Amigues i amics: com era de preveure, hi ja havia previst, l’agost ha estat d’allò més mogudet. Però el que era inesperat, si més no per a mi, era la formacio d’aquest bipartit amb vocació de ser únic, formada per PSOE-PP (tanto monta) o PP-PSOE, monta tanto) Per cert, que diu el Quim Nadal d’aquesta història?
Amigues i amics:
ben vinguts, i ben retrobats, després d’aquest petit descans. Relatiu segons com es miri, perquè, com ja deia a la 113a carta,
allò que normalment era tan normal, allò de què en arribant a mitjans
de juliol, abans fins i tot, les coses, els afers tant de negoci com
polítiques, tant amistoses com familiars, per poc que es pogués es
deixaven pel setembre: “D’això en parlarem el setembre“, “Al setembre ja
quedarem…”, aquest any no seria així. Que aquest any l’agost seria un
mes ple d’esdeveniments i emocions.
I així ha estat: crisi rere crisi, borses ficades no en una muntanya
russa, sinó que en un tobogan; reduccions de plantilles quan no
tancament d’empreses i per tant increment de l’atur; creixent malestar
social… I quedi clar que no ho porto ara aquí per presumir de res, ni
de llest ni de perspicaç. La cosa era evident, i el difícil, fins i tot
té el seu mèrit, era no veure-ho.
I també hi ha hagut alguns fets inesperats, per més que també eren
d’esperar. I perdoneu la paradoxa, que no contradicció. Penso en el
lumpen tuneritzat de les ciutats angleses (no britàniques, sinó que
angleses, que allà tenen molta cura d’aquestes coses).
Ara bé, el que sí que era inesperat —en la forma, per més que gens
estrany en el fons— ha estat això de què aprofitant que el Pisuerga
passa més o menys prop de Quintanilla de Onésimo —Onésimo era un
feixista més seriós, més doctrinari i doctrinal, que José Antonio,
d’aquí l’amor que té Aznar a aquest poble—, PSOE i PP (tanto monta), o
PP i PSOE (monta tanto), duguessin a cap amb tanta agilitat i rapidesa,
alhora que burda i grollera forma, la maniobra que han fet. Una maniobra
en la que la España una y no cuarenta y una i l’Espanya
desconcertada perquè en el fons del fons no entén res del que està, i
l’està, passant, s’han reconegut com una sola ànima que habita dos
cossos diferents. Que no distints. Una mena de santíssima binidat, vaja.
I això, amics i amigues, és d’allò més interessant, fins i tot diria
que apassionant, pels qui ens interessem per aquestes coses de la
teoria política, o teoria de la política, ja que hem tingut la fortuna
—recordo que fortuna és un mot neutre que necessita d’un adjectiu
qualificatiu: hi ha bona fortuna, i mala fortuna— d’assistir a la
parida, o naixement, d’una nova forma o mode de formació política.
M’explicaré. Com és sabut, des del punt de vista polític, fins ara
hi havia dos grans models socials: el de pluralitat de partits, dit en
termes generals democràcia liberal, i el de partit únic. En el primer
model, presentat ara fa una vintena d’anys com la fi, la culminació de
la història, hi ha una, de vegades considerable, diversitat de partits.
Un o dos grans, amb un cert caràcter predominant, que no hegemònic, més
una diversitat de petits que van fent la viu-viu.
Conseqüència lògica d’aquesta diversitat, és que hi ha matrimonis de
conveniència, i per tant consolidats en el temps ja que l’amor i la
passió estan excloses des del primer dia; ménages à trois, amb escenes
imprevisibles, vodevilesques, i que poden acabar com el rosari de
l’aurora; parelles de fet, que mai no se sap com acabaran; fins i tot
veritables “camas redondas”, que es deia abans, en les que quan es toca
una cuixa mai no se sap de qui és, ja que fins i tot pot ser teva. I si
algú pensa que exagero, li diré que tots aquests models estan
representats al nostre Parlament. Tots. Incloent un partit ectoplasma i
bidimensional, que quan es corporeitza al Parlament de Catalunya, pren
una forma lleugerament compacta, i quan ho fa allà, al Congreso de los
Diputados, la forma que pren és més aviat gasosa.
Els del segon mode –descendents directes de les
monarquies absolutes en alguns casos– s’ha donat el fet de què tot just els qui semblaven més
del futur que no del passat, han acabat sent un estrepitós fracàs que
ha fet retrocedir no se sap quants anys, dècades, els vells conceptes
d’alliberament social, canvi d’etapa de la humanitat, etcètera. I això
és una autocrítica.
