dit de manera planera, tal i com està el pati això no s’aguanta.
Doncs bé, amics i amigues, en aquest repàs que estic fent a la història del triomf del mode de producció ara dominant que en diem capitalista, i amb ell del seu mode polític i social, avui tocava entrar, i abordar, la qüestió de la “guerra freda”. Freda a Europa, perquè déu n’hi do com de calenta que va ser a bona part de la resta de continents. De fet ja estava fins i tot redactat l’esborrany previ. Però penso que toca, per segona vegada, parlar de França. De la revolta social que s’està produint a França. Intentant anar una mica més enllà de l’anècdota dels successos que recull la premsa, perquè podria ser que aquestes mobilitzacions fossin un primer, i d’allò més sa, símptoma d’alguna cosa.
No tan indignats com amb consciència
Primer que res, penso que cal sortir al pas de la manipulació que s’està fent a bona part de la premsa espanyola. La qual malda per presentar la situació francesa com una mena d’imitació, de segona part, del massa mitificat 15M espanyol. Ignorant, i no casualment, que els “indignats” espanyols, ho van ser perquè havien llegit un llibre francès, Indigneu-vous!, d’Stéphane Hessel. Rigorós intel·lectual d’esquerres, que entre altres molts treballs va ser un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans… i també autor de la lletra del Chant des partisans. Cant esdevingut himne de la resistència francesa, per més que no és ben bé un cant de simple resistència, sinó que d’obert combat, amb fusells i metralladores, contra l’enemic. No sé si m’explico.
Un dels molts himnes que sent patrimoni cultural de l’esquerra revolucionaria –no a tota la dreta francesa, incloent-hi la molt patriòtica, li agrada massa aquest cant que crida als camperols i als obrers a la lluita per la llibertat, no simplement per la pàtria–, han estat desats al bagul del que són rampoines ja inservibles per a gent que es diu molt avançada… i que sols consumeix que subproductes de la cultura industrialitzada i més comercial. Un gent que es diu avançada, que si bé s’ha complagut a arraconar la cultura revolucionària del passat, ha estat incapaç de crear res de semblant pertanyent a aquest temps actuals, diguem de pas.
A banda d’això, entre el moviment del 15M espanyol i el que està passant a França, penso que hi ha una distància fonamental. La tradició revolucionària. I ho dic seriosament. Prou sé que hi ha una bonica llegenda sobre l’Espanya revolucionaria i altres romanços, però això cal matissar-ho molt, ja que si ens posem, seriosos, l’única tradició revolucionària popular de tota la península és la catalana. Cosa de la qual caldrà parlar un altre dia. Ara tornem al que estava parlant.
Dues tradicions ben dispars
Tot just participant en un curs en el que em va tocar parlar de la lluita de classes al segle XIX, a Espanya, en fer un repàs de les revoltes liberals em vaig trobar que a diferència de les lluites de les burgesies liberals europees, sempre iniciades i encapçalades per civils, les que es van fer a Espanya –excepte a Catalunya, cal insistir– els famosos i de vegades massa teatrals pronunciamientos, van estar promoguts i encapçalats per militars. D’alta graduació. Bàsicament generals. Molt progressistes d’acord amb l’època, sí, però també amb una forta sentor de caserna. De galons i entorxats brodats amb fils d’or. De jerarquia i escalafó.
Noms de generals liberals revolucionaris? Porlier, Lacy, Milans del Bosch, Riego, Torrijos, Espartero, O’Donnell, Diego de León, Narváez, Prim, Serrano… D’ells, cal dir-ho, diversos van pagar amb la vida la seva acció: Porlier, Lacy, Riego, de León o Torrijos, entre altres de menys categoria van ser executats. Altres van triomfar. Sense que res de fons canvies, però. I entre els qui va triomfar, Prim o Espartero no van tenir cap inconvenient en bombardejar les rebels Barcelona o Gràcia
Si volem adonar-nos de la diferència entre les revolucions liberals a Espanya i les Europa. sols hem de mirar que el famós quadre de Delacroix La llibertat guiant el poble, el qual glorifica la revolució de 1830. Els personatges són gent anònima: un burgès amb levita i barret de copa, era la seva revolució, i darrere d’ell, avançant, i davant d’ell, morts, un conjunt de gent definible exactament com poble. I cap uniforme militar… I després mireu els gravats dels herois liberals espanyols. La diferència és absoluta.
