Dijous, 24 de novembre de 2016
49a carta: Sobre la gran “democràcia americana” I
Tres setmanes després de les eleccions presidencials nord-americanes, segueixen apareixent grans anàlisis, grans mostres d’estupor, grans interrogants… i ahir mateix grans sospites i denuncies sobre una possible tupinada. –tupinada altament tecnològica feta a través de mitjans digitals, esclar, perquè els tupins ja fa anys que han desaparegut fins i tot de les cuines, amb la qual cosa és de pensar que hi haurà una nova onada d’articles i opinions. I és lògic que sigui així perquè, ens plagui o no, les eleccions presidencials dels EUA no són pas un fet intern d’aquell país. Que afecta bàsicament als seus ciutadans i amb poques, i normalment relatives, repercussions sobre altres espaís territorials. Penso que en aquest punt no cal insistir gaire.
Ara bé, el que no és bo sinó que més aviat perillós, penso, és no entendre que els qui per activa, o per passiva –aquests darrers són la veritable majoria, perquè als EUA una gran majoria de ciutadans passa de la qüestió i no s’inscriuen en els llistats de votants de manera que surti el que surti ja els està bé– elegeixen president, són única i exclusivament els ciutadans USA. I que els qui participen i voten, o fan no a partir dels estúpidament idealitzats grans principis en els quals es diu que es basa la gran democràcia americana, sinó que a partir de les seves pròpies concepcions i interessos, fílies i fòbies, obsessions, prejudicis i estereotips polítics, socials i racials. Els quals al llarg de la història han estat els que han estat i ara mateix són el que són. I una bona mostra, com diu el vell acudit, són una gran part dels seus mateixos presidents, per la qual cosa deixem-nos de boniques fantasies.
I insisteixo en la qüestió, perquè davant alguns cants a la democràcia americana, que ara se suposa ha destruït, o destruirà Trump, val la pena fer-se una pregunta de fons. ¿Són veritablement els EUA la primera veritable democràcia de la història, com proclamen alguns? Ho són ara mateix? I faig aquesta pregunta no a partir d’un somiat futur socialista, somni al qual no renuncio malgrat la dura i trista realitat de com ha acabat –amb molta pena i gens de glòria– aquell somni que va néixer, i va entusiasmar molta i molt diversa gent. Des de lluitadors obrers i ciutadans amb consciència social, fins a intel·lectuals i artistes que són figures importants de les millors pàgines de la cultura del segle XX.
No. Em demano sí els EUA han estat en el passat i són ara mateix, una democràcia d’acord no amb cap utopia ideal, sinó que simplement a partir dels paràmetres normals democràtic burgesos europeus.
Aquella bonica Declaració d’Independència
Dic això, perquè dos o tres dies després que els resultats emetessin el seu veredicte –deixo de banda si hi ha hagut o no tupinada– van ser força els articulistes que van escriure quasi que indignats pel triomf de Trump. Quasi quasi que com si es tractés d’un insult personal –possiblement perquè havien apostat, i a fons, al cavall perdedor–, i alguns d’ells com el normalment ponderat Francesc-Marc Alvaro, van asseverar que les idees del futur president anaven contra els valors que van néixer amb la famosa Declaració d’Independència americana. Doncs parlem-ne de si és així, o si més aviat Trump és tot just un producte lògic i natural de la societat nord-americana.
Històricament és ben cert que en l’any 1776, aquell text bàsicament escrit per Thomas Jefferson, obria uns horitzons impressionants. Però també obria, entre altres coses, la via de la constant hipocresia que ha caracteritzat el desenvolupament dels USA. Des del primer dia.
Fixem-nos. Diu un dels seus paràgrafs: “Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats: que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat”.
