Antí! el prefix més conservador, per no dir reaccionari, que existeix a
qualsevol llengua, perquè és el crit dels qui no estan d’acord amb ves
a saber què, però que no es plantegen demolir això que no els agrada.
Batallant per construir alguna cosa nova. Assumint que de ben segur que
cometran errors, sense que això els paralitzi.
Amics i amigues. La setmana passada us deia que el forat que té el sistema financer espanyol per causa del totxo, de la suïcida política econòmica basada en el totxo, i que ha acabat esclatant-l’hi a les mans, era de 320.000 milions d’euros. A l’endemà mateix, però, es feia públic que al desembre del 2008, el deute de constructors i immobiliaries amb les entitats financeres espanyoles era… de 470.000 milions! Diré en disculpa meva, que la xifra que vaig donar feia just vint-i-quatre hores que l’havia sentit al programa Hora Q, de TV3. De boca del senyor Sala i Martin, el qual pel que sembla, no acaba d’entendre que si es parla del totxo, al deute de promotors i immobiliàries, 320.000 milions, cal afegir els 150.000 milions dels constructors. Ho sigui, que en aquest tema de la situació financera, ni Déu ni Sala i Martin sembla que tinguin punyetera idea de quina és la realitat. Que hem de dir, per tant, dels mortals comuns com nosaltres?
Ara bé, una cosa és, hauria de ser, d’allò més clara. El conjunt d’entitats financeres espanyoles té un bon forat. Que li pesa com una llosa. ja que durant anys ha estat obtenint crèdits d’altres bancs, d’aquí i estrangers, i del Banc Central Europeu… crèdits que han estat demanats (molt alegrement, ja que teníem una economia superferolítica), per tal de fer préstecs (no menys alegrement) a un sector que ha funcionat amb una irracionalitat, i corrupció, tan absolutes, que al seu costat els gàngsters de Chicago eren uns nois d’allò més prudents i assenyats.
I ara, el nostre modèlic (Zapatero-Solbes dixit) sistema financer ha d’anar amortitzant els crèdits rebuts, si no vol quedar internacionalment amb el cul a l’aire. Que ningú s’estranyi, doncs, que malgrat les grans injeccions de diners que està fent l’Estat, bancs i caixes siguin tan gasius a l’hora de donar nous crèdits a empreses fins i tot d’allò més solvents. I és que necessiten d’aquests diners per tapar els seus propis forats, per la qual cosa, euro que atrapen, euro que es queden.
I aquí ve la conya de la qüestió. El moment de posar-se cínics, en el sentit filosòfic del terme. Hem d’acceptar, i estar d’acord, amb que sigui així, perquè si s’enfonsa el sistema financer, s’enfonsa tot, i tots pagarem les conseqüències. I és que el sistema, el model econòmic en el que estem, és aquest i no altre. És allò que deia a la Carta 18a. Els treballadors de la Seat, havien de decidir, de manera absolutament lliure i democràtica —estem en un model polític democràtico-burgès— entre congelar-se els salaris o anar-se’n a l’atur. I van decidir congelar-se els salaris. I com que la situació és la que és, va ser una decisió raonable… per més que l’empresa res no ha dit sobre que passarà amb el nou model de cotxe que, teòricament, ha de salvar el miler de llocs de treball.
I també és natural que sigui així, perquè malgrat el que pugueu pensar —i segueixo sent sanament cínic—, la direcció de la Volkswagen ha obrat raonablement i lògica no comprometent-se a res, perquè la seva feina, la seva missió, és salvar l’empresa, encara que sigui sacrificant algun miler de treballadors aquí, un altre miler allà…
I també salvar els interessos dels accionistes, moltíssims dels quals no són senyors amb barret de copa al cap i puro havà als llavis, com alguns ingenus encara dibuixen, sinó gent d’allò més normaleta. Incloent treballadors de la Seat, i possiblement també algú de vosaltres, estimades amigues i amics, que té un modest pla d’inversions, o de pensions, en la cistella del qual hi ha accions de les entitats els dirigents de les quals, a fi de salvarles, putegen a qui calgui en nom del bé general. Res de mala fe, per tant. Res de pensar que quan un nen neix especialment mala persona, el fan director de la General Motors, mentre que si neix especialment bo, el fan peça intercanviable de qualsevol cadena de producció de l’GM Si fos així, néixer bona persona seria una mala jugada de la natura. Oi?
