Poc-moderna

Fa dies que el disc de Feliu Ventura dóna voltes. Gira a l’ordinador de la feina. Gira a la minicadena de casa. Gira dins de la bossa, amunt i avall. Ressona dins del cap. Però amb donar voltes no n’hi ha prou, perquè el disc del Feliu és d’aquells que no pots anar sentint, sinó que has d’atorgar-li el temps de parar i escoltar. Tocar i reiniciar la cançó. Interpretar i reinterpretar. D’aquells que vols sentir en directe, per tenir tots els sentits concentrats en una cançó.
Ha tardat molt en publicar-lo (ja han passat cinc anys des del seu darrer disc), possiblement a causa d’una autoexigència desorbitada. Sí, desorbitada (perquè no és habitual en la nostra òrbita aquesta manera de treballar, tot i que hauria de ser l’habitual per fer les coses com cal), però el resultat és que propicia un segell de garantia que ens fa creure, des de fa setmanes, que Música i lletra serà un disc memorable. Sí, digne d’èsser recordat. Encara no l’hem escoltat tant com voldríem, però en farem cinc cèntims. Siguem ordenats i comencem pel principi…

(Si voleu escoltar-lo a Spotify mentres aneu llegint aquest apunt, podeu fer-ho per agafar salivera. Tot i que aquest és d’aquells discos que reclamen palpar el llibret i llegir-lo. El 21 de setembre, serà a les botigues)

Tweet

Música i lletra no és només un títol, és la declaració d’intencions d’aquest disc: fer net i tornar al punt zero. Desempallegar-se de floritures i mirar enrere per tal de concentrar-se en les lletres i les notes, i a partir d’aquí construir. Bastir. Viatjar a l’essència del cantautor, cantant i autor.

El treball engega amb la nostàlgia (i una cançó que indiscutiblement està entre les tres millors del disc). És “La història d’un sofà”, un tret de sortida que fa referència a les caniques i els ous batuts en Duralex. Uns records que també són nostres (i em ve a la memòria aquest article del bloc del Feliu que parla d’això, i del rellotge Casio). Un sofà ric de mudances i de records, un tema que parla d’un canvi i la valentia que cal per afrontar una nova etapa. O potser no parla d’això, i així és com són les cançons. Uns canten pensant en A i nosaltres les llegim pensant en B.
Música i Lletra ens regala un “Present” perquè el transformem en un futur, i cita a Estellés: “Enyore un temps que no és vingut encara”. Res és perquè sí i cada paraula està enllaçada dins d’aquesta història d’onze cançons. Entre les lletres del disc trobem persecucions d’ovnis, de somnis i de diners. És a “Els guants de la metàfora”, una cançó que diu que “La ignorància és un perfil amb molts seguidors”. Una joia. Molt encertada.
“Finalment” és una cançó (d’amor?) que hagués pogut formar part d’Alfabets de futur (Propaganda pel Fet!, 2006), et trasllada a alguna cosa d’aquelles boniques cançons. Té una guitarra contundent (la mà omnipresent i alhora camuflada del mestre Borja Penalba) i un violí encertat, tot encerclat.
L’esperit (o la valentia) d’Ovidi Montllor navega per tot el disc. No només perquè ja no ens alimenten molles, sinó en cançons com “El nus de la corbata”, que barregen aquella ironia i manera de fer que tant ens agrada.
El del Feliu és un disc del present que ens recomana receptes per no oblidar-nos ni rendir-nos. Un treball de lluita que parla del nostre, un “País de Carretera” on ‘Un idioma no és problema, ni és excusa, / ni és coartada del poder. / Que no intenten suprimir-te sobre un mapa / en despatxos de sal: / No podran apagar una estrella / ni desconnectar el sol”. Però no es centra només en la lluita d’aquí i també viatