Amigues i amics:
avui faig una aturada en el seguit de cartes dedicat a la situació actual del capitalisme –el qual, i els números i els esdeveniments prou que ho diuen, segueix un camí cada cop més accelerat de degradació–, per mirar d’abordar una qüestió aparentment comarcal, del Barcelonès. La vaga a Transports Metropolitans de Barcelona.
Però no és així. Hi ha en ella un conjunt d’elements que van més enllà de Barcelona i rodals. Que enllacen i formen part amb algunes qüestions que estic tractant en aquell seguit de cartes. Per la qual cosa, no és pas una qüestió de Barcelona i rodals, sinó que va més enllà d’aquest territori concret, perquè assenyala un dels problemes bàsics en el que estan immerses les societats desenvolupades actuals.
Confusió entre públic i privat
Per començar, amb l’aparició del dit estat del benestar als països de capitalisme desenvolupat europeu, com ja comentava a la carta anterior, es consolida un sector públic de serveis –en part ja existent anteriorment, però molt limitat–, que parteix d’una nova concepció. No es tracta del seu control per part de l’estat com a sector estratègic, ni tampoc d’una ampliació de l’antiga beneficència, sinó que és planteja com un salari indirecte.
El transport públic urbà, forma part d’aquest salari indirecte ja que el preu del viatge és per definició inferior al seu cost real. Però no és un servei benèfic. Per a pobres. Sinó que abasta a tota la població. Sota aquesta concepció, la diferència entre els cost real del servei, i els ingressos que s’obtenen per venda de bitllets, no són pèrdues. Sinó que part inherent d’aquesta concepció de salari social. Escric això, perquè escoltant o llegint les raons adduïdes pels representants de l’empresa, i de l’Ajuntament de Barcelona, sobre costos, pèrdues o guanys, m’ha semblat més l’argumentació d’una empresa privada a l’hora de collar els treballadors, que no els d’una empresa pública que funciona a partir de la concepció ja esmentada.
Tres actors per un drama
Com part activa d’aquesta vaga, per una banda tenim els treballadors, dels quals s’ha parlat molt, pràcticament com a grans causants del problema. I per altra Transports Metropolitans de Barcelona (TNB), de la qual depenen tant el Metro com els Autobusos de l’àrea metropolitana de Barcelona. Una empresa ambiguament pública, però que no se sap fins a quin punt privada. No formalment privada, esclar, però sí que de caràcter, quasi diria que conviccions i formes d’actuar. Si ens ho mirem bé, TNB ha quedat una mica diluïda al llarg del conflicte, presentant-se quasi quasi que com víctima d’uns sectors radicals. I a TMB i el seu caràcter ambigu, cal afegir l’entitat mare. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)
Dues empreses, entitats o el que sigui, que malgrat ser públiques –i per tant sotmeses a la tan proclamada transparència–, destaquen per estar situades a una mena d’àrees de més aviat densa foscor. Començant per les seves cúpules directives –quasi que sagrats sanedrins vist com alguns dels seus components parlen i actuen–, a les quals s’arriba a través de la vella, no arcaica perquè encara és ben vigent, institució de la ditcràcia, o nomenament a dit. En alguns casos, sembla quasi que el clàssic cop de peu cap a munt, aplicada a algú que no ha fet les coses massa bé en segons quins àmbits municipals. En altres, un premi a la fidelitat partidista.
Si voleu repassar alguns dels noms que han sortit a la llum, i algunes de les formes de funcionament de TMB, podeu llegir: TMB: entre el búnquer i la màfia, la dignitat, i Aquest és el búnker de TMB, així es gasta els diners, dos articles de Josep Garganté, conductor d’autobusos, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la CUP i membre del Consell d’Administració de TMB –com es pot veure, sap prou bé d’allò que parla–, i a qui ningú no ha intentar desmentir.
En ells, a banda d’un llenguatge d’enfant terrible que no m’agrada gens, Garganté dóna dades més que interessants. Entre elles que l’equip directiu de TMB el formen 571 membres, el salari i complements dels quals, que van molt més enllà del que serien despeses de representació, estan fora del conveni al que s’han d’ajustar els pencaires normals. També denuncia algunes barbaritats comeses per la direcció contra treballadors, les quals han portat a judicis que ha perdut TMB. Sancions i indemnitzacions, que s’han pagat de les arques de la “patronal”. La TMB, naturalment.
Repassar els noms que componen la cúpula o direcció de les dues entitats, és trobar junt amb uns quants polítics municipals en actiu, els d’un bon grapat de vells noms de segon rengle dels partits presents als municipis. Noms en els que hi ha un perfecte equilibri, en ordre decreixent, entre PSC, CiU, ERC i IC entre els veterans, i on ja s’ha incorporat algun nom del conglomerat de Barcelona en Comú, com és lògic. Ja que la nova forma de fer política, no està renyat en reproduir vells costums.
