Amics i amigues:
després de l’aturada per la qüestió de la vaga de transport a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, recupero aquesta sèrie, quasi que fulletó, sobre la situació del capitalisme. Que pel que es va sabent no és que es vagi solucionant, ni tan sols que s’hagi quedat estàtic, sinó que es deteriora i complica dia rere dia.
Tant és així que ahir mateix, dimecres 9, arreu de França hi va haver un conjunt de manifestacions, des de les grans ciutats fins a petits poblets i amb centenars de milers de participants. Contra un brutal projecte d’involució social: retallades en sanitat, educació, prestacions públiques, etcètera, i també contra l’amenaça de noves lleis laborals que parteixen del projecte de treballar més –fins a dotze hores diàries si cal–, cobrar menys, facilitar l’acomiadament, reduir indemnitzacions i limitar el poder sindical en benefici dels acords d’empresa. Us sona aquesta música?
Un projecte de reformes socials i laborals, que afecten tant els treballadors assalariats, de qualsevol categoria, com també una bona part de la cada cop més depauperades classes mitjanes franceses –us sona també aquesta música?–, amb les que el govern socialista d’Hollander i el “nostre” Valls, pretenen fer front a costa dels de sempre a la pregona crisi en la que està immersa l’economia francesa. Un projecte que ha aconseguit descol·locar la dreta diguem que democràtica, la de Sarkozy i companyia, anant molt més lluny del que ells mai no haurien gosat fer. No per falta de ganes, naturalment. I, atenció. Aquestes manifestacions han estat l’aperitiu del que serà el plat fort. El dia 31 d’aquest mes ja s’ha anunciat una vaga general, que a la França d’històrica gran tradició de consciència social i ciutadana i parant compte al que va passar ahir, és fàcil predir que serà un èxit.
La gran tragèdia, i ser conscients d’això és important ara mateix penso, és que Hollander i la seva colla no plantegen tot això per cap mena de maldat personal. Congènita diríem. No. Ni per cap exagerat servilisme envers el poder dels veritablement poderosos, que són els qui al capdavall controlen i manen, sinó perquè tot assenyala que la situació real del mode de producció dominant està arribant a punts que comencen a ser considerats com de pràcticament impossible retorn.
França, com tantes altres societats que no fa ni deu anys eren, i així es consideraven elles mateixes, una mostra de la plenitud i de l’èxit del mode capitalista, davant del fracassat món del socialisme real, també dit comunista –efectivament fracassat, cosa que cal dir i assumir sense excuses de mal pagador–, ara es troben que aquest món ahir feliç, possiblement està arribant al seu límit. Si no és que ja ho ha fet.
Impressió meva que ha estat l’origen d’aquest seguit de cartes. Nascudes d’un llarg treball que havia iniciat en un altre àmbit, com punt de partida per un possible debat. I que dissortadament ha hagut de quedar en res, perquè s’estava més obsessionat per les qüestions polítiques diguem-ne que locals, que per mirar més enllà d’aquestes qüestions. És allò de què quan algú assenyala amb el dit la Lluna, sempre hi ha qui sols mira que el el dit.
Unes definicions prèvies
Dit això, i enfilant ja la recta final d’aquest seguit de cartes, penso que ha arribat el moment de definir clarament a partir de quin concepte utilitzo el mot capitalisme. Tot dient d’entrada que l’utilitzo sense fer cap mena de desqualificació prèvia, sinó que simplement com el nom, el substantiu, que defineix un mode de producció basat, a través de la possessió de capital, en la propietat privada dels mitjans de producció i de canvi, i que té com a motor l’obtenció del màxim de guanys o beneficis en un mercat lliure i competitiu. Cosa aquesta darrera, cal dir, que malgrat ser part fonamental de la teoria pròpia del capitalisme, no sempre és així, ja que no hi falten monopolis més o menys dissimulats. Per la qual cosa, la tan pregonada llibertat competència no sempre és lleial, ni tan sols equilibrada, ja que a més la possessió més o menys elevada de capital crea i estableix categories. I també poder. I és que esperar, o aspirar a que el capitalisme sigui altra cosa moralment més elevada que la simple lluita per obtenir més i més guanys, a costa de qui sigui i del que sigui, igual que blasmar o indignar-se’n per això mateix, sols és que una mostra, si se’m permet, d’ingenuïtat.
Ara bé, quan es diu que tenir capital és tenir poder, cal entendre-ho en la seva veritable dimensió. Ho va ser a l’inici, als primers temps, perquè ara tenir accions d’una empresa que cotitza en borsa, posem per cas, és participar en el sistema capitalista, sí, formar part d’ell. I fins i tot si hi ha sort obtenir guanys gràcies a aquesta tinença o inversió, però és prou sabut que la més que immensa part d’accionistes de les empreses de l’Ibex 35,o qualsevol altra Borsa incloent la de Xangai, són un zero a l’esquerra quant a decisions empresarials de qualsevol empresa de la que siguin accionistes. I darrerament, sovint víctimes, ja que paguen els errors o manipulacions dels dirigents de l’empresa en la que, teòricament, hi participen.
