Amics i amigues: si, ahir era Trichet, i avui Sarkozy i Merkel, els qui repeteixen les meves paraules. Però no és d’axò del que vull parlar, sinó que del model de societat que s’ha anat construint: dispersa, individualista, sense desitjos de canvi real…
25 d’octubre de 2011
121a carta. La cosa està cardada, com molt bé diem Sarkozy, Merkel i jo
Amigues i amics:
intentaré acabar avui, encara que sigui provisionalment, amb tot el reguitzell de coses i dades que he anat deixant anar darrerament al voltant d’una crisi que fins Trichet ha reconegut que no és conjuntural, sinó que està operant en el moll de l’os del mode de producció i canvi capitalista: o sigui, del capitalisme. Una crisi que ha fet que en la reunió, trobada o akelarre celebrat aquesta cap de setmana a Brussel·les pels caps d’estat de l’UE, Sarkozy hagi dit: “Estem cercant una resposta a fi d’evitar la catàstrofe” , i que Merkel expressés l’absolut desconcert que hi ha a les alçaries dirigents, sobre el que ens està caient al damunt: “Cap expert no sap dir que cal fer. Som davant d’una situació sense precedents”. O sigui, que tots dos confirmen allò que deia la setmana passada en llenguatge més col·loquial: “…no tenen ni puta idea de com sortir [de la crisi], ni tan sols què està passant ara mateix”. Per cert, recomano llegir l’entrevista que al pintoresc George Soros —pintoresc. sí, però sempre d’allò més documentat—, se li fa aquesta setmana al suplement Diners de La Vanguardia.
Ara bé, com parlar sols que dels tràngols d’un model que s’anuncia que fins el 2015 seguirà fent aigües per totes bandes, ja comença a ser la cançó de l’enfadós, miraré d’acabar avui parlant una miqueta de la nostra perifèria interna. Posem en primer lloc, tot aquest moviment dels indignats, que tant ha descol·locat les esquerres oficials, paraoficials i pseudooficials. Un moviment interessant, perquè amb la seva dispersió, l’individualisme, en alguns casos extrem, de bona part dels seus components, la seva manca d’objectius comuns i sense cap desig de transformació d’un model social i econòmic que podria ser que hagués tocat sostre —o sigui, que no pot evolucionar cap a cotes superiors rectificant els seus propis errors—, són un claríssim símptoma de la malaltia que tenalla el model de societat que s’ha anat conformant.
Una societat fragmentada en mil i uns grupets. En la que podem contemplant coses tan absurdes com que una pila d’ONG (o sigui, organitzacions no governamentals) estan col·lapsades perquè els han retallat els ajuts públics, o sigui, governamentals, que rebien. És allò de què no ens agraden els porcs, però si els seu pernil. I això passa també amb uns sindicats, que per oposar-se als plans de les patronals compten quasi que exclusivament que amb els diners dels bons servidors de la patronal, també dits govern. I així es van aprovant ERO rere ERO. I també passa amb els partits polítics que es presenten com d’esquerres de debò, no menys pendents de les mamelles governamentals…
I és així com la societat, aquesta societat nostra, dividida en mil grupets per la banda de baix, però ben homogènia en quant a interessos a defensar per la de dalt, s’ha quedat sense referents alternatius. Autònoms del poder. Enfrontats al poder com aquest mateix poder d’avui es fa enfrontar en el seu moment al poder anterior. A l’anterior carta ja comentava el silenci còmplice, d’aquells que proclamant-se d’esquerres, i tenint accés a informació ja que han estat participant en el poder, a la Generalitat i molts ajuntaments, han callat sistemàticament elements que haurien pogut servir per alertar sobre el que estava venint, per anar creant un estat d’opinió, una visió del problema tot just d’acord amb el que diuen que són, i allò que proclamen en els seus papers que és el seu projecte. Però això no ha estat així, en el millor dels casos, perquè aquest projecte seu és al capdavall hereu directe del despotisme il·lustrat: tot pel poble, però sense el poble.
Pot semblar que em passo, però no. A les darreries del franquisme va aparèixer un entusiasta, i dinàmic, moviment popular: les Associacions de Veïns. Profundament polititzades, alhora que també profundament obertes i participatives, ja que en elles era normal trobar-se discutint al voltant d’algun projecte comú, gent de tot l’espectre d’esquerres, que en aquells temps era d’allò més heterogeni. Es discutia molt, aferrissadament, però quan acabada la discussió es votava, allò que s’havia acordat per majoria era el tocava fer. Val la pena recordar-ho.
I les associacions veïnals, sovint navegant dins de la paral·legalitat, van aconseguir la col·laboració d’artistes, intel·lectuals i professionals. Quan els ajuntaments feien plans urbanístics que no eren més que plans especulatius, les associacions de veïns comptaven amb arquitectes i urbanistes de gran capacitat professional per oposar-se a ells. No amb simples aldarulls, no amb frases suposadament enginyoses, no amb consignes buides de contingut, sinó que amb denúncies concretes dels interessos que hi havia darrere, perquè comptaven amb bons assessors. Alguns d’ells, fins i tot formant part de les institucions, per la qual cosa les seves informacions eren doblement valuoses. I jugant-se el lloc de feina.
