Poc-moderna

Un divendres a la tarda al carrer Segunt. Aquest ha estat, és i serà el cau de la Dharma. A partir del 25 d’octubre, l’endemà del seu cinquè concert al Palau de la Música Catalana, van aturar màquines, però segur que les jams improvisades seguiran en aquest niu. Un a un, els músics de la Dharma s’asseuen per explorar i compartir (per enèsima vegada) fragments de la seva història. Petits fragments, perquè la seva història és llarga.

Al 2014 farà 40 anys del naixement del grup. Han passat d’omplir estadis a Madrid (deixant 2000 persones al carrer), viatjar en autobús i tenir un equipàs al darrere, a dur-se les maletes i reservar-se els hotels. 37 anys d’història donen per moltes “Muntanyes Russes“, com les de la cançó que va escriure en Josep Fortuny.

(Avui tinc moltes més coses a dir)

[Un fragment de tot això ho trobareu en el documental La Dharma, una emoció, gairebé 30 minuts d’entrevistes que acompanyen una altra joia, el
concert enregistrat en directe al Mercat de les Flors el 22 de febrer
del 1986, la darrera mostra audiovisual del directe de la Dharma amb Esteve Fortuny. Tot plegat, amb el número de desembre de l’Enderrock]

Cadascun d’ells s’asseu a la cadira per perfilar la seva visió de la Dharma. Li
pregunto al Joan que se sent quan a Madrid et trobes una pintada al
metro que diu “Viva el saxo sexy de la Dharma” i s’enrojola. D’això
fa 30 anys, amb un somriure en Lluís afegeix: “ell a lligar i nosaltres
al darrere a veure què deixava”. Giren al voltant dels 50 i la
Dharma és la seva vida. En Josep és la veu més crítica i reflexiva,
l’autor dels textos, el pintor dels llibres, el tastaolletes i creador
de petites delícies, com les converses que mantindries ad infinitum.
Continua la família amb el germà Carles, el no-Fortuny més Fortuny.
Sovint a la rereguarda, darrere la pipa hi ha un discurs i sapiència
extraordinaris. El segon pla del que escolta i ho controla, una
joia amagada. La festa continua amb ella, la Maria, la petita, la
joveneta que al·lucinava amb els seus germans i va acabar tocant amb ells, un toc de color carbassa.
La família continua amb el darrer fitxatge, la força d’en Pep (Rius).
Ell és Dharma però possiblement també és el més fidel defensor i seguidor
del grup. Podria explicar la història dels santencs que no ha viscut
però que ha aglutinat a força d’escoltar i interrogatori els seus
mestres i familiars. El grup no s’acaba aquí sinó que comença amb
l’Esteve: el músic, l’aglutinador, l’ànima i l’empenta. 25 anys després
hi ha cançons seves per enllestir i el seu cabells segueixen presents a
cada paraula de la família. El record més viu d’un músic tristament
mort.
El 25 d’octubre es van aturar però són incapaços de viure
de l’enyorança, perquè són animals musicals. Com bé recorda el Josep,
“El que no es valora no es conserva” i és que possiblement aquest país és
massa petit perquè un grup pugui girar-hi 37 anys sense parar. I aquest
món és massa gran per menjar-se’l any rere any.
Una cosa queda
clara: després de sardanes còsmiques, lligues blaugranes, ones
laietanes, marcar l’autòcton com a estil, empatxar-se de món, carregar
molts instruments… després del 25 d’octubre que ningú dubti que
l’univers de la Dharma segueix tan viu com sempre. I que així sigui.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!