Amigues i amics: Malgrat tota la meva posterior derivació dialèctica,
científica i etcètera, etcètera, davant segons quins fets recupero
històries, actituds i cançons d’aquells vells anarquistes vençuts, sí,
però no derrotats, que a l’amo li deien l’amo (no en el sentit
reverencial del jornaler del sud peninsular, sinó que establint una
orgullosa diferenciació de classe), o el burgès.
Amigues i amics:
la meva senyora, la Mercè, de vegades està llegint el diari i de
sobte deixa de llegir, gira el cap cap a mi, em mirà desfiant, i diu:
Cada dia em sento més anarquista! I jo no sé que dir-li, perquè el
fotut de la gent que té raó és tot just això, que té raó. I
evidentment, la punyetera realitat és que sovint a mi també em passa
que, llegint el diari o veient les telenotícies, m’entren ganes de
posar-me a cantar allò de: “Arroja la bomba / que escupe metralla, / encienda la mecha, / empuña la star…”.
La coneixeu? La vaig aprendre de petit al meu barri, quan es deia Poble
Nou i no Poblenou, i encara menys 22 ensaïmada (a Mallorca, a l’@ li
diuen ensaïmada, que és icònicament més lògic).
O sigui, que malgrat tota la meva posterior derivació dialèctica,
científica i etcètera, etcètera, davant segons quins fets recupero
històries, actituds i cançons d’aquells vells anarquistes vençuts, sí,
però no derrotats, que a l’amo li deien l’amo (no en el sentit
reverencial del jornaler del sud peninsular, sinó que establint una
orgullosa diferenciació de classe), o el burgès. I tenien una malfiança
quasi visceral cap als polítics, als qui veien com a simples servidors
del capital.
A què ve això, us direu? Doncs, a que avui he trobat un vell retall
de diari. Una entrevista amb Arthur Kornberg, premi Nobel de Medicina
1959, el qual referint-se a l’aliança dels governs amb els grans
laboratoris farmacèutics, diu amb total lucidesa que aquests reben
força diners públics per tal d’ajudar-los en la investigació, però que
sols investiguen allò que els donarà beneficis. Cosa que remata tot
afirmant que: “Els polítics són empleats de les grans empreses”.
No sé si Kornberg tenia alguna vena àcrata, però aquesta afirmació
sobre a qui serveixen els polítics, m’ha dut a la més actual actualitat
nostra.
Per exemple, el mes de novembre, el president-delegat de la
Generalitat de Catalunya, senyor Montilla, va anar acompanyat del
senyor Huguet a París. No, no va anar a veure Sarkozy per tal de
discutir amb ell, de president a president, que l’AVE (els francesos,
tan xovinistes, diuen simplement TGV), arribi fins Estrasburg, sinó
que a altre president menys conegut, però temo que més poderós: el
senyor Carlos Goshn, president de Renault-Nissan. El resultat de la
visita, recordareu, va ser la tradicional: peles (o euros)
institucionals i moderació salarial junt amb més facilitats per
jubilacions anticipades —a partir no recordo ara si dels divuit o dels
vint-i-vuit anys—, bàsicament a càrrec de la seguretat social, que per
això està. Si el senyor Montilla i el senyor Huguet m’haguessin
consultat, per la meitat del que els va costar el viatge jo ja els
hauria donat aquesta mateixa solució.
No escarmentats, però, el nostre govern-delegat va decidir apel·lar
a més altes instàncies. I el mes següent una lluïda delegació,
encapçalada com és lògic pel senyor Montilla, va anar al Japó. I va
sol·licitar audiència als grans emperadors japonesos: Nissan, Sony i no
sé qui més. Com que els japonesos són una mena de catalanets frustrats
de no ser del tot catalans, ja sabeu allò de Gaudi, Sant Jordi’s Day, i
no sé si també fan castells i mones per Pasqua, la nostra expedició al
país dels amos va ser acollida amb cortesia oriental. O sigui, amb
prudent amabilitat barrejada a parts iguals amb amabilitat prudent. Els
de Nissan, van dir el que ja se sabia sense perdre el somrís cortès, i
els de Sony ni sí ni no sinó que tot el contrari. La sorpresa va ser
que al tornar a casa, la Sony va fer públic que hi hauria congelació
salarial i un 21% per cent de reducció de plantilla.. I de pas van
demanar calés públics per no tancar definitivament i anar-se’n cap a
climes més benignes. De conya.
