Amics i amigues:
entrant ja en la part final d’aquesta seguit de treballs al voltant de la situació actual del capital –dels que ja van set lliuraments i queden un parell o tres per acabar-los– insisteixo a parlar del passat a fi de poder entendre, mal sigui que de manera fraccionada, el present actuaI –i no demano perdó per la redundància. Un present que parteix d’un extraordinari espai col·lectiu que fins no fa ni deu anys era la cosa més semblant a les societats felices que havien imaginat els socialistes utòpics del XIX. Una societat, aquella anterior al 2008, en les que segons reflectien les enquestes no hi havia obrers, ja que tots i tothom, incloent els pencaires de les cadenes de producció en cadena, es declarava classe mitja. I en les que de sobte, quan estaven somiant amb un present extraordinari i un futur de somni, a la més gran part dels seus components, els va caure el present al damunt.
Aquest present nostre en el que hi ha qui des del poder o rodalies diu que l’economia ja apunta millores, però creix l’atur alhora que baixen els salaris i les prestacions socials. En el que els rics de debò cada cop són més rics de debò, alhora que creixen els índexs de pobresa, i bona part de la gent que somiava ser classe mitja s’ha despertat trobant-se en les cues de l’atur o amb l’oferta de treballar una mica més i cobrar una mica menys.
Un present en el que els paradisos fiscals, no tots a exòtics espais sinó que fins i tot formant part de la Unió Europea o rodals, guarden milers de milions de milions, uns provinents d’evasió d’impostos, altres de foscos negocis i corrupcions diverses –tant d’individus concrets com de grans empreses que per més vergonya a sobre reben subvencions i ajuts públics. Alhora que amb la minva d’ingressos, les arques dels estats es van buidant, de manera que es veuen obligats a fer més i més retallades en tot el que genèricament es diuen prestacions socials.
Un present en el que se segueix incrementant-se més i més un deute públic de tal magnitud, que els economistes seriosos no hi veuen sortida i diuen, simplement, que és impagable, i que un dia o altre ha d’esclatar alguna cosa. Alguna cosa que ningú dels qui entenen d’aquestes coses sap ben bé què és, però sí que esclatarà. I fins i tot hi ha qui afirma que tot el que està passant al que nosaltres en diem orient mitja –per més que les conseqüències ja les tenim a casa– vés a saber si no podria ser l’inici, el preludi o fins i tot ja el primer acte, d’una Tercera Guerra Mundial.
De moment, però, deixem-nos de catastrofismes i mirem d’intentar entendre què ha passat. Com ha estat que el món que es deia occidental, que havia assolit de desenvolupar, per més que en una àrea més aviat petita, també cal dir-ho, un model d’estat de dret, de benestar col·lectiu i de desenvolupament social com, malgrat les seves imperfeccions, mai no s’havia conegut en la història de la humanitat. Un model que estava entès com l’inici –i així ho va teoritzar Francis Fukuyama seguint les petjades d’Alexandr Kojeve– d’una etapa daurada i ja definitiva de la humanitat a mesura que s‘anés estenent des dels espais de democràcia burgesa occidental, per tots els continents i tots els països, d’arreu del planeta. Un model que en un parell d’anys, 1989-1991, va derrotar, a més per golejada i de manera indiscutible i inqüestionable, el seu antagonista polític i alhora alternativa social i de futur.
I havent arribat aquí, penso que cal parlar del passat més immediat, perquè tot present, incloent el nostre esclar, és en bona part conseqüència del passat. És allò de la història com un procés dialèctic, per més que no mecànic ni prèviament dissenyat per ningú. Per la qual cosa, per més que ens sembli que és del tot aliè a nosaltres tot dient de segons quines coses allò de “això és cosa del passat”, quedar-se en aquesta idea és un error. Atiat sovint per gent i forces interessades en què visquem en un present etern i sense perspectives. Ni de passat i molt menys de futur. Així que penso que abans d’entrar en aquest presenta, cal fer referència d’un temps que va conformar moltes coses actuals. De la que es va dir “guerra freda”. Que va ser així a Europa, sí, però no pas a altres continents. Cosa de la que parlarem al proper lliurament d’aquesta sèrie. Però, ara, anem pel començament.
La divisió d’Europa en dos blocs
II Guerra Mundial. Com part de la participació de la Unió Soviètica amb les potències imperialistes en la guerra contra el nazisme –més que no contra el feixisme–, hi va haver tres conferències i una trobada. La Conferència de Teheran, 1943, en la que a canvi d’obrir el segon front per part dels aliats, Stalin va fer algunes concessions. Una simbòlica, però significativa: va canviar el que era el seu himne, que era La internacional –que comença dient allò de: “Amunt els pàries de la Terra, amunt famèlica legió…”, un himne de combat obrer nascut de La Comuna de París– per un altre molt més patriòtic rus… i molt menys agressiu a oïdes de Churchill i Roosevelt. Altres dues conferències, les de Ialta i Potsdam van ser un intent de trobar un equilibri entre la Unió Soviètica i el món capitalista a la postguerra, definir com es tractaria l’Alemanya vençuda, i també com Polònia –que tot just havia estat la causa de l’inici de la guerra–, es “desplaçaria” alguns centenars de quilòmetres cap a l’oest. La cosa va anar així: perdria per l’est uns territoris que serien annexionats a Bielorússia i Ucraïna, amb l’expulsió dels habitants polonesos, i guanyaria per l’oest els territoris de la Silèsia, alemanya, amb l’expulsió de tots els habitants alemanys. Creant-se així un més dels terribles èxodes d’aquells anys.
