Amigues i amics: Les concentracions d’indignats han esdevingut simples happenings, i les eleccions han desmuntatat aquella bonica mentida de què aquest país era un país progressista i d’esquerres. El blau gavina domina al del costat, i molt temo que condiciona, i molt, l’alegre rialleta de les tribus ciux
Amigues i amics:
tal i com temia —mireu les dues darreres cartes—, el moviment que ha acabat sent conegut com “dels indignats”, ha acabat coent-se en la seva pròpia salsa. Llegir les diferents propostes de canvi que han anat apareixent, expressen clarament la indigència política causada per trenta anys de democràcia organitzada —he estat a punt d’escriure orgànica— i controlada, i ben controlada, pels grans mecanismes de domini polític i social. També dits partits polítics. I si Maragall, l’avi, força més lúcid que els néts, va dir de la Setmana Tràgica allò de què el que hauria pogut estar una revolució, havia acabat sent una revolta, ara podríem dir que el que hauria pogut estar una revolta, ha derivat cap a un happening.
Un happening en el que tot fa la impressió —si més no me la fa a mi— de què els seus participants més que intentar lluitar per una utopia a aconseguir —utopia: aquell lloc que no existeix, no pas que no pugui existir; adonem-nos que les nostres condicions de vida a occident, és la utopia per la que es mouen els revoltats d’Iemen o Síria—, el que somien és retornar als vells, i bons, temps de fa quatre o cinc anys. Quan res de dolent passava en el millor dels móns possibles, i tot semblava estar, de manera fàcil i còmoda, a l’abast de tothom.
És a dir, actes de protesta contra les conseqüències d’un model, però no contra l’orígen d’aquests conseqüències. O sigui, no contra el model. Sense adonar-se’n de què no es pot combatre una infecció amb analgèsics contra el dolor que causa l’infecció, i prou. No sé si m’explico.
Un happening que quan començava a fer aigües, ha tingut una certa èpica gràcies a l’hàbil acció de Felip Puig i els seus Boys d’Esquadra. Dic de pas, que els càntics de lloança a Puig per banda de la secció mossoesquadrista de CC OO, expressa el grau d’indigència social d’aquesta secció sindical. I la manca de resposta per banda de CC OO, no ja indigència, sinó que misèria ideològica. I també que al minidebat del Parlament, sols ICV i SI van estar a l’alçada de la circumstància. La resta van fer un pobre exercici pràctic del que és nedar i guardar la roba. Excepte CiU, esclar.
Bé, si tot això és un ferment de futures mobilitzacions —per les quals hi haurà motius més que sobrats, aviso—, amb un contingut més revulsiu, més radical en el sentit d’anar a l’arrel de la qüestió, ja ho dirà el temps. Ara, però, i després del canvi de carta a què em van obligar els boys del Puig, recupero la que ja tenia preparada, i que tenia per objectiu fer un cop d’ull a les darreres eleccions. Aviso que malgrat que ja han passat dues setmanes, no he fet cap canvi, excepte alguna correcció i un parell d’afegits: la menció a Portugal, que al capdavall ve a confirmar la base del que a ella es diu, i el referent a una CiU que començo a pensar que no se n’adona que una part de l’increment de vots que ha tingut, han estat vots més a la contra que no en favor. Anem-hi, doncs amb allò que es va quedar guardat.
Les eleccions locals i autonòmiques ja han passat, són història. Han donat els resultats que han donat, i han posat les cartes damunt la taula. El mapa espanyol, que ja era escandalosament blau gavina, in pectore, fa molt de temps, ara ja ho és oficialment. El PP ha fet un pas endavant gegantí a costa d’un PSOE desnortat, desconcertat i absolutament despistat.
O sigui, com a tants d’altres països europeus –aquesta mateixa setmana Portugal–, les concepcions conservadores, quan no obertament reaccionàries, quan no descaradament ultres i parafeixistes, són la ideologia dominant. Votades democràticament. Això és un fet evident. I el PSOE, darrer espai, junt amb Grècia, del que queda d’una socialdemocràcia descafeïnada i aigualida alhora (que no deixa de tenir el seu mèrit) a Europa, ha estat en la pràctica esborrat. En bona part per mèrits propis, com ja he comentat altres vegades.
A Catalunya, si fa no fa ha passat el mateix. El PSC ha estat pràcticament foragitat del poder municipal, base del seu poder social en la llarga travessa del desert dels vint-i-tants anys del pujolisme rampant. Com ja ho havia estat de la Generalitat el novembre. De fet, en les nostres eleccions, l’únic punt de veritable interès estava a Barcelona. Veure per quants escons guanyaria Trias a un Hereu marginat i abandonat pels seus.
Però la sorpresa ha estat més gran del que s’esperava, perquè Girona, Mataró, Igualada i altres bastions del PSC s’han passat a CiU. Com que ja s’ha parlat a bastament d’això, deixem-ho aquí. Altre punt d’interès, si més no per a mi, estava, com ja vaig dir fa un parell de setmanes, en quina podia ser l’evolució de l’obertament i sense complexos xenòfoba Plataforma per Catalunya. Partit que, a diferència dels seus homòlegs europeus, no presenta cap alternativa social o política ja que el seu programa és d’una simplicitat absoluta: odi a l’estranger inferior, o sigui moros, negres, sudaques i gitanos de l’est. O sigui, xenofòbia i racisme en estat pur.