Doncs bé, i vet aquí la part intel·lectualment interessant de tota aquesta història. Aquests dies hem viscut una bona mostra de què les tesis de què el model democràtico-burgès clàssic, amb el seu joc de partits,
és la culminació d’aquella història que va iniciar-se en el gloriós
moment en el que un pithecantropus erectus va decidir començar a
esdevenir homo sapiens, no són certes. I ha estat en el
moment en el que el PP i el PSOE (tanto monta) o el PSOE i el PP (monta
tanto), han creat el bipartit únic.
No pas dos partits amb considerables afinitats en el fons per més
que amb algunes discrepàncies en la superfície, que en un moment
determinat fan un pacte més o menys inesperat, més o menys conjuntural,
més o menys lògic, sinó que un bipartit amb vocació de ser únic, l’únic.
Com ho demostren dos fets ben concrets.
El primer, posar en marxa una acció —sempre presentada com plena de
dificultats i molt complexa— sense fer cap mena de ronda prèvia de
consultes als altres partits —esdevinguts figurants quasi quasi que
sense frase d’aquesta farsa. Reforma en la que no accepten cap mena , de
participació, ni aportació. Ni tan sols d’opinió. O acates i votes que
sí, o et fotrem a l’infern de la marginalitat més marginal. Sí, el nou
bipartit únic ha deixat la cosa ben clara: tots els qui no estan amb
nosaltres, no existeixen. La discrepància, per petita que sigui, es
castiga amb l’exclusió… I a més se l’acusa de crispar la societat!
El segon és que traient-se la màscara, en cops de fer el paripé
pseudodemocràtic —o sigui, guardant les formes— de què un partit, el del
govern que és a qui tocava encapçalar la incitativa, anés al Registre a
presentar el paperam de la reforma, amb l’oberta aprovació de l’altra
part de la conspiració, esclar, el que hem pogut veure ha estat la
representació concreta del bipartit: el senyor Alonso i la senyora Sáenz
de Santamaria, caminant junts, somrients, conscients del moment històric que protagonitzaven, quasi quasi que agafadets de la maneta, i
formant una autèntica santa unitat.
Doncs bé, amigues i amics, aquesta forma d’actuar s’acosta
perillosament a una unitat sòlida, amb vocació monolítica i autoritària
que en nom del bé general no està disposada a permetre que ningú
s’equivoqui, ja que ella posseeix la veritat, tota la veritat i res més
que la veritat. Les conseqüències del partit únic, passades i actuals,
ja les coneixem. Què passarà, però, amb el bipartit únic? Amb una
vessant vagament progre, i altra que va des de la dreta autoritària a
l’ultradreta, tipus Quintanilla d’Onésimo, i orgullosa de ser-ho? Per cert, que diu el Quin Nadal d’aquesta història.
I és clar, en tota aquesta qüestió, nosaltres, els catalans que des
de diverses posiciones ideològiques no hem dimitit de ser-ho, tenim un
problema afegita la de la resta. La dreta i l’esquerra espanyola han coincidit
històricament en una visió centralista, jacobina, d’Espanya. Una visió
en la que Espanya és tot allò que s’expressa i se sent
castellano-espanyol, i qui no, és més aviat suspecte i espuri. Quan no
agressiu! Un videu que circula per YouTube, entre altres bestieses,
presenta la imbecilitat de plaques de carrer en català, Carrer de Girona, etcètera, com mostra
fefaent de la nostra agressivitat, i persecució, contra tot allò que
sigui espanyol.
I ara, amb la conjunció triomfant dels dos màxims i més monolítics
partits nacionalistes de la península —als qui les pressions
Merkel-Sarkozy-Trichet (i tornem a la crisi econòmica!), els donen una
gran excusa per llaminar la mai del tot domesticada Catalunya—, les coses
se’ns poden posar, ja s’estan posant, serioses. Seria d’esperar que
d’una punyetera vegada CiU, una federació amb dues ànimes, deixés de fer
la puta i la Ramoneta plantant cara a les
conseqüències.
Per cert, la Mercè —la meva senyora, ja sabeu—, va aquests dies
demanant-se què cony estan dient i fent els nostres “indignats” de la
conya que deu o dotze famílies puguin condicionar i fer canviar una llei
escolar amb la que centenars de milers de famílies han estat des del
primer moment absolutament d’acord.
Com veieu, aquesta vegada no he parlat de la crisi econòmica, de la
que caldrà seguir parlant. I tant que caldrà! Però ho deixarem per la propera
carta.
Així que, amics i amigues, amicalment com sempre, fins la setmana vinent.
Francesc Font
PD. Se m’ha quedat al tinter, que es deia abans, al teclat que s’hauria
de dir ara, altra conya marinera. La reforma de la llei electoral que ja
es començarà a aplicar en les properes eleccions… contra els partits
petits que igual podrien créixer. Ja en parlarem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!