Però l’important del procés que estic comentant va ser una trobada semi secreta a Moscou, octubre de 1944, entre Churchill i Stalin, en la que es va signar un acord de repartiment de zones d’influència. L’oferta del britànic, acceptada per Stalin, era la següent: a Romania la Unió Soviètica tindria un 90% d’influència i els aliats el 10%. A Grècia seria a la inversa: 90% els aliats i 10% la Unió Soviètica. A Iugoslàvia i Hongria: 50/50%, i a Bulgària: Unió Soviètica 75%, aliats 25%. Com es pot veure, en aquest repartiment en el qual s’hi prefiguraven zones d’influència compartida en diferents graus, hi figuraven indistintament països que havien estat aliats de l’Alemanya nazi, per tant agressors, i països que n’havien estat víctimes. Com és sabut, al final van ser més països els qui no havent estat mencionats en l’acord van quedar sota l’òrbita de Moscou. Tots al cent per cent. Excepte Iugoslàvia que va aconseguir mantenir un estrany equilibri.
Va ser un veritable canvi de cromos –que recorda el repartiment d’àrees de l’Orient Mitjà fet entre britànics i francesos a finals de la I Guerra Mundial, amb uns resultats que encara avui estem comprovant, i patint–, sobre el qual val la pena reflexionar una miqueta. Especialment si som capaços d’adonar-nos que després de 1945, les úniques guerres per causes territorials que hi ha hagut a Europa, i que vet a saber si han acabat, ha estat tot just als territoris que en dèiem socialistes. I en els que les manipulacions de la història i els canvis territorials i de població van ser veritablement descomunals.
Va ser així com es va formar el conjunt de països europeus dits socialistes, i que ja en temps de declivi va acabar autodefinint-se amb l’ambigua fórmula de “socialisme realment existent”. Un mode de producció, un model social, que es presentava com alternatiu. No ja de futur, sinó que ja de present. Però que sorprenentment per tothom, incloent-hi la CIA per una banda i el KGB per l’altra, es va enfonsar en un parell d’anys amb molta pena i gens de glòria. I ho va fer, ell solet. Perquè una anàlisi objectiva de la realitat concreta, i cito Lenin, era un fracàs econòmicament, inútil organitzativament i mentida ideològicament. I això ho hem de reconèixer, assumir, els qui d’una manera o l’altra vam estar vinculats a aquell món. Alhora que desaparegut, no renunciem a la idea, a la convicció, de què el capitalisme no és etern.
Els dos blocs
Ara sabem, podem saber-ho, que la trobada de Churchill i Stalin a Moscou l’octubre de 1944, quan la derrota de l’Alemanya nacionalsocialista estava ja a tocar, va ser el punt de partida de la creació de dos blocs. Consolidats. I amb un acord tàcit pel qual cap d’ells no s’hi podia ficar en les qüestions i territoris de l’altre. Tant va ser així, que quan el 1946 a Grècia esclata la guerra civil, (1946-1949), provocada per l’intent del govern conservador de desarmar l’Exèrcit Popular d’Alliberament Grec (ELAS) –en la pràctica la branca armada del Partit Comunista Grec, i que havia estat qui des del 1941 havia dut el pes de la resistència antifeixista–, mentre que anglesos i nord-americans van en ajut, tropes armes i diners, del govern conservador, l’ELAS s’hi queda sol. Ningú no l’ajuda malgrat tenir fronteres amb Iugoslàvia, Albània i Bulgària.
L’origen de l’aixecament va estar que el PCG veient que en la divisió de zones d’influència Grècia havia quedat en “la zona dolenta”, i basant-se en que l’ELAS, que aglutinava sectors diversos de l’esquerra incloent-hi patriotes grecs sense partit, estava fortament armat i dirigit militarment per oficials professionals –era tal la seva organització, que fins i tot sota l’ocupació nazi havia arribat a controlar amples territoris–, va iniciar una revolta amb la pretensió de crear una república popular. Però va ser esclafat amb tota tranquil·litat, i també gran brutalitat, gràcies al gran ajut econòmic i militar britànic i dels EUA. I això va passar malgrat les desesperades crides d’ajut fetes a Moscou i als països ja socialistes fronterers. Dos d’ells, Iugoslàvia i Albània, encara van aprofitar l’avinentesa per fer reclamacions territorials.
A L’altra banda també hi va haver diverses revoltes. Les més conegudes la de Berlín, 1953, i la d’Hongria, 1956, dura i sanguinàriament reprimides, i la de Txecoslovàquia del 1968, aquesta ja sense brutalitat, per més que amb una ocupació militar en tota regla i molta gent empresonada. En aquesta casos també, i d’acord amb el que s’havia pactat a Potsdam, els països capitalistes –on el món que controlaven hi havien tres brutals dictadures de caràcter feixista– no fan fer cap altra cosa que una no massa convincent protesta i algunes manifestacions.
Ara bé, amigues i amics, la guerra freda va ser-ho així a Europa. Sense cap enfrontament calent, armat, entre est i oest, entre capitalisme i socialisme. Ben diferent, però, va ser a altres continents. Amb terribles conseqüències per a massa gent. Però això ho deixarem per a un pròxim lliurament.
Així que que avui, rebeu una cordial salutació
Francesc Font
PD. Avui França s’ha mobilitzat, i sembla que fermament. Ja ho comentarem la propera setmana
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!