I ara, quatre o cinc mesos després, ens trobem altra vegada amb la
mateixa història. Els polítics catalans, i també un ministre espanyol
per tal de fer la cosa més seriosa, que van a Wolfsburg (traduïble per
Castell dels Llops?, a ca l’amo de la Seat, o sigui can Volkswagen, a
demanar que siguin bons i no putegin massa Martorell. I com a mostra de
bona voluntat (tribut de vassallatge?) porten la votació dels
treballadors, que aconsellats pels sindicats majoritaris van decidir
estrenyers la corretja, més dos-cents milions d’euros de propina: cent
de l’administració central i cent de la Generalitat… I els de la
Volkswagen han dit que aquests presents no tenen cap valor. Per una
banda, la congelació salarial ha de ser de dos anys com a poc, i a més
ha d’haver un pla raonable de jubilacions anticipades (us sona aquesta
cançó de l’enfadós?), i per altra, 200 milions d’euros és el que es
gasta el consell d’administració en esmorzars de feina, o sigui que és
una quantitat ridícula. En tornar, l’inefable senyor Huguet ha fet el
següent comentari: “Òbviament, una empresa sempre demana més ajuts i més flexibilitat laboral”.
Aleshores, dic jo, si ja sabies que et diria l’amo, a què cony hi vas?
I que no digui ningú que em passo amb això del vassallatge, perquè si
no fos aquesta la veritable relació, la de la supeditació als
veritables senyors, els governs català i espanyol convocarien les
patronals aquí, per tal de discutir la qüestió, en cop d’anar humilment
a esgarrapar allò que es pugui. Que ben mirat és ben poc.
Però, amigues i amics, no cal anar ni a París, ni a Tòquio ni a
Wolfsburg per trobar bons exemples de qui mana aquí, i a qui.
Quedem-nos a casa. La patronal del totxo, que ha construït d’una manera
irracional gràcies a una escandalosa política de corrupció
generalitzada, i que durant anys ha estat obtenint uns beneficis
astronòmics, ara es troba amb alguns centenars de milers de pisos de
nova construcció que no pot vendre: 65.442 sols que a Catalunya. I algú
ha tingut una genial idea: rebaixar un 20 per cent el preu dels pisos,
i que l’estat, el pare estat al que fins ara negaven constructors i
immobiliaris cap mena de dret a ficar-se en els seus bruts negocis,
pagui aquest 20 per cent per tal que ells no perdin ni un duro. De
conya! I entre uns i altres acabaran trobant alguna martingala per tal
d’aconseguir part dels seus propòsits. De la mateixa manera que l’amic
Obama ha trobat una per finançar amb diner públic, i força guanys per a
la banca privada, la compra dels famosos crèdits tòxics. Altra història
francament lamentable. Segons per a qui, esclar.
I seguint amb el poder del capital sobre els polítics i els
governs. Recordeu que no fa ni quatre dies es va fer una gran campanya
per tal de liquidar els paradisos fiscals? Liechtenstein, Andorra,
Jersey, Suïssa, Mònaco, Gibraltar…, de tots ells, qui té totes les
meves simpaties són les Illes Caiman. Renoi quin nom més explícit…!
Grans declaracions de ministres d’hisenda i de caps de govern, de
responsables de l’UE, de.. Tot plegat un hipòcrita foc d’encenalls. Els
països implicats han jurat que a partir d’ara seran bons minyons, i
tots s’han donat petonets i abraçades. I els nostres constructors i
immobiliaris, junt amb els traficants d’armes i de drogues, directors
de grans empreses, màfies diverses, altíssims executius, famosos
monstres de l’espectacle, poderosos terratinents i un llarg etcètera,
s’han pres un bon got de whisky de malta, han tocat el cul de la seva
secretària més particular i íntima (o secretari, que també hi ha
senyores amb bones fortunes i secretari particular i íntim), hi han
rigut una miqueta, tot dient: “Aquesta canalleta…”.
Ara bé, el fotut de totes aquestes històries, amigues i amics, és
que van obrint camí a un moviment d’ultradreta, feixistoide, contra la
política i els polítics. Per correu electrònic comencen a córrer idees
i opinions inquietants sota la capa d’històries divertides. Coses que
responen als aires que s’hi respiren a Veo, Intereconomia, El Mundo, La
razón, Cope…
Bé, amics i amigues, em queden moltes coses al teclat, però ja està
bé per avui. Que tingueu un bon dia de Sant Jordi en companyia dels
senyors Blanco i Rajoy, que es veu que sí que venen a vendre’ns no sé
ben bé què, i fins a dilluns vinent. Amicalment
Xaronet Francesc Font
PD. 1. Sisplau, guardeu en secret aquesta carta, us ho prego. Que no
arribi a les mans ni del senyor Garzón ni del senyor Conde-Pumpido,
perquè si llegeixen allò de Tira la bomba / que escupe metralla…, en declararan terrorista, m’il·legalitzaran, i m’ordenaran que em dissolgui, si no és que em dissolen ells mateixos.
2. I parlant de terroristes: sabeu que els terribles, i a més a més
musulmans, pirates somalís són antics pescadors als qui les flotes
pesqueres de països cristians i civilitzats han expulsat de les costes
de Somàlia? Quines coses, oi?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!