Amigues i amics:
a fi de no fer-me massa pesat amb el seguit de cartes, i ja van set, que duen el títol genèric d’El capitalisme, avui, un cop més, canviaré de registre i miraré de parlar de altres dues qüestions. Una, de ben viva actualitat. I directament lligada a un dels aspectes cada vegada més cínicament desenvolupats del capitalisme i que podem definir com els papers de Panamà. I l’altra, una qüestió sobre la qual al llarg dels anys he tingut fortes, per més que amigables, discussions amb companys de partit molt, però que molt enemics de les elits i que de vegades anaven a xiular a la sortida del Liceu, no del Club de Polo no a al Circulo Ecuestre, per cert, i que es pot definir amb una pregunta que pot semblar provocadora: ¿Què és més elitista: el Liceu o el Nou Camp?
Una observació prèvia. Capitalisme és un mot, una definició, un adjectiu si voleu, que fins no fa gaire sols utilitzàvem que gent que parlàvem sobre modes de producció partint del materialisme històric, i que sovint érem més aviat vistos com una mica rarets. Bona gent, ara ja inofensiva, i a la qui se’ns havia aturat el rellotge feia una pila d’anys. De sobte, però, ha tornat a estar present. I força. De fa un temps ençà, gent de dretes, conservadora, honestament partidària d’aquest mode de producció, l’usen. I parlen obertament, i fins i tot una mica esverats, dels seus defectes, dels seus errors. Esmenables amb bona voluntat, naturalment. Ja en les darreres cartes he recollit les opinions sobre la delicada situació actual del capitalisme expressades per gent tan poc sospitosa de tendències esquerranoses, i també tan ben informada, com l’Anton Costas, president del Cercle d’Economia o l’Alfredo Pastor, de l’IESE.
I ara mateix hi ha penjat a internet un llarg debat entre Miquel Puig, doctor en Economia i professor universitari, i David Fernàndez, conegut membre de la CUP. Un debat amb públic, organitzat per l’Ara, moderat per l’Antoni Bassas i que du per títol Capitalisme, ¿reformisme o substitució?.
Interessant? sí, però he de dir que la meva impressió, i la de la Mercè –la meva senyora, ja sabeu–, és que Puig aborda la qüestió una mica des de la famosa tesi de Francis Fukuyama, sense mencionar-la i de la que ja en parlaré quan toqui, i fins i tot cita, d’una manera més aviat matussera, cal dir-ho, un parell de pàgines del Manifest Comunista de Marx i Engels, en favor de les seves tesis del capitalisme com la culminació de no se sap què. Des de la perspectiva d’errors a esmenar i sense tocar en absolut el moll de l’os del sistema, esclar.
El David, per la seva banda, aborda la qüestió del capitalisme des d’un rebuig ètic i moral, més que no pas a partir de si possiblement aquest mode de producció ha arribat als seus límits objectius de desenvolupament. Que és com ho veig jo, i on vull arribar. Sense falsos moralismes ni abstractes solucions “humanístiques”
I dit això, anem per feina.
1. Els papers de Panamà
Recordareu que tot just iniciava l’anterior carta fent menció d’algunes de les conseqüències, socials que té l’evasió, tant individual com empresarial, d’impostos i de capitals: empobriment col·lectiu, manca de recursos públics pel conjunt de prestacions que formen i conformen l’estat del benestar, com sanitat i ensenyament públics, pensions, infraestructures i serveis… Tots ells, i altres més, són elements que depenen del sistema d’impostos, la qual cosa fa que aquestes evasions no siguin una qüestió solament, d’“ells”, dels rics o grans empreses, a tot arreu una minoria, i de l’estat, sinó que afecten, i ben directament, a “nosaltres“, al ciutadà normal, fins i tot moderadament benestant, i encara més els de menys recursos. O sigui, la gran majoria. Qüestió aquesta la concreció de la qual quedava, i queda, pel final del conjunt de cartes que duen el títol genèric d’El capitalisme.
Apuntava això, i tres dies després, salta la notícia. L’aparició pública d’un conjunt de documents provinents d’una empresa de Panamà, Mossack Fonseca, dedicada en exclusiva a crear mecanismes per l’evasió fiscal. I molt possiblement també pel blanqueig de diners, que és una qüestió encara més greu. Documents en els que apareixen barrejats polítics i familiars seus de molt diversos colors polítics –incloent alguns que han estat, i que segueixen estant, defensats i fins i tot enaltits per aquella esquerra molt radical que fa la següent regla de tres: l’enemic del meu enemic, és el meu amic. I així s’estalvien haver de plantejar-se si aquest enemic del seu enemic, no podria ser que encara fos més enemic seu. I també grans empreses, bancs, artistes progressistes i venerats per les masses al costat d’esportistes reaccionaris no menys venerats. Intel·lectuals amb Premi Nobel i tot…
Naturalment, un cop ha saltat la cosa, els ministres d’Hisenda d’alguns països afectats –començant per Espanya, naturalment, però també França, Alemanya i algun altres més–, s’han trobat amb que els seus extraordinaris i ben pagats equips d’inspectors, funcionaris, informàtics i policies especialitzats en delictes econòmics, s’han dedicat, i a fons, a contemplar les musaranyes, per la qual cosa han estat agafats amb els pixats al ventre. I ara, naturalment, han dit molt indignats que obriran grans investigacions i que tornaran a revisar allò dels paradisos fiscals.
