Amigues i amics:
aquesta carta d’avui, que serà força més llarga que de costum –perquè es pensi el que es pensi no hi ha present sense passat, i aquest de vegades cal explicar-lo amb una certa amplitud– i que complementa la carta anterior, no és pas original. Va ser publicada el 27 de setembre de 2010, ara fa sis anys, i va ser la 90a carta del meu bloc anterior, Cartes per a qui les vulgui llegir.
La recullo ara per dos motius. Un, perquè abordava una qüestió que ha tornat a estar ben present. Davant una vaga que afecta serveis públics, i que per tant causa incomoditats i problemes, indiscutibles, a la ciutadania –cosa que prou que dramatitza la immensa majoria dels mitjans de comunicació, incloent els que passen per progres–, ¿com hem de reaccionar i comportar-nos els qui, com els vaguistes, d’una altra manera també formem part dels damnificats pel model social i econòmic imperant? ¿Protestant per les incomoditats, blasmant dels vaguistes i parant atenció a totes les raons, i de vegades desraons de la patronal i els seus servidors? ¿O bé solidaritzant-nos amb els qui fan us de l’eina que tenen els treballadors, encara que aquesta solidaritat no es reporti cap benefici directe i personal a nosaltres, i fins i tot algunes molèsties? És aquest un debat llarg, i que s’escapa a les limitades possibilitats d’aquestes cartes. Però que deixo damunt la taula. I dit això, anem per les raons d’aquella carta.
Va ser publicada el 27 de setembre de 2010. Dos dies abans de celebrar-se la vaga general contra el Projecte de Llei de Reforma Laboral. Llei que ha estat, i és, el punt de partida per totes les facilitats d’acomiadament ràpid i econòmic que tant de mal ha causat a uns, i tants beneficis a altres. I no diré qui són els uns i qui són els altres, a fi que no se’m titlli de demagog. Però ja us ho podeu imaginar.
La motivació va ser que s’havia desfermar una forta campanya pseudooficial i paraofical en defensa de l’alienable dret dels treballadors no vaguistes a anar a treballar. Dret evidentment transgredit per l’aturada dels mitjans públics de transport, l’amenaça dels piquets informatius, etcètera, etcètera. Res no deien, però, de les més que possibles represàlies de la patronal sobre els ja aleshores nombrosos treballadors en precari. I com a forma de reflexió, vaig voler recuperar dos moments de la història de la lluita contra el poder. Una frontal, la de la Canadenca, i una més aparentment callada, però situant-la en les seves circumstàncies, si no heroica en el sentit èpic del terme, sí mostra de voluntat i consciència davant un mostre poderós i cruel com era la dictadura a inicis dels anys cinquanta: la vaga de tramvies.
I la recupero avui, perquè per una experiència que he viscut aquests darrers temps, penso que massa gent, i parlo de gents que passa i es considera com avançada, ha trencat amb el passat. Com si aquest no hagués existit. Com si la seva lluita hagués començat amb ells. Com si allò que s’han trobat, i que consideren drets naturals –una concepció absolutament reaccionària aquesta dels drets naturals–, no hagués estat el resultat de les moltes lluites de gent anterior. I de vegades en unes condicions veritablement difícils. Drets que es van guanyar, un dia, i que es poden perdre. Que de fet s’estan perdent. I ara anem per aquella carta, amb algunes retallades, poques, i alguns afegitons. Pocs, però.
Amics i amigues (començava): demà passat, 29, hi ha la vaga general. Sobre ella ja vaig opinar a la 81a carta: una vaga convocada a noranta dies vista, expressa una pregona desconfiança dels convocants –CCOO i UGT– en els possibles convocats. I no sé si en ells mateixos. Cosa que contrasta, i molt, amb el que està passant a França: cinc vagues enguany per la qüestió de les pensions. Per més que les de França, igual que els salaris i altres qüestions laborals, estan a anys llum de les nostres.