Per altra banda, el capitalisme és la creació, i també la forma de domini que té una classe, la burgesia sobre la societat. Que no és una societat abstracta, de tothom, sinó que la seva, la d’ella. I, que ningú no s’esveri, ho és per dret propi. Diferents burgesies europees van fer les seves revoltes revolucionàries entre els segles XVII i XIX. Sovint amb les armes a la mà, o sigui jugant-se-la, contra les societats senyorials. Contra els poders d’aleshores. I també sovint van ser durament, de manera sagnant, reprimides per aquests poders. I havent finalment guanyat, van organitzar a partir dels seus valors, de les seves concepcions ideològiques, la seva pròpia societat. I van bastir el seu propi estat. L’estat burgès, o sigui de classe. I esperar altra cosa per simple evolució, per simple pas del temps, també és una mostra d’ingenuïtat.
Amb la revolució industrial van crear una nova classe. L’obrer. El proletariat. Aquell qui en cops de tenir capital, diners, per invertir, sols tenia que la seva força de treball. Que havia de llogar a qui la podia pagar tot just perquè tenia diners. Capital. De primer en unes condicions terribles. Amb el temps, les lluites obreres primer, i després els avenços tecnològics, van fer aparèixer diferents categories d’assalariats: obrers, treballadors, empleats, col·laboradors, i ara fins i tot emprenedors. Però una cosa, molt de base, no ha canviat. La classe, o classes dominants, segueix sent la burgesia. De la que tampoc no faré cap desqualificació fàcil. D’aquelles que amb una mal amagada arrel religiosa plantegen la qüestió, la lluita de classes, quasi que com una lluita entre bons, nosaltres, i dolents ells. Entre justos, els treballadors en abstracte, i pecadors, la burgesia, també en abstracte.
I havent-hi arribat aquí, permeteu-me reproduir un paràgraf de l’article, La burgesia i la contrarevolució, escrit per Karl Marx en plena revolució del 1848.
”Les revolucions de 1648 i 1789 no van ser revolucions anglesa ni francesa; van ser revolucions d’estil europeu. No representaven el triomf d’una determinada classe de la societat sobre el vell règim polític; eren la proclamació d’un règim polític nou per a una nova societat europea. En elles havia triomfat la burgesia; però la victòria de la burgesia, volia dir aleshores el triomf d’un nou règim social. El triomf de la propietat burgesa sobre la propietat feudal, de la nació sobre el provincianisme, de la concurrència sobre els gremis, de la partició sobre l’hereu, del sotmetiment de la terra al propietari sobre el sotmetiment del propietari a la terra, de la il·lustració sobre la superstició, de la família sobre el llinatge, de la indústria sobre la mandra heroica, del dret burgès sobre els privilegis medievals“. (cursives de l’original).
Quan Marx va escriure aquest article, dins dels esdeveniments de la revolució de 1848, una part de la burgesia encara era revolucionària. Altra ja estava construint la seva societat, amb forts trets de l’antiga, cal tenir-ho present. Però d’aquest paràgraf vull destacar una cosa, la burgesia revolucionària tenia un projecte de societat, per la qual cosa va poder crear una nova societat, un nou regim polític. I és que a diferència dels rebels del Maig 68 de París, que van fer magnífics poemes creient que eren eslògans polítics, aquella burgesia no sols sabia el que no volia sinó que, i molt principalment, sí que sabia el que volia, Que és la diferència entre revolta i revolució. Tenia un programa d’acció, i sobretot de construcció.
I aquí torno als anticapitalistes amb allioli que tenim per aquí. Que proclamen amb veu molt alta, fins i tot al Parlament, tot allò al que s’oposen, però no presenten cap projecte alternatiu a la situació i a la societat dominants, sinó que pal·liatius als errors del sistema. Però, amigues i amics, això ho deixarem per un altre dia. Avui, rebeu una cordial abraçada.
Francesc Font
PD. Assistim al suïcidi de la Unió Europea? En anteriors cartes he fet menció que el Tractat de Roma, que va propiciar l’aparició del Mercat Comú i després la Unió Europea, amb tots els seus errors i omissions tenia en el seu haver cinquanta anys de pau en el seus territoris, més una certa visió que anava més enllà de les fronteres dels diversos països. I també que la idea de suspendre el Tractat d’Schengen semblava una premonició, 11a carta, Ara ja no és així, La dita crisi dels refugiats, que en realitat és una tragèdia, més els acords signats amb l’autoritari govern de Turquia mentre que aquests segueix massacrant el poble kurd, és possiblement també el suïcidi de la possibilitat d’una Europa que podent ser dels ciutadans, va elegir ja fa anys ser la dels consumidors. Que ara ja consumeixen cada dia menys…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!