EUROTOPIA

Catalunya és petita. Qui voldria un Estat tan petit, amb tan poc pes específic a nivell mundial? Doncs qui necessiti un canvi radical, i ràpid. Aquest és, per a mi, el factor determinant per dilucidar el valor de la mida en un nou Estat europeu: La possibilitat de portar a la pràctica decisions dràstiques a nivell socioeconòmic, o de prendre decisions que tinguin un impacte dràstic a nivell socioeconòmic. L’exemple que tinc al cap és Finlàndia en els 90. Un país que vivia d’exportar pasta de paper i del comerç amb l’URSS va i resulta que es converteix en líder mundial de la telefonia mòbil gràcies a Nokia i això la catapulta al capdavant del desenvolupament mundial i altera radicalment l’estructura econòmica de tot el país. Una cosa així només és possible en un Estat petit

Es pot argumentar, naturalment, que semblar dependència o fragilitat no són bones, i que una decisió equivocada pot provocar l’enfonsament del país, però en aquests moments de crisi que es viuen a Europa i en particular a Espanya, i amb un model econòmic basat en la construcció i el turisme, algú realment veuria amb mals ulls un canvi de rumb radical?

I aquí hi ha la gràcia d’un Estat petit: Que aquest gir radical es pot impulsar des de l’estament públic i implementar des del privat perquè, com en el cas finlandès, la inèrcia és molt menor i l’impacte molt més gran.

Qui voldria un Estat tan petit? Doncs qui necessiti un canvi radical, i ràpid.

En resum, que l’única gran desavantatge d’un Estat petit en el context europeu (insisteixo, no seria el mateix si Catalunya estigués situada a Orient Mitjà, però això requerirà uns quants milions d’anys més de deriva dels continents) és la dificultat de escometre grans inversions públiques i mantenir una xarxa social a l’altura del que els ciutadans desitjarien, però això es veu temperat en el cas d’un Estat ric.

Per tant el dubte és: Seria Catalunya un Estat (prou) ric com per compensar la seva petita grandària? Seria capaç d’aprofitar aquesta riquesa i aquesta mida per donar un gir radical al seu model productiu? Diguem que sembla més factible en el cas català que en l’espanyol, però certament res garanteix que es produeixi. És més, m’atreveixo a pronosticar que un canvi radical de model productiu, incloent una audaç aposta política (que podria sortir malament i deixar als quals la prenguin desposseïts de butaca de per vida) vénen a estar tan amunt de l’agenda política actual com, diguem, el vendre a Messi a l’agenda del Barça. O no, si és possible.

Carles Macian
Enginyer Superior de Telecomunicacions, doctorat en enginyeria, diplomat en relacions internacionals. Es dedica al disseny de xips en el que va ser una start-up de Barcelona i ara és una multinacional USA. És un apassionat del bàsquet. I del diàleg i la conversa.