La segona premissa, la del dret de tots els homes –el llenguatge de l’època era el que era–, al dret a la Vida, la Llibertat i la Felicitat, amb majúscules totes tres– és pura poesia. Però parlem de la primera. Afirmar que tots els homes han estat creats pel Creador lliures i iguals és una declaració absolutament revolucionaria el 1776, Fins i tot en l’Europa de la Il·lustració, la qual sempre va tenir una ambigua ambigüitat a l’hora de definir qui, i què, era el poble sa, i qui i què era la plebs vulgar.
Però, ai! En la primera premissa sols parla que d’aquells éssers creats pel Creador. I els no creats per ell? Com els negres, posem per cas. Doncs, basant-se tot just en que a aquesta Declaració es defensa el dret inalienable a la llibertat i a la propietat, sis dels tretze estats que la van signar van defensar i consolidar com dret inalienable el de la llibertat a tenir esclaus. I que aquests eren propietat de qui els havia comprat o heretat.
I cal parar compte, cosa que de vegades ens oblidem quan titllem d’esclavisme a certes situacions laborals certament dures, que l’esclau no és algú sotmès, ni controlat, ni dominat per altri. Perquè l’esclau, pel seu origen no és algú en un estat més o menys inferior o supeditat, sinó que és ningú, ja que és propietat d’altre. Propietat en el sentit absolut del terme. Una mena de semovent a l’alçada dels cavalls, els gossos o les vaques. Un simple bé moble com una calaixera o una taula de la cuina. Algú que no és que tingui els drets conculcats o limitats, sinó que simplement, i per la seva pròpia natura d’ésser inferior, ni té ni pot tenir cap mena de dret, ja que això va contra la raó i contra las mateixes bases de la societat.
I aquesta és l’essència del racisme, nord-americà o no. Va contra la raó considerar com subjectes de dret, com a iguals, els qui són inferiors per la seva pròpia natura. I després, això s’estendria als indis propis, als xicanos quan els nord-americans es van apoderar i desposseir de les seves terres, a la resta d’americans des de Rio Grande fins a la Tierra de Fuego, al Con Sud.
D’esclaus a coses
Com és sabut, va fer falta una guerra, i terriblement sagnant, per abolir l’esclavisme en un temps en els que les revolucions burgeses europees ja l’havien abolit feia decennis. Excepte Espanya, per cert. Però als EUA l’abolició va ser radicalment falsa. Els negres van passar d’esclaus a la categoria de coses sense cap mena de drets, ni individuals ni civils. El sòlid racisme del conjunt de la societat nord-americana, racisme imperant de manera més que violenta i brutal tant als estats esclavistes vençuts com als antiesclavistes vencedors, no va alliberar pas els negres de l’opressió i la segregació social i civil.
Sotmesos en molts estats dels sud a les dites Lleis de Jim Crowe, creades el 1876, aquestes eren d’una radical segregació. Lleis que igual que les nazis de Nuremberg (1935) estaven dirigides de manera declarada a preservar la puresa de la raça ària, les nord-americanes de manera no menys declarada estaven dirigides a preservar tant la primacia com la puresa racial de la raça blanca. Per la qual cosa condemnaven a penes de presó les relacions sexuals entre blancs i negres. Incloent si es tractava d’un matrimoni interracial provinent d’altres estats on era legal. Aquestes lleis van estar vigents a alguns estats fins al 1965.
I cal recordar que Rosa Parks va ser condemnada el 1955 per seure en un seient d’autobús reservat als blancs i que fins el 1965, els negres no van tenir dret a vot a cap estat dels EUA. Algú, amb aquestes legislacions, no costums sinó que legislacions, pot dir seriosament que els EUA abans del 1965 eren un país democràtic? I pot negar que moltes de les barbaritats llançades per Trump, i assumides per milions de ciutadans, no formen part de l’inconscient col·lectiu de bona part de la societat nord-americana?
Però no acaba aquí la cosa, perquè també cal parlar de les accions dels EUA més enllà de les seves fronteres, cosa que intentaré fer en la propera carta. Avançant que aquesta us la trametré el dimarts per raons que ja us diré.
Amicalment, com sempre
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!