Ara bé, i tornant aquí, hi ha un fet que penso caldria plantejar-se a fons. L’actitud d’una part gens menyspreable de la societat. D’un sector que pel que sembla se sent agredida en el seu dret a l’autisme social, a estar al marge, quan no absent, de la realitat. Un sector el qual si el transport públic para durant unes hores, se sent agredit en el que ell considera la seva sacrosanta llibertat personal. Per més que pel que sembla, no veu com agressió la llibertat d’acomiadament, la congelació de pensions, la reducció objectiva dels salaris, que el principal pes tributari caigui sobre les rendes salarials i no sobre les de capital o de les professions liberals, les quals no cobren per nòmina, i un llarg etcètera. I el que és veritablement preocupant, és que aquesta actitud no s’expressa pas en les tertúlies del Cercle del Liceu o del Circulo Ecuestre, cosa d’allò més natural parant compte en el bestiar que els freqüenta, sinó que a les parades d’autobús i als bars normals.
O sigui, que la sensació que ja érem rics, que ara tots ja som classe mitjana, ha causat un desclassament que s’expressa en una manca de solidaritat entre les mateixes víctimes d’una crisi creada i potenciada des de dalt. La qual cosa contrasta –i de quina manera!– amb la solidaritat que entre ells sí que tenen els poderosos.
I és ben cert que una vaga, més encara quan és general, causa incomoditats. Entre altres coses perquè cal que es noti. El que s’ha de veure, però, és si es justa o no, sí està motivada o no. I si és justa i està motivada, la qüestió és a quina banda de la barricada hi som. Així de senzill. I és per això que avui, a dos dies del 29 de setembre, m’he permès recordar altres dues vagues nostres, que han fet història.
1919. Vaga de la Canadenca: La Barcelona Traction, Light and Power havia estat fundada a Toronto, per la qual cosa aviat va ser coneguda com la Canadenca. Arran d’iniciar les seves activitats, va instaurar un modern i ambiciós model de generació i distribució d’electricitat. Com part d’aquest projecte va construir diversos embassaments al Prepirineu. Amb uns mètodes de treball tan brutals que pràcticament tota la mà d’obra va ser “importada” de fora de Catalunya. intentant situar-la així fora de la influència maligna del Sindicat Únic, la CNT. Malgrat això, aquesta forma d’explotació, li va valer tenir diversos enfrontaments amb el sindicat
Posteriorment, va adquirir Tramvies de Barcelona, Ferrocarrils de Sarrià, va obtenir el contracte de l’enllumenat públic de Barcelona, etcètera. O sigui que va esdevenir consumidora en part del que produïa. També va entrar a participar en altres empreses amb activitats afins a l’energia. El 1914, la Canadenca era la setena empresa elèctrica del món. És imaginable el poder que tenia a Catalunya.
Riegos y Fuerzas del Ebro, una de les empreses participades per la Canadenca, tenia la més gran part de la plantilla, incloent la d’oficines, treballant a jornal –sols es cobrava que per dia treballat. El gener del 1919, com que el malestar dels que anaven a jornal anava creixent, va oferir incorporar a la plantilla de fixos un ample nombre de jornalers… rebaixant-les-hi, però, el sou.
Aquests es van negar a acceptar les noves condicions i van recórrer al sindicat de l’Aigua, Gas i Electricitat, CNT, que els va donar suport. El 5 de febrer, els treballadors de Riegos es van declarar en vaga. La resposta de l’empresa fou acomiadar vuit dels qui s’havien negat a veure el sou rebaixat. I aquí comença un important procés que va durar 44 dies.
Sobre aquesta vaga hi ha força documentació a internet, i aquí sols assenyalaré els elements principals. 8 de febrer la vaga a Riegos és general. L’empresa acomiada 140 treballadors, i el sindicat declara la vaga en totes les empreses de la Canadenca: Catalana de Gas, Societat General d’Aigües, Tramvies de Barcelona, etcètera. Amb la qual cosa la ciutat queda a fosques, sense subministrament d’aigua i sense transport públic. És a dir, col·lapsada. El tèxtil, que anava inquiet feia temps, se solidaritza produint-se també algunes vagues.
El gerent de la Canadenca, britànic i acostumat al diàleg amb els sindicats, decideix negociar, però el capità general Milans del Bosch, i el governador militar, el nefast Martínez Anido, es neguen en rodó. Opten per la via autoritària prohibint cap mena de negociació. I per fer-ho públic, trameten als diaris un dur al·legat contra els treballadors que, deien i en certa manera amb raó, estaven causant el caos a la ciutat. I vet aquí la seva sorpresa quan el sindicat de les Arts Gràfiques, també CNT, instaura la “censura roja”, per la qual no es publicarà res que vagi contra els treballadors en vaga.