Però aquest moviment de democràcia de base, va ser liquidat tot just recuperades les formes democràtiques. I ho va ser fet tot just pels qui havien estat els seus grans impulsors, PSUC i el PSC ja format. L’excusa, pretext o coartada, va ser que ara els ciutadans ja tenien els seus representants, democràticament elegits, a les institucions. I era a ells a les que s’havia de confiar la política de debò. I és que, amics i amigues, si les masses desorganitzades ja són emprenyadores per a la política institucional, organitzades poden arribar a ser perilloses.
Doncs bé, com ja deia la setmana passada, al llarg d’aquests anys en els que la crisi avançava imparable, i quasi que més per morbo que no per esperar res d’interessant, periòdicament he anat visitant els web d’EUiA i de gent a ella vinculada. I el que he anat trobant ha estat més aviat desolador. Un reguitzell d’informacions sobre les sempre extraordinàries intervencions de Jordi Miralles i Josep Maria Nuet. Grans cants als encara més grans avenços envers no se sap on de Cuba, Veneçuela i Bolívia… i cap anàlisi mínimament seriós del que estava passant aquí, al nostre món real. Val a dir, que les de radicalíssims partits extraparlamentaris, no era gens millor.
No és que les esquerres clàssiques amb desig de transformació: comunistes, anarquistes, etcètera, en les seves diverses faccions, de vegades més aviat sectes, no cometessin errors en el seu moment. En alguns casos monumentals, en altres imperdonables, cal ser sincers, però sempre hi havia en la gran majoria dels seus components un element bàsic: el desig de transformació. La idea de què un futur diferent, millor, era possible, i desitjable, i també que aquest futur no vindria sol, molt menys gràcies a la bona voluntat de les classes dominants. Calia construir-lo, cosa que demana esforç i sacrifici.
I en aquest punt, permeteu-me una nova reflexió. Tot just de fa un poc temps ençà, i moguts per la certesa, innegable, de què la crisi no té una sortida normal, sinó que pot ser força traumàtica, a diverses publicacions han aparegut articles explicant, fins i tot emparant-se i manipulant-lo descaradament, en Marx, totes les bondats que havia significat el capitalisme respecte dels règims anteriors: feudalisme i règim senyorial. I és cert, el capitalisme ha significat històricament l’alliberament de bona part de les masses… europees i afins, perquè ha estat terrible per africans, asiàtics i bona part d’americans. Del sud, del centre i del nord. No ho oblidem.
Però aquests mateixos cantors de les grans bondats del capitalisme… respecte del feudalisme, esclar, s’obliden de la duríssimes condicions del treball imposades per les burgesies triomfants. Salaris de misèria; 14 i fins i tot 16 hores de dilluns a dissabte; absoluta llibertat d’acomiadament (mireu que està demanant la CEOE ara mateix); prohibició de crear cap mena de cooperativa de socors mutus, per casos d’accident o malaltia (podien ser el germen, la llavor, d’un sindicat, de qualsevol mena d’organització obrera); persecució i assassinat legal o il·legal, dels dirigents obrers; brutal utilització de l’exèrcit per jugular vagues i revoltes… No, les burgesies, cap d’elles, no han fet res voluntàriament per millorar les condicions de vida i de treball dels seus obrers, ni tampoc de les petites classes mitges.
Han estat els de sota els qui amb la seva acció, el seu treball i el seu sacrifici, de vegades molt dur, terriblement dur i aquí està la història per testificar-ho, els qui han obligat als poderosos a afluixar el dogal i anar fent les concessions de les que ara gaudim. I que pel que sembla pensem que han caigut del cel. O pitjor encara, que han estat un regal dels poderosos. Alhora que en el fons menyspreem, menystenim si més no, aquells a qui els ho devem. Fixem-nos quins són els nostres herois actuals. Tant els de ficció com els de carn i ossos.
I torno al problema principal, si més no per mi. En aquest moment, davant dels poders dominants, avui no n’hi ha res amb un gruix d’alternativa real vull dir, que s’oposi al poder. Perquè si quan et trepitgen el peu crides ai!, estàs fent un acte reflex, però res més. I els pocs brots de rebel·lió són més aviat preocupants. I és que, ¿com es pot demanar als servidors de les institucions financeres, que no salvin els bancs sinó que les persones? Una consigna carregada de bona fe, molt pròpia de vells xirucaires. Aquells que cridaven: No serem moguts! quan el que calia era moure’s. En quin cony de món viuen!
I per altra banda ja tenim la púrria tuneritzada. Uns elements marginals, creats i formats dins d’una societat cada vegada més violenta, començant pels seus espais i temps d’oci. Ja he parlat diverses vegades d’ells, i els passats successos d’algunes ciutats angleses en són un bon exemple, com ho van ser les revoltes dels banlieues francesos. Mostra de violència destructiva, cosa ben diferents de la violència creadora. Alhora que les ultradretes i organitzacions parafeixistes estan sortint dels seus caus de manera cada cop més agressiva i organitzada.
Si la crisi no remet aviat, i tot apunta que no, que va per llarg, la conjunció d’elements marginals, feixismes varis, i gent normal que de la inútil indignació pot passar a la total desesperació, pot acabar formant una combinació d’allò més perillosa, i creant un monstre de dures conseqüències
Bé, amigues i amics, acabàvem tot això per avui, i a veure si a la propera carta puc parlar de coses i fets més distesos. Amicalment, com sempre Francesc Font.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!