Josep M. Cervelló

Aquest diumenge hi ha jornada de portes obertes al castell de Montjuïc, per a celebrar el traspàs del castell a la ciutat ( a mitges, ja que l’exèrcit continuarà present amb instal.lacions i amb veu i vot al consorci ). La proposta del govern bipartit de Barcelona és convertir el castell en un equipament dedicat a la pau; temo que s’està pensant en distreure la història i camuflar el significat del castell. El museu militar que hi ha és llòbrec, fa pudor a soterrani, no té cap sentit museogràfic però és sorprenent per les dimensions de les naus plenes d’armes, maquetes, desfilades de soldats de plom, uniformes, banderes … Només amb el 10% del fons, que ara està amuntegat sense referències, es podria constituir un museu modern i interessantíssim. Espero que la catalogació dels fons pel museu d’Història s’enfoqui cap aquí, ja que més que cants ben intencionats a la pau en abstracte, es poden mostrar els horrors de la guerra, la repressió política, la mentalitat militarista i l’impacte de l’exèrcit espanyol en la història de Catalunya ( des de la guerra de Successió és el lloc de l’estat amb més presència militar, durant quasi tot el segle XIX Catalunya va estar en estat d’excepció, sense garanties constitucionals i vigilada per l’exèrcit, etc)

Montjuïc és un bell mirador sobre Barcelona, una mostra d’arquitectura militar excel.lent, la seva torre d’homenatge està estretament vinculada amb les medicions del meridià Paris-Barcelona que van donar lloc al sistema mètric decimal, però també és el lloc dels processos de Montjuïc contra els anarquistes de finals del XIX, dels afusellaments de Francesc Ferrer i Guardia i de Lluís Companys i de tants altres. La relació del castell de  Montjuïc amb Barcelona, a partir del XVIII,  sempre ha estat tenebrosa, Espartero va bombardejar des d’allà una Barcelona indefensa, complint aquella llei històrica expressada per Azaña a les seves memòries que per mantenir la unitat d’Espanya és necessari bombardejar Barcelona cada 50 anys. Potser va pensar aquesta salvatjada mirant la ciutat des de Montjuïc, des de l’altre mirador de la ciutat, el Tibidabo, l’historiador Oriol Junqueras explica que un general facciós, arribant amb les seves tropes per ocupar Barcelona el gener de 1939, en veure per primera vegada la ciutat als seus peus va exclamar indignat: “Pero quien ha permitido esto!. Tantos catalanes juntos!”.

Aneu al castell aquest diumenge, passegeu-vos-hi i deixeu alguna rosa vermella als seus murs severs. Els fantasmes que per allà pul.lulen no són simpàtics fantasmes turístics com als castells escocesos, són espectres d’una història de dolor i de lluita.