Ara bé, no veieu en tot el que he escrit cap mena de cant al model social i econòmic dominant, sinó un intent de dir, d’explicar, que no és possible assumir la més gran part dels seus valors, però que el dia que aquests valors ens atropellen —i sols aquell dia!— ens posem a protestar i a dir que som anti. Antí! el prefix més conservador, per no dir reaccionari, que existeix a qualsevol llengua, perquè és el crit dels qui no estan d’acord amb ves a saber què, però que no es plantegen demolir això que no els agrada. Batallant per construir alguna cosa nova. Assumint que de ben segur que cometran errors, sense que això els paralitzi. I perdoneu si m’he posat èpic. Però és que aquest any hi ha dos aniversaris que poden ser dos bons exemples. Un va ser al 1789, un moviment que va començar com revolta, més aviat moderada, i va acabar sent una revolució. Altre al 1909, que hauria pogut ser una revolució, però que va acabar sent un simple revolta. És la diferència bàsica de quan es té, o no és té, no sols un objectiu, sinó que també una alternativa.
Els primers tenien la convicció de què el vell model de producció, el senyorial amb força trets feudals, ja era obsolet. I l’enderrocaren, bastint un de nou. Els segons no es plantejaren res sobre el model de producció que estava en la base del seu problema. I aquí ve la gran pregunta. I el nostre model de producció? És etern el mode de producció capitalista, amigues i amics? Francis Fukuyama va dir que sí que ho era, ara fa tot just vint anys. Que la història ja havia arribat el seu final, i que el mode de producció basat en la propietat privada dels béns de producció i de canvi, i amb ell la societat democràtico-burgesa, era perfectible, però no substituïble. I ja s’ha penedit, perquè no és cert. Les societats, els modes de producció que les creen, com tot el que hi ha en el món de la realitat, apareixen i desapareixen, es formen i es transformen. De les societats esclavistes, va dir Marx que eren perfectament democràtiques pels propietaris d’esclaus. Evidentment, no tant pels esclaus. I jo crec fermament, que d’aquí dos-cents anys, potser que algú escrigui que les societats democràtico-burgueses eren perfectament democràtiques pels propietaris dels mitjans de producció i canvi, aquells dels que abans se’n deia burgesos… No tant per a la resta.
I per acabar avui. Recordareu, que aquest tema va començar la setmana passada a partir de les protestes contra el pla Bolonya, i explicitava el meu escepticisme respecte de la veritable voluntat de transformació del model universitari, ja que prèviament no es plantejaven transformar la societat a la que serveix aquest model. Doncs bé, ara vaig una mica més lluny. Partint de la base que tothom té el dret, absolut, d’anar a la universitat, ¿estarien d’acord els qui van contra una universitat al servei del capitalisme, amb un model absolutament gratuït, i amb beques salari raonables, posem que de 1.500 euros mensuals? Una beca salari que fes que ningú es quedés fora de la universitat per cap circumstància personal ni familiar? Ara bé, això sí, obligat a estudiar. I a aprovar. Si fos així, potser que aquest 38 per cent que no aprova, que deia —avui mateix, a El Periódico, Joaquim Coello dóna altra xifra, esgarrifosa: el 45% dels universitaris catalans no acaben la carrera— hauria de dedicar-se a feines més útils socialment, amb la qual cosa, la universitat serà socialment més útil i, paradoxalment, menys costosa. No tremoleu, però, això ja seria, o serà, en una societat no capitalista.
Bé, amics i amigues, aquí acabo per avui. Així que fins a dilluns vinent.
Amicalment
Francesc Font Xaronet
PD. Fent joc amb algunes coses que he escrit més amunt, no puc estar-me de dir que una certa esquerra a l’allioli ha fet córrer una bonica frase, quasi una consigna. L’haureu sentida, o llegit. És aquella que demana, molt seriosament, que el que cal és una economia per a les persones. D’acord, companys! Ara bé, ¿per a quines persones? Per als directors generals i grans accionistes, que a la nostra societat tenen veu i vot, o per als encadenats a la maquinaria de producció, que tenen vot, però no veu? Pels posseïdors, o pels desposseïts? Perquè tan persones són els uns com els altres. Amb la petita diferència, però, que els seus interessos no són els mateixos. Esclar, que dir això, és pensar que les societats democràtico-burgeses no són homogènies, si no que estan dividides en classes… I no segueixo, perquè tot això ja ho abordaré qualsevol altre dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!