Quatre dates
I és així com arribem a la tradició francesa, que podem resumir amb quatre dates: 1789. 1830, 1848 i 1871. Quatre grans moviments revolucionaris que van sacsejar França. Que en diferents graus també pertanyen a la història de la humanitat, perquè van anar més enllà de les seves fronteres, i en part va conformar les nostres societats actuals. Fins i tot podríem afegir-ne altra, 1968. Moviment les repercussions del qual també van anar més enllà dels seus límits territorials i va obrir pas a tot un nou model. No social, però sí que de societat. Ja que si som seriosos, podem adonar-nos que en molts comportaments col·lectius hi ha un abans i un després del mític Maig 68.
I ara, fixem-nos en les diferències del moviment dels indignats espanyols respecte del que ara està passant a França. El primer, molt centrat en Madrid, i amb petits espais a altres llocs, incloent-hi Barcelona, pot recordar una mica el Maig 68 francès, sí… llàstima que quaranta-vuit anys després. Espontaneisme, assemblees obertes i confoses, cap programa de transformació ni d’acció, molt en la línia d’aquell tant poètic, però també tan políticament inoperant: no sabem el què volem, però sí el què no volem, del 68 francès. I al final, un per ara confós muntatge amb l’aparició d’una formació política nova, en les formes, però molt temo que amb un programa d’acció més aviat confós i en el fons tradicional.
I què està passant a França? Vagues i mobilitzacions, repetides períòdicament, a més de dues-centes ciutats, grans i petites. Consciència de què es vol: barrar el pas a les noves lleis laborals del govern socialista francès. Qui convoca? Quatre sindicats obrers. Qui es mou: principalment obrers i altres assalariats, als quals s’incorporen estudiants i universitaris amb consciència que són les futures víctimes d’aquesta llei. No, no és un moviment de “joves indignats”, com se’l vol presentar, sinó que de treballadors, presents i futurs, emprenyats amb les decisions i ordres de l’FMI, l’UE, el BCE, el Deutsche Bank, les patronals franceses… I la supeditació a elles d’Hollande i de Valls.
Tampoc té cap semblança amb les escarransides mobilitzacions d’un dia i gràcies impulsades pels sindicats espanyols. Amb el resultat que ja coneixem. No. Agradi o no, la tradició francesa és sense cap mena de dubtes la més combativa i de més abast d’arreu d’Europa i, si em permeteu, possiblement sols la catalana, amb tots els seus errors, podria comparar-se.
I prou per avui, amics i amigues, i fins a la setmana vinent. Amicalment, com sempre
Francesc Font
PD. Ara i aquí, és llàstima que, passant el que està passant, a una part de la nostra gent que clama per la llibertat sols se li acut que, confonent volum amb potència,reivindicar el dret a no deixar dormir altres ciutadans perquè ells tenen dret a divertir-se rebolcant-se en la insolidaritat i la indiferència envers els drets de l’altre.
Espero que els de la CUP no portin el dret dels 80 o 100 decibels al Parlament. Cosa que veient la seva erràtica activitat no ens estranyaria gens ni mica ni a mi ni a la Mercè. La meva senyora, ja sabeu. L’insigne Quim Arrufat ja ha deixat anar que voler dormir per la nit quan algú vol divertir-se fent cultura en forma de soroll, és un acte d’insolidaritat. Per més que pot ser cal dir-li que voler fer escoltar hores i hores una música, la que sigui, a algú que no vol sentir-la, és un acte totalitari. A Guantànamo, l’han practicat força.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!