EUROTOPIA

És cert que les coses canviaran a causa de la crisi. El retorn al món d’abans de la crisi està exclòs. Però aquests canvis ¿seran profunds, radicals? ¿aniran en la direcció adequada? Hem perdut la sensació d’urgència, i el que ha passat fins al present augura un mal futur.

JOSEPH STIGLITZ, Freefall, 2010, pag. 454

Per ser encara més clar, vull formular breument algunes conclusions principals:

-La meva primera conclusió és que aquí ja no es tracta d’una lluita de classes o d’un combat entre categories socials. La crisi és el trencament impost pels financers entre els seus interessos i els del conjunt de la població. La societat industrial capitalista, que implicava els mitjans de resistència dels assalariats, al mateix temps que proteccions dels financers i directors d’empreses, ha estat destruïda per les accions irresponsables d’alguns financers. El nostre primer objectiu ha de ser la reconstrucció d’una societat en la qual els líders de l’economia es vegin obligats per l’Estat a tenir en compte les reaccions i els interessos de la població.
Hi ha qui pensa que cal reprendre el camí de les reformes i tornar a donar vida a la socialdemocràcia. No sóc ja de aquest parer: les mesures a mitges són, en l’actualitat ineficaços, ja que cal primer de tot fer que es tornin impossibles les conductes que han desencadenat la crisi. I ara mateix els financers, en recuperar les seves forces, ja estan intentant reconstruir un sistema financer paral·lel molt menys controlat que les Borses de valors. No vaig triar adoptar una posició radical; l’accepto perquè no hi ha altra i perquè avui com ahir, no veiem la possibilitat de resoldre els problemes econòmics com els ecològics.

-Una segona conclusió, més senzilla d’acceptar, és la impossibilitat de tornar al passat, ja que la crisi ha estat desencadenada per conductes que han donat l’esquena a una gestió racional. Les societats industrials han estat ferides de mort. No és possible tornar-los la vida.

-La meva tercera conclusió és que la nostra única elecció és: o bé ens abandonem a les crisis fins a la catàstrofe final, o bé construïm un nou tipus de vida economia i social. No hem de triar entre present i passat, sinó entre una sèrie de crisis i un projecte de construcció de noves relacions socials i de noves institucions.

-Per això la meva quarta conclusió és la més important. Davant d’un univers econòmic cada vegada més globalitzat, l’única força de defensa possible s’ha de posar per sobre de la realitat econòmica i social, a un nivell almenys igual a aquell en què s’ha format el sistema econòmic global, que cap força política o social pot aconseguir. Es tracta de l’apel·lació als drets universals de tots els éssers humans: dret a l’existència, dret a la llibertat i al reconeixement pels altres d’aquesta llibertat, al mateix temps que a les identitats socials i culturals que es veuen amenaçades pel món inhumà del benefici. El que sentim en tots els carrers en totes les ciutats és: Vull ser respectat.; No vull ser humiliat. Tema moral contra tema econòmic: la vida social, en efecte, afeblida o polvoritzada pel capitalisme financer, està en contradicció amb els interessos del conjunt de la població. Tenim necessitat sobretot, de tornar a donar vida a un humanisme respectuós amb les exigències dels éssers humans. No hi ha enfrontament directe entre dues forces socials, com va passar abans, sobretot al començament de les societats industrials. Però continuem veient com l’univers econòmic tracta als éssers humans com a mercaderies o màquines.

Aquest cara a cara dels dos principis situats per sobre de la vida social pot desembocar en una guerra dels déus per reprendre l’expressió de Max Weber. La vida de tots estaria llavors dominada per la violència i per totes les formes de descomposició dels actors.

-La meva cinquena conclusió és, doncs, que cal transformar el més ràpidament possible la idea general de respecte pels drets humans en noves formes, vives i no només jurídiques, de relacions socials. Hem també renovar els moviments femenins i la defensa del desenvolupament sostenible.

Totes aquestes conclusions es corresponen amb diferents elements d’anàlisi, però formen un conjunt que permeten definir clarament les conseqüències de la crisi i, per tant, els mitjans per evitar-les.

Atès que una crisi econòmica és, sobretot, la ruptura entre un sistema econòmic i un sistema social, és a dir, entre relacions socials orientades a algunes finalitats i les mantingudes en funcionament mitjançant intervencions públiques, la resposta més eficaç a una crisi és la reconstrucció de les relacions entre els actors econòmics, i la formulació dels seus valors comuns i de noves intervencions públiques.

El que fa possible aquesta reconstrucció és que els actors en la seva gran majoria, no estan dirigits tan sols per la persecució dels seus interessos. Això no resta res a la importància de les polítiques anticícliques i als controls exercits sobre les activitats financeres. Però ja és temps de reconèixer que una crisi és molt més que una averia, i que l’estat general de la vida social contribueix, o bé a un agreujament de la crisi, o bé a una recuperació de la vida social i econòmica. Cal proclamar sobretot que la democràcia, que transforma els treballadors en ciutadans responsables, és la condició primera per a la recuperació econòmica i social, almenys en els països que ja han triat la llibertat política contra el totalitarisme.

Hem conquerit llibertats i ara cal defensar-les. Però també cal crear un moviment que, partint de les demandes i les reivindicacions de la majoria, torni a donar vida al món polític, al mateix temps que ho controli.

ALAIN TOURAINE, Después de la Crisis, 2011, pag 165,166,167