Aleshores, Milans dels Bosch decideix militaritzar els treballadors en edat militar, sota pena de quatre anys de presó si no es presenten als llocs de reclutament. Aquests es presenten, sí, però negant-se a treballar. Més de 3.000 van directament a Montjuïc, on està la presó militar. Això fa vessar el got, i ara la vaga es fa general, fàbriques, tallers, comerços… a tota Barcelona i rodals. I a més es va estendre, en el cas del tèxtil, a molts altres punts de Catalunya.
Fa ja un mes des que ha començat la vaga, inicialment per sols que vuit acomiadaments recordem-ho. La ciutat segueix pràcticament col·lapsada, alhora que la situació econòmica de milers de vaguistes, la vaga ja és general, comença a ser desesperada. Cal parar compte que aleshores els minsos jornals just si arribaven al divendres, i era normal que les dones dels treballadors esperessin, el dissabte al vespre, a la porta de l’empresa que els marits sortissin amb la setmanada per tal d’anar a comprar. Però aleshores, i aquest és ara mateix un gran exemple d’aquesta vaga, on moltes les botigues i parades de queviures els venen al fiat, sense termini de cobrament. O sigui, que a la vaga també hi participen, i força activament, botiguers i menestrals que ni són ni se senten classe mitjana, sinó que part de les classes que aleshores es deia baixes. Per la seva banda, la CNT organitzar recollida de diners arreu de Catalunya. Que és un gran èxit.
Aleshores Maura, cap de govern, amb Catalunya pràcticament aturada i signes d’inquietud en altres llocs, se n’adona que la situació és insostenible, i entra en contacte directe amb Salvador Seguí i altres dirigents del sindicat. Aquests posen condicions: anul·lació dels acomiadaments, alliberament de tots els empresonats, pagar a tots els vaguistes la meitat de les jornades perdudes… i el gran somni del moviment obrer: la jornada de 8, hores, 48 a la setmana, per tothom. Coses totes elles que el govern accepta.
El 19 de març, 44 dies després d’haver començat, i amb Les Arenes plena de gom a gom, el Noi de Sucre amb altres dirigents del sindicat, presenta l’acord amb el govern i demana que la gent l’aprovi. Es aprovat per gran majoria, donant un termini de 72 hores per alliberar els presos.
Però la patronal està en desacord i pressiona Milans dels Bosch (que no necessita gaires pressions), el qual no allibera tots els presos. Una nova vaga, ara absolutament general, i molt dura per la brutal repressió de la guàrdia civil. Però aquesta és un altre episodi en la llarga batalla que ha calgut fer per arribar a la situació –aleshores absolutament utòpica, insisteixo– en la que ara estan els treballadors… gràcies al fet que un dia hi va haver gent que va lluitar, i en ben diiícils condicions.
Tres apunts: 1. Acabada la vaga el Sindicat Únic, o sigui la CNT, va presentar comptes detallats dels diners rebuts i de com havien estat distribuïts. 2. Amb aquesta vaga, Catalunya va ser el primer lloc d’Europa on la jornada de les 8 hores va ser total a tota la indústria d’arreu del país. 3. I respecte d’aquesta conquesta que tantes lluites, represàlies i també obrers morts havia costat, quan Maura el va acceptar, Cambó va exclamar que assumir aquesta reivindicació havia estat: “una de les pitjors bogeries que ha comès mai l’espècie humana”. I ara mateix se sap de gent que ja esta treballant cap a les deu hores diàries, amb uns sous més que baixos.
1951 Vaga de tramvies: En realitat va ser vaga d’usuaris. En una societat sotmesa a una brutal dictadura, encara plenament feixista, el govern decideix que a Barcelona el bitllet de tramvia passi de 50 a 70 cèntims (un 40% per cent d’augment), en un moment d’absoluta misèria de la més gran part de la població –fins al 1958-59 els salaris espanyols no van assolir el nivell adquisitiu de… 1936!–. Mentre que això passava a Barcelona, a Madrid el bitllet de tramvia seguia sent de 40 cèntims. El detonant estava clar.
De fet, a hores d’ara encara no se sap qui va iniciar el moviment. La CNT havia pràcticament desaparegut en combat, en el sentit més literal del terme. L’UGT s’havia simplement fet fonedissa. EL PSUC, l’únic que mantenia unes certes estructures, també estava sotmès a una dura persecució –poc més de dos anys abans havia hagut la caiguda dels 80–, alhora que patia periòdicament commocions estructurals internes.
