Segueixo amb el que vaig començar en l’anterior carta. O sigui les relacions de Catalunya (amb, ny) i España (amb ñ).
I no sols amb els seus governs. I aquí cal tornar al debat de l’estat
de l’estat, en el que Zapatero, finalment! va reconèixer públicament
que el finançament de Catalunya era injust… Però…
Amigues i amics:
deia la setmana passada, que en el debat sobre l’estat de l’estat
(o de la nació, que diuen alguns), Zapatero prometria entre altres
coses donar mil euros a tot qui pogués demostrar que guanyava més de
dos mil al mes. Doncs bé, ni m’he equivocat ni l’he encertat, sinó que
tot el contrari, perquè les promeses de l’amic Pepe Luís, i les formes
que acaben prendre a l’hora de la realitat, són tan erràtiques que
tothom, especialment els seus ministres, les poden aplaudir, alhora que
tothom, encara que no sigui del PP, les pot considerar una presa de
pèl. I no em refereixo sols a això dels dos mil euros, que no són dos
mil sinó que cinc-cents, per compra d’un automòbil. Cosa de la que ja
en parlaré la setmana vinent. Espero.
Segueixo, doncs, amb el que vaig començar en l’anterior carta. O sigui les relacions de Catalunya (amb, ny) i España (amb ñ).
I no sols amb els seus governs. I aquí cal tornar al debat de l’estat
de l’estat, en el que Zapatero, finalment! va reconèixer públicament
que el finançament de Catalunya era injust. Molt injust, va remarcar. I
no des de feia dos anys, ni cinc, ni deu. Sinó que fa més de
vint-i-cinc. Però… ai amics i amigues, per més que els diccionaris i
les gramàtiques s’entestin en dir que però és una conjunció,
sovint és una interjecció. I aquest és el cas. El finançament és
injust, sí, però! seguirà així perquè no són temps de canviar res. O
sigui, que allò de la vaqueta per munyir, i de cornuts i pagar el beure
—13a. Carta—, segueix vigent, i ho serà demà, i l’altre, i l’altre… Així fins a vint-i-cinc anys més, si no hi podem remei.
Mirat en calent, la cosa pot dur a la creença de què aquesta
història és un problema de mala fe, de què no ens entenen, de què ens
tenen enveja, o ràbia, o… Però aquesta visió és injusta, injusta en
el sentit que no s’ajusta a la veritable realitat, perquè el problema
és de fons, molt de fons. De concepte. Ja algú tan poc sospitós de
catalanisme compulsiu com Josep Pla, va escriure allò de què, respecte
a Catalunya, res hi ha tan semblant a un espanyol de dretes com un
espanyol d’esquerres. Perquè el problema no és de simple mania
personal, sinó que, insisteixo, de concepte.
Pot servir d’exemple aquest espai publicitari promocional de la
Rioja, abans simplement província de Logronyo, fet pel govern, o com es
digui, riojà. Ens parla de les excel·lències turístiques, cosa
absolutament normal, però acaba dient: Rioja, la tierra con nombre de vino
(!). O sigui que és el vi qui fa la terra, i no la terra la qui fa el
vi. S’imagina algú un anunci dient Penedès, o Priorat, o el que sigui,
dient que són la terra del vi? Inconcebible. Tant per a un autòcton de
dotze segles com pel fill d’una família emigrada fa vint. I és davant
d’aquesta realitat, que hem d’entendre que més enllà del Cinca siguin
incapaços d’entendre res de les formes de ser, del tarannà col·lectiu,
del Cinca ençà.
I no sols es tracta de la Rioja, perquè podem parlar de la
comunitat valenciana (i dic comunitat). El 1909 es va celebrar a
València una exposició, regional, i decidiren fer un himne. Van
encarregar la lletra a Teodor Llorente, poeta de la Renaixença, el qual
va fer un text massa valencianista, i a més en valencià (Llorente,
poeta lligat a la Renaixença, tenia molt clar que valencià i català
eren la mateixa llengua), la qual cosa no agrada gens ni mica al músic
escollit, José Serrano. Aquest es va negar a musicar aquell text, i es
va encomanar un de nou a Maximilià Thous, home sense vel·leïtats
valencianistes. Per si no ho sabeu, l’himne comença dient: Para ofrendar / nuevas glorias a España / nuestra región supo luchar...
Doncs bé, aquest himne, amb la servil supeditació de la regió a
Espanya, és el que el PSOE valencià va escollir com a himne. No del
País Valencià, vade retro!, sinó que de la Comunitat Valenciana.
Sigui un altre exemple la xiulada de Mestalla. Això és dur la
política al futbol! han cridat indignats a la capital del centre i
perifèries diverses. Deixant de banda que és possible que si en cops de
tocar la Marxa de Pops amb Ceba (himne oficial durant la negra, i cruel, nit franquista) s’hagués tocat l’Himne de Riego,
possiblement la xiulada hagués estat més discreta, exhibir banderes
catalanes i vasques ha estat un insult per a molts. Sentir les opinions
(que és imprescindible sentir per tal de veure quina és la realitat
nacional i política d’aquest país) que s’han vomitat per ràdios i
televisions casposes, ha estat una bona lliçó. Especialment si parem
compte que exhibir la bandera espanyola en les curses ciclistes o
motoritzades, en la samarreta d’alguns clubs, o quan juga Nadal, no és
pas un fet polític, sinó simplement patriòtic. Perquè pàtria sols hi ha
que una, gran i lliure (i perdoneu per la tradució).