Ara bé, si algú de vosaltres, amics i amigues, està en el llarg llistat de Mossack Fonseca, no cal que s’esveri gaire. I si no ho està, cosa força probable, que tampoc no se n’alegri massa. Fixem-nos que al capdavall es tracta d’una única entitat. D’un únic despatx d’advocats o cova d’Alí Babà. L’única de Panamà, però? No se sap. La més important d’aquest país? Tampoc. Quantes més de semblants hi ha pel món? Misteri. Ara mateix hi ha una curiosa discussió entre gent molt entesa en economia, catedràtics i tot, sobre què és un paradís fiscal i què no ho és. Amb el resultat de què, segons vaig sentir dir a Niño Becerra, dels més de setanta que hi havia fa deu anys, ara ja sols en queden que dos: Nauru i Vanuatu. Dos microscòpiques i remotes repúbliques al Pacífic. Sembla una burla.
Deixem-nos, però, de trampes legalistes sobre què és i què no és. Sí vau llegir la carta anterior, recordareu que ja es deia en ella que els paradisos fiscals no tots estan a llocs exòtics ni remots. En tenim uns quants aquí mateix, al tombar de la cantonada. Vet aquí alguns: Gibraltar, les illes britàniques del Canal, Liechtenstein, Suïssa, Mònaco, Luxemburg, que ja té conya… Però anant més al fons, tenim Irlanda –¿recordeu que el senyor Grífols, els dels laboratoris, va animar públicament Mas a avançar en la independència, i poc després va traslladar la central del seu laboratori a Irlanda, on el impostos són baixíssims?–, Malta, fins i tot la mateixa City de Londres serveixen a l’hora d’evadir impostos. I als EUA hi ha diversos estats que també. El cas més divertit és el de Delaware, que amb poc més de vuit milions d’habitants, té més de 200.000 empreses enregistrades, però que no desenvolupen cap activitat ni tan sols tenen seu física. És tan fàcil enregistrar-ne una, que hi ha un acudit que afirma que a Delaware, obrir un compte corrent i muntar una empresa, necessita menys paperam i documentació, que la que demanen per treure’s el carnet de lector de qualsevol biblioteca pública.
O sigui, que el descobriment de Panamà, encara que sigui molt espectacular, ens l’hem de prendre amb una certa calma. I més encara la cínica indignació dels diferents ministres i ministeris d’Hisenda, els quals com a molt enganxaran quatre dissortats defraudadors –dissortats en sentit figurat, esclar– els quals pagaran els plats trencats per tots els altres. Ja ho veureu. I dic això, perquè resulta, que pel que sembla totes les empreses fictícies que es van fabricar a mida, han estat absolutament inoperants… I per tant no hi ha frau ni delicte. La qual cosa obliga a que algú posi cara d’imbècil. Aquell qui va pagar per obrir una empresa inoperant… o aquell que s’ho cregui.
Per cert. També s’ha obert altre debat sobre si regularitzar una situació irregular et fa ser un ciutadà honest i sense màcula. Doncs en el cas de defraudació econòmica, sí. I és que amagar dos o tres-cents milions, prescriu molt més ràpidament que prendre una bicicleta i usar-la durant un parell d’hores. Com molt bé sap aquell noi de Sevilla. Quines coses, oi, que té el capitalisme?
2. Què és més elitista, el Liceu o el Camp Nou?
És un lloc comú entre una certa esquerra molt progre, assenyalar el Liceu com un lloc elitista. Sols apte que per gent selecta i amb la cartera plena. Sobre això, recordo que en aquell curiós debat que van fer l’Artur Mas i el David Fernández dalt d’un escenari, al acomiadar-se el Mas amb un “ens seguirem veient”, el David va respondre: “menys al Liceu”. Sortida de ciri trencat que no vaig entendre –o sí?–, a què venia. No va dir, insisteixo, el Círculo Ecuestre ni el Club de Polo, que són centres prou selectes i tancats, i amb un bestiar molt concret, i segons com es miri perillós, sinó que el Liceu. I la Colau en arribar a la Casa Gran, va donar ràpidament de baixa la llotja que al Liceu tenia l’Ajuntament. Però ella, i és de suposar que els seus, sí que va a la llotja de Can Barça. Que és on va el poble de debò.
I a què ve això que estic dient? Doncs ve –de fet fa temps que tenia ganes d’escriure sobre aquesta qüestió–, a propòsit dels preus de les entrades pel proppassat partit entre el Real Madrid i el Barça. Parlem primer, però, dels preus del Liceu. Una entrada a platea, la més cara, costa cap als 300 euros. Carai!, cridarà més d’un, amb raó. Però si pugem una miqueta. Tercer pis, quart i fins i tot cinquè, hi trobarem entrades força més barates. Fins a 56 o 38. I fins a 14 euros. I us diré un secret, des del punt de vista del so i de la visió, la platea és inferior al 3r i 4rt pis. O sigui, que es pot anar al Liceu per un un cost igual, si no inferior, al d’una nit de disco, mata-rates en forma de beguda i pastis. No confondre amb pastís, aviso.