La vox populi d’aleshores va parlar de cercles falangistes ”purs” amb la seva revista crítica El Bruch, amb els qui s’havia enfrontat el governador civil, el corrupte Baeza Alegria. I també barrejava Baeza Alegria amb Gregorio Modrego, bisbe de Barcelona, en una suposada disputa sobre Carmen de Lirio, famosa vedet del Paral·lel. És a dir, l’origen de la iniciativa és d’allò més confós. El que si que està prou clar, va ser l’actitud dels barcelonins.
El concret és que l’augment del preu del bitllet estava fixat per l’1 de març, dijous, i que dies abans van començar a córrer uns paperets, sense cap signatura d’organització, que demanaven que a partir d’aquell dia no es pugés a cap tramvia. Com que també hi ha abundosa informació a internet, permeteu-me alguns records personals. El primer és que molt de matí, la mare em va cridar a fi de veure un espectacle impressionant. Pel carrer de Pere IV, la Carretera que en dèiem, passava en les dues direccions una interminable corrua d’homes i dones camí de la feina. A peu. La majoria amb una carmanyola sota el braç. I igual al vespre, de tornada a casa. I així l’endemà. I l’altre, ja que els dissabtes eren dies feiners normals. Les autoritats que de primer esperaven que la gent es cansaria de seguida. No entenien res.
I la gran sorpresa. Aquell diumenge, el Barça jugava al Camp de les Corts, en una tarda de forta pluja, la qual cosa va propiciar el que podríem dir moment culminant. Acabat el partit, la gent va començar a sortir del camp sota un veritable diluvi Però per més que hi havia una llarga renglera de tramvies com mai no hi havia hagut esperant-los, ningú no hi va pujar a cap d’ells. I caminant sota la pluja, tothom va tornar a casa. A peu.
El dilluns següent la cosa es va complicar ja que, si més no al Poble Nou, pel que sembla van sortir alguns piquets que anaven per les fàbriques, alhora que –això sí que ho vaig veure, i en certa manera viure– van començar a passar tramvies, buits, que duien pintades estranyes sigles que els qui aleshores teníem poc més de deu o dotze anys, havíem sentit dir dir en veu baixa a casa.
I aleshores va sortir la Guàrdia Civil, armada amb unes metralletes que en deien “naranjeros”, i es va acabar la festa.
Ara bé, els bitllets de tramvia no es van apujar.
Van ser dues vagues molt diferents, però massives. Expressió de solidaritat i sacrifici dels qui les feien, i de molta més gent que les va entendre i compartir. Gent que estigués o no afectat directament, sabia a quina banda de la barricada estava. La de la Canadenca va començar per sols que vuit acomiadaments i va acabar sent general i perllongada. Comparem-la amb el que passa a les tancades actuals de treballadors per acomiadaments massius. I cal insistir en què siguem conscients que, com ja deia a l’anterior carta, van ser vagues i lluites com aquesta –i a la història internacional del moviment obrer hi ha un munt–, les qui van fer que nosaltres tinguéssim unes millores impensables aleshores. Moltes de les quals, dissortadament, s’han perdut recessió rere recessió… I Joan Togores, gens sospitós d’esquerranisme compulsiu, però sí economista seriós, ja ha plantejat la possibilitat que s’estigui a boca d’una de nova. La quarta des de 2008. Però d’això ja parlarem a la propera carta, en la que reprendré allò del capitalisme.
I res més per avui, amics i amigues. Aquesta carta ha estat molt més llarga del que és normal, però com que penso, n’estic convençut, de que el present d’avui no existiria sense el passat d’ahir, he cregut que valia la pena fer una mica d’història. I ja està.
Rebeu, com sempre, una forta salutació de
Francesc Font
PD. Sobre això dels piquetes, permeteu-me dir que jo, cap a trenta-cinc anys enrere i evidentment una miqueta més jove, n’havia format part d’algun. I vaig viure històries més que divertides. Com quan una vegada tres noietes setze o disset anys, un noiet de la mateixa edat i un maduret, jo, vam anar a ”fer parar” obres de construcció. Ens sortia gent que d’una bufada ens haguessin fet sortir volant. Els escridassàvem per estar treballant havent vaga… i ens “obeïen” amb un somrís de complicitat. Però aquesta és altra història.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!