LA PELL DE BRAU
Taller personal de J. Soler i Àlvarez
Aquest escrit el trobareu al bloc personal del President, Josep-Lluís Carod-Rovira, en què dóna les seves raons per les quals donarà els seu vot al M. H. President del Parlament per a presidir el partit.
Fa 29 anys que conec l’Ernest Benach, d’ençà que, de la mà de Jordi Carbonell, vam llançar-nos a l’aventura de fundar Nacionalistes d’Esquerra. Es tractava d’un intent, malaguanyat a les urnes, de modernitzar l’independentisme d’esquerra, fent-hi confluir els nous moviments socials que, aleshores, començaven a aparèixer en el paisatge català. Segurament, vam començar abans d’hora i, en certa forma, vam avançar-nos als temps. Aquella va ser una experiència no reeixida, però que va servir com a pedrera de futurs dirigents polítics, com el mateix Ernest.
+
Jo anava, el 1980, de candidat per Tarragona i ell n’era el número quatre de la llista. Miro ara el cartell electoral d’aleshores i em fa gràcia de veure-m’hi amb una barba generosa, per l’abundància de pèl i la intensitat de la seva negror, mentre que un joveníssim Benach hi apareix amb cabellera llarga i sense barba. D’aleshores ençà ha plogut molt -no tant, però, com ens caldria-, i aquell jove inquiet ha pogut demostrar, les seves millors aptituds pertot on ha passat: el moviment escolta, la colla castellera, l’ajuntament reusenc, el Parlament de Catalunya… Es pot dir que, l’un i l’altre, sempre hem anat fent el mateix camí, amb punts vista no sempre coincidents, amb matisos enriquidors des de la diferència, tot i que, al capdavall, el trajecte recorregut mai no ha divergit en l’essencial.
Sempre he pensat que ell, l’Ernest, és el polític amb un sentit més pràctic de la política que mai he conegut, perquè l’ha concebuda com un instrument per al benestar de les persones, com un factor de resolució de problemes i canalització de projectes i no pas com un àmbit permanent de confrontació o discrepància. I també és el més responsable. Arreu on ha estat s’hi ha abocat amb cos i ànima i ho ha fet rutllar tot, amb eficàcia, gràcies a una dedicació entusiasta i a una preparació específica sobre els temes. Capdavanter en iniciatives que després han estat imitades en altres indrets, el recordo com a regidor, promovent l’Institut Municipal d’Acció Cultural de Reus, primer, o més tard, a través de Redessa, implicat en la promoció econòmica de la seva ciutat, en la qual hauria estat un excel•lent alcalde, una aspiració aquesta que, de segur, li plauria més que cap altre.
President del Parlament de Catalunya, en dues legislatures seguides, no sols n’ha estat el més jove de la història, sinó que, de la presidència estant, ha tingut l’oportunitat d’assumir la seva dimensió més cívica i no sectària, la d’un polític responsable, amb un alt sentit institucional de les coses, sempre preocupat per mirar més enllà de les sigles, amb una mirada àmplia i generosa. En tot moment cerca aquell punt de trobada, aquell element que pugui crear complicitat amb l’altre, des de la perspectiva més unitària possible, amb una pràctica positiva i una cultura constructiva que tothom ha sabut reconèixer i apreciar, en la seva gestió i en els seus discursos. Obsedit en les noves tecnologies, aquest interès constant per la modernitat el retrata com un home del nostre temps, sempre una passa més endavant que els altres, però prou a prop com per no sentir-lo mai llunyà.
Seriós, un xic reservat, apassionat pel país i la seva gent, fins al punt d’exterioritzar les emocions desacomplexadament, en ocasions, ha fet i fa una administració austera del poder simbòlic que li correspon com a segona autoritat de Catalunya. Per tot això i més, Ernest Benach és la persona adequada per presidir la nova ERC, l’ERC responsable, l’ERC moderna, l’ERC oberta, l’ERC amb més futur. És per això que té la meva confiança personal i política. És per això que el votaré.
Jo també.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també.
Jo també.