Tornem als preus de les entrades. Les de Can Barça, tal i com s’anunciaven a les revendes legals, a Ticketbis anaven de 730 a 1.184 euros. A Viagago de 599 a 2.000 i a CF Barcelona Llotgesvip entre 1.200 a 2.500 euros. Això en la revenda legal. A les revendes il·legals ja no hi ha tarifa consultable. O sigui que hi ha entrades al futbol que són més cares que un abonament a tota la temporada del Liceu. I això no passa sols que a Can Barça, sinó que a altres camps de futbol de primera divisió.
I si anem al Sant Jordi, amb concerts teòricament d’allò més populars i a l’abast de les masses que els dels Liceu, anar a sentir un fenomen prefabricat, l’Adele posem per cas d’aquí a pocs dies, té un cost que va dels 190 al 245 euros. Però ja fa mesos que les entrades s’havien exhaurit, i calia anar a la revenda il·legalment legal, amb preus d’allò més aleatoris. I ja es diu que descomunals. Més o menys com també va passar amb un grup de rock tan d’esquerres com és l’U-2.
I per acabar aquesta reflexió. En una representació d’òpera hi participa un fotiment de gent. Tots ells professionals de debò. Orquestra amb músics que saben tocar els seus instruments… Cantants i cors que saben cantar… Gent que munta i desmunta decorats… Empleats diversos, etcètera.
I aquí està la pregunta. Què és més elitista, o sigui, menys a l’abast de la gent normal, ¿una entrada de 60 euros o una de 600? Més encara, com qualificar l’acció per la que 30.000 culers van anar a Berlín a un final de Champions, ¿està això a l’abast de la gent normal? Per tant, ¿serà també la Champions, i no sols la final, un acte elitista sols a l’abast de certes minories?
Es veritat que hi ha gent per la qual anar al Liceu és elitista en si mateix. Per dues raons. Vestimenta –encara hi ha qui pensa que cal anar amb esmòquing, ells, i vestit llarg, elles. I també haver fet alguna mena d’estudis especials a fi de ser capaç d’entendre sobre òpera. Anem per parts.
Vestimenta. Avui el Liceu hi ha espectadors que van amb bambes –sabeu que el nom original era wambes?– i pantalons amb aquells estrips que abans sols portaven que els pobres molt pobres, i que avui són, pel que sembla, signe de distinció i modernitat.
Entendre. Altre bestiesa. Jo, sense tenir cap coneixement de música, vaig començar a anar al Liceu l’any 1954, fa temps, oi? A general de 5è pis, perquè no hi havia sisè, que encara seria més barat. Aleshores es feien unes cues d’hores a fi d’aconseguir un seient amb bona visibilitat. I a poc a poc es va anar formant un grupet de nanos, i nanes, que ens trobàvem a aquestes cues i va acabar dient-se, i encara ens diem, colla del cinquè. D’aquests, sols que dos o tres sí que en tenien coneixements musicals. Estaven estudiant música
Érem gent d’origen selecte? Us diré algunes ocupacions que recordo: una dependenta de xarcuteria i altra de sabateria. Un de sastreria, altre de ferreteria i altre a un quiosc de la Rambla. Una portera. Un que treballava a una impremta on sols hi eren que ell i el seu pare. Dues germanes que envasaven perfums a una fàbrica de perfumeria. Alguns empleats d’oficines i sols que dos universitaris, tan pelats com la resta. Ningú no venia ni de Sarrià ni de Pedralbes. I un parell de noies tenien el pare a l’exili.
No hi havia unanimitat ni en obres, ni en compositors, ni en cantants. I prou que discutíem, però bàsicament sobre allò que anàvem sentint en directe, que es diu ara, i per tant que anàvem descobrint. Perquè a l’inici ningú de nosaltres no tenia tocadiscos, massa car per les nostres magres butxaques. Els nostres coneixements no venien per cap formació especial. Venien per dos camins. Un, escoltar al Liceu o al Palau de la Música tot els que podíem. Altre, saber escoltar. I tenir sensibilitat per la música, esclar, i altres aspectes de l’expressió artística. I no usar-la simplement que per matar el silenci.
I perdoneu aquesta reacció causada per haver vist la setmana passada els diners que costen les entrades al futbol. I també per la misèria intel·lectual i cultural d’alguns dirigents que, evidentment confonen espectacle, contra més pla i míser millor, amb cultura. Una cosa, això de la cultura, que ara, malgrat haver passat molts per la universitat molt temo que si és exigent, els descol·loca i els fa por. I no parlo sols per la Colau.
I prou per aquesta setmana, amigues i amics. Així que rebeu una forta salutació i fins a la setmana vinent. Cordialment, com sempre
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!