Deia també que aquesta organització podia, involuntàriament, acomplir un important paper: posar al descobert el corrent racista, cada cop menys amagat, existent a la societat catalana. Els seus 66.000 vots fa que de moment sigui una oferta limitada, però és bo prendre nota que a la província de Barcelona han saltat en quatre anys de 7.535 vots a 52.786, i que ha entrat per primer cop a una pila d’ajuntaments. Ja no són un fenòmen aïllat a dos o tres poblacions molt concretes.
I també cal prendre nota que l’Anglada —obert epígon del finalment detingut Mladic en les seves propostes de liquidar de manera ràpida, per no dir dràstica, el problema dels emigrants indesitjables— ha tingut una forta competència en aquest àmbit. Un PP amb més base social, amb una alternativa política més àmplia i de més abast, i amb un discurs antiimmigratori menys groller i més elaborat. Els resultats estan a la vista.
Ara bé, a fi de no semblar catastrofista també cal parlar de les CUP. La seva entrada, i amb força, a Girona les situa en un nou àmbit. L’urbà. És un salt qualitatiu. Que a més queda confirmat pel seu ascens a molts diversos ajuntaments catalans de molt diversa adscripció social i geogràfica. Serà qüestió de parar compte, per veure si saben mantenir una línia coherent, com han fet fins ara des de la seva primera etapa dels anys 80-90. Si és així, poden ser una veritable alternativa a una ERC que ja fa massa anys que va perdre el rumb.
I arribo a l’abstenció. Un 45 per cent, que descomptada la teòrica abstenció tècnica, calculada en al voltant d’un 15 per cent del cens electoral, ens presenta un 30 per cent d’electors que no han volgut perdre un quart d’hora del seu temps votant.
Fa anys, quan a l’Avant, òrgan aleshores del PCC (ara ningú sap ben bé de què o de qui) feia els balanços electorals, sempre tenia la mateixa discussió davant els intents de sumar-se una part de l’abstenció, i així justificar uns resultats que no quadraven, amb la qual cosa vaig acabar fent llistats i llistats, però no anàlisis: les abstencions no són de ningú. Doncs bé, aquest 30 per cent d’abstenció voluntària no és ni de socialistes desenganyats, ni de republicans fastiguejats , ni d’indignats, ni… Aquest 30 per cent d’electors que voluntàriament no han anat a votar a unes eleccions en principi de força interès personal –un alcalde i uns regidors tenen un paper més important en la vida diària de qualsevol ciutadà, que uns llunyans diputats que mai no se sap amb certesa que cony foten–, expressa no una indignació, menys encara una rebel·lió, sinó que un tantsemenfotisme, que pot arribar a ser força perillós a no massa llarg terme si la crisi segueix.
I, dues qüestions finals. Aquestes eleccions han liquidat aquell estúpid mite sobre que la població espanyola era majoritàriament d’esquerres. No ho era abans, quan a les enquestes tothom es declarava d’allò més progressista i esquerranós, alhora que els partits més a l’esquerra de l’espectre polític —i no parlo del PSOE ni de la seva franquícia catalana—, s’anaven dretanitzant a mesura que s’anaven “refundant”, entrant més i més en el joc democràtico burgès… i perdent quota de mercat. Ara la cosa ha quedat ben clara, arreu.
I també que l’ascensió del PP és veritat que respecte a Espanya, ha quedat frenada a Catalunya pel de CiU, però permeteu-me unes dades. En les darreres eleccions generals, 2008, el PP va quedar segon a (agafeu-vos fort): Abrera, Badalona, Badia, Barberà del Vallès, Castelldefels, Cerdanyola del Vallès, Cornellà, Gavà, l’Hospitalet del Llobregat, Mollet, Montcada i Reixac, Montornès, Parets, Ripollet, Rubí, Sant Adrià del Besòs, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi del Llobregat, Sant Fost, Sant Feliu del Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Gramanet, Santa Perpètua de Mogoda, i Viladecans, o sigui, tot el vell cinturó roig de Barcelona. I ara, en pràcticament tots s’ha repetit aquest fet. I en dos: Castelldefels i Badalona, fins i tot ha estat el primer… I pel que s’està veient ara mateix, està esdevenint l’aliat preferent d’una CiU que està deixant el centre dreta al PSC (i no ho dic en conya), expressant, si més no a escala municipal, perilloses afinitats amb el PP.
Bé, amigues i amics, aquí acabo la meva carteta de la setmana, i fins a la setmana vinent. Amicalment, com sempre.
Francesc Font
PD. L’exoneració de càrrecs en el cas Tous, expressa clarament el que vinc dient fa temps, i que enllaça amb la dretanització general: la cada cop més gran, i en segons quins casos acceptada, violència social.
A banda de què en aquest cas totes les excuses de defensa pròpia cauen pel seu propi pes, quan s’accepta que algú sigui fiscal, jutge i botxí alhora, l’estat de dret salta a trossos. I no és el primer cas. El 2007, a Sudanell (Segrià), hi va haver un fosc afer encara més greu que el de Lluis Corominas. També saldat amb un sentencia absolutòria. Ho deixarem per la setmana vinent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!