No, amics i amigues, no ens ha d’estranyar, per tant, l’actitud
anticatalana del PP, que com és més que demostrat està a la que salta
respecte dels temes que pertoquen a Catalunya. Amb molta més
visceralitat que quan es tracta d’Euskadi, per cert, on distingeix molt
bé entre vascos buenos i vascos malos. Una bona part
d’aquesta actitud és evidentment de càlcul, perquè sap més que de
sobres que li dóna vots a Conca, Madrid o Múrcia, i la Rioja,
naturalment, però també és una actitud instintiva, visceral. Com la
immensa majoria dels seus votants (i una bona part dels del PSOE), els
dirigents del PP no entenen, no poden entendre, que una part d’España
(amb eñe) sigui diferent sense cap mena de propòsit previ de ser-ho,
sense cap mena de ganes d’ofendre ningú. No entenen, no poden entendre,
que una part d’España (amb eñe) no se senten membres de cap regió que
lluita per donar noves glòries a una Espanya que les que té són ja
massa velles, antigues i antiquades. No entenen, no poden entendre en
el suposat de què ho intentessin, que si s’ha decretat que s’ha de
servir cafè per a tothom, per què cony hi ha una petita colla que vol
llet, o te, o una copeta de conyac, o…?
I en part, aquestes ideologies, aquestes visceralitat dominants
Cinca enllà, estan presents (de vegades Cinca ençà), en el PSOE, en la
política del PSOE, i la de la seva delegació catalana, el PSC. I a qui
s’ofengui pel que acabo d’escriure, li recordaré que quan al desembre
proppassat hi va haver una gegantina manifestació sota el lema de Pel dret
a decidir, el PSC i els seus popes no hi van estar presents. I
Montilla, president-delegat del Consell Executiu de la Generalitat de
Catalunya, la va menystenir dient que era “política” (!). I té raó
Montilla, va ser un fet polític que, dissortadament i com moltes altres
coses, ha quedat sense continuïtat. Hàbilment embolicat en paper calofà
i deixat en aquell lloc del que abans se’n deia quarto dels mals endreços. Si
no és que l’han deixat a Can Felip (sabeu que és Can Felip?).
Però, atenció amb el PP. Per més que no ens ho sembli, a 25
poblacions del Barcelonès, Baix Llobregat i el dos Vallès, allò que un
dia va ser el “cinturó roig”, el PP és la segona força en totes les
votacions. I està en creixement. És aquest un tema que caldrà seguir.
I prou per avui, amigues i amics, i fins a
dilluns vinent. Amicalment.
Francesc Font Xaronet
PD. Sobre l’actitud tradicional del PSOE, i de les seves delegacions, respecte a Catalunya, potser cal recordar que la revolta dita, per la dreta,
Setmana tràgica, va ser qualificada de “nacionalista” quan els obrers
catalans van demanar ajut als seus germans (?) espanyols. Els quals,
evidentment, no van fer res.
I també que la famosa frase: és català tot aquell que viu i treballa
a Catalunya, ni és de Pujol, sinó que de Rafel Campalans, ni és
refereix solament als immigrats. Ja abans dels anys 20, la
Federació Catalana del PSOE, i el seu sindicat, l’UGT, tenien una
política obertament lerrouxista. I teoritzaven que els obrers catalans,
absolutament majoritaris en aquella època, no podien tenir sentiments
catalans, menys encara catalanistes, perquè això els feia ser com la
seva burgesia. Rafael Campalans, i altres que també militaven al PSOE, es van
revoltar contra aquesta manipulació, i Campalans va encunyar aquesta
frase, no referint-se solament els obrers immigrats, que eren una
considerable minoria, sinó a què era lògic i natural que els obrers
autòctons fossin tant catalans com ho podien ser els seus patrons. Els
quals, quan tocava, sempre demostraven tenir un gran amor a la Guàrdia
Civil i l’Exèrcit espanyol, diguem de pas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La terenyina que durant anys han anat teixint els socialistes al Baix Llobregat, terenyina nostàlgica i anticatalanista, no té altra alternativa al Psoe que el PP.
A l’esquerra, fou el PSUC el que va intentar la seva integració al catalanisme però l’estratègia del PsoE fou més exitosa i va anar trepitjant-li el terreny i desbancant-lo en força llocs.
Aquesta gent vota en clau espanyola i el séu voy no ha estat per en Montilla sinó per en Zapatero (E.E.) i pot ser per en Rajoy i no per a na Sanchez Camacho, analogament alq ue passa al Pais valencià.
És el que tenim gràcies al PsoE i els seus delegats.