Gens d’estrany, doncs, el silenci, dels nostres parlamentaris sobre tot el que està passant. No els de la dreta oficial, sinó que els de Catalunya sí que es Pot, entre els quals hi ha un parell de noms amb els qui havia tingut bona entesa de militància i fins i tot amistat.
Tornant a la vaga del transport
Aquesta introducció penso que era imprescindible per entendre que la cosa no és un simple i clàssic enfrontament entre patronal i treballadors, que també, sinó que hi ha altres elements i interessos en joc. Cosa que ha fet que més d’un, i d’una, s’hagin mullat el cul en defensa dels interessos que ha proclamat que són públics. Amb la qual cosa pot semblar que defensar, després d’anys de pràctic congelament, un increment salarial del 3%, més l’eliminació de les eventualitats i altres coses, és una agressió als interessos dels ciutadans. Cosa que, evidentment mai no al·legarà una empresa privada.
Per començar, i això ja ho han apuntat altres, a l’alcaldessa de Barcelona i equip municipal, se’ls ha vist el llautó del seu populisme buit. I la seva veu s’ha afegit la de tots aquells que s’han declarat contra la vaga. No frontalment, esclar, perquè no queda bé. Ni tan sols per a la dreta que no sigui absolutament reaccionària, sinó que fent jocs de paraules i manipulació de conceptes. Permeteu-me uns exemples.
El dret de vaga, diuen per la boca grossa, és un dret inalienable, just i democràtic… afegint tot seguit, ara per la boca petita, que és sospitosament oportunista, perquè ara tenim el congrés del Mobile. Sí aquest gran congrés del que John Hoffman és gran prebost. Aquest Hoffman que emprenyat com una mona per la vaga, no sols no va anar al sopar on hi eren disciplinadament totes les figuretes pàtries –incloent un reietó que aquí històricament és Felip V, que la història és la que és–, sinó que va amenaçar la continuïtat del Mobile. Sense que hi hagués cap rèplica municipal ni autonòmica que li digués que això és casa nostra i no seva. I és que qui mana, mana.
Sobre aquest individu, llegiu l’article d’Alex Romaguera, Mobile World Congress: uns “jocs olímpics” amb peus de fang, publicat a La directa, on s’explica, entre altres coses, les condicions de treball, fins a setze hores diàries!, de la feliç gent que ha aconseguit un precari i mal pagat lloc de feina al Mobil. Extraordinària mostra d’un possible enlluernador futur digital, i també d’un futur laboral que ja comença a ser present. Evidentment, la gent que tan baladreja d’important, i tan menystinguda per Hoffman, del sopar al Saló dels Miralls del Liceu, passen d’aquestes misèries.
Segueixo. S’assumeix, esclar, que és just que els treballadors en vaga demanin millores… però tot seguit, i tornem a la boca petita, es presenten uns números. Entre 27.000 i 33.000 euros de sou. Uns quantitats que si les dividim per 14 i restem IRPF, etcètera, no van gaire més enllà dels 2.200 al mes. I aquí ve la miserable manipulació. Són sous que, evidentment, estan molt lluny del 600 o 800 que ara mateix guanya massa gent, com s’han apressat a dir els qui intenten presentar els treballadors en vaga com una colla d’insolidaris amb les víctimes de les diferents patronals.
Ara bé, davant d’això fem-nos una pregunta: ¿que hi hagi salaris de 600 euros és culpa dels qui guanyen cap a dos mil i encara demanen millores de les seves condicions salarials? ¿O bé és culpa dels qui aprofitant-se de la situació presenten als qui cerquen feina una oferta de misèria amb la coacció de: aquí fora hi cinc-cents més que esperen.
En tota aquesta història, llegir o sentir com gent que passa per progressista justifica els alts salaris dels de dalt, que a més s’han incrementat un 14% els darrers anys, mentre que als de sota se’ls oferix un 1% és penós. I a més, dir que és oportunista “aprofitar el Mobil” per demanar millores salarials i socials, quan porten ja llargs mesos intentant arribar a un acord just, expressa ben clar la veritable posició social, i també moral, de qui les diu. I que coses així les hagi dit també Mercedes Vidal, presidenta de TMB i provinent d’EUiA! No m’estranya el silenci d’aquestes restes gens glorioses d’una part del vell comunisme català.
I sentint a la regidora i presidenta de TMB Vidal, llançant arguments que ni ella mateix entenia, a la Mercè –la meva senyora, ja sabeu–, i a mi ens va semblar sentir no una anàlisi de la sigtuació, sinó que la veu del seu amo, recitant una lliçó apresa de memòria, i no massa bé.
I la cosa encara va ser més emprenyadora quan va argumentar que no es podia incrementar els sous tal i com demanaven… perquè cobren el salari dels diners públics. Cobren diners públics! Com els alcaldes, regidors, diputats i un llarg etcètera. Molts dels quals, massa, si ens posem seriosos, s’ho mereixen força menys que els conductors de metro o autobús. O que la gent que ens escombra els carrers i recull les nostres escombraries. Per cert, diuen públicament els sous i complements dels pencaires, però no els de les cúpules dirigents. La raó que donen és… que es tracta de dades confidencials!
I les molèsties que ens causen els qui fan vaga
I finalment el gran argument. I en el fons el motiu bàsic d’aquesta carta i de la que li seguirà d’aquí un parell de dies Amb aquesta vaga, diuen, a qui de debò es perjudica és als altres treballadors. Doncs sí. És veritat. Com també ho és que els treballadors, tots, incloent els qui es consideren classe mitja, ara tenen unes condicions de treball i uns drets absolutament utòpics al segle XIX i bona part del XX.
Ara bé. Aquests condicions i aquests drets, no han estat aconseguits gràcies a la bona voluntat de les diferents burgesies. Dels amos, que es deia quan les coses estaven clares. Cap ni un. Ben al contrari. Han estat aconseguits contra la seva voluntat gràcies a dures lluites. A dures vagues. A costa de vegades cruels repressions. D’anys de presó. De morts als carrers, i d’execucions a les presons. I cal avisar que si ara mateix moltes d’aquestes condicions i d’aquests drets s’estan perdent, és tot just perquè s’ha perdut aquell esperit de rebel·lia –que ara sols s’utilitza en unes mini revoltes urbanes sense objectius comuns, i en realitat insolidaris, que pensen que cremant contenidors i caixers de banc estan fent la gram revolució.
I arribat a aquest punt, demanaria quina ha estat l’actitud dels vaguistes de TMB davant els tancaments i vagues d’altres empreses. Perquè aquest és el gran problema actual.
Una qüestió que és tot just a la que vull arribar amb la citada sèrie de cartes, i que ja apuntava a la de la setmana passada quan deia que a partir dels anys seixanta del segle passat: “començarà a aparèixer la societat de consum. Molt criticada des de posicions més aviat moralistes, però a la que amples sectors de la població assalariada s’hi apunta amb força entusiasme. I cal dir assalariada, perquè la vella consciència de classe comença a diluir-se amb la moto, el cotxe, el frigorífic, la tele i les vacances a l’abast de molta gent treballadora”.
I d’acord amb això, i lligant-la amb aquesta d’avui, d’aquí a un parell de dies trametré una antiga carta, la 90a del meu anterior bloc i publicada el 27 de setembre de 2010. En ella es fa memòria de dues antigues vagues: la de la Canadenca, 1914, i la dels tramvies, 1951. Exemple la primera de l’esperit solidari de la ciutadania amb els qui l’havien “deixat”, sense tramvies, electricitat o gas més d’una vegada, la primera. I de consciència ciutadana, fins i tot contra els elements atmosfèrics, la segona. Unes històries que val la pena conèixer ara mateix
I prou per avui, amics i amigues. Rebeu ara, com cada setmana, un cordial salut i fins a la propera carta.
Francesc Font
PD. En la 12a carta, comentant la precària situació per la que sembla passar el totpoderós Deutsche Bank, es diu que les inversions que estan fent-lo trontollar ascendien a 67 bilions d’euros. Quantitat presa de la revista digital mil21.es. La xifra és tan bestial que després he pensat, i per això aquesta postdata, que aquests bilions –un milió de milions aquí, però mil milions als països anglosaxons, i ara pràcticament arreu– de ben segur que correspon als nostres miliards. Que també són mil milions. Aquestes diferents denominació d’una mateixa quantitat ha creat sovint grans confusions en les traduccions massa literals de treballs en anglès. Con possiblement ha passat en aquest cas amb mil21.es
Ara bé, 67 miliards, o seixanta set mil milions, en inversions, tant en matèries primeres que han ensorrat els mercats –i que ara mateix són de ben dubtosa recuperació en gran part– com també en crèdits irrecuperables, ha espantat Merkel. Draghi i la mateixa cúpula de la Unió Europea. I als inversors especulatius, per la qual cosa les accions del Deutsche Bank han caigut un 47 per cent. La cosa està que crema i fins l’FMI i el Banc Mundial ja han parlat d’una nova recessió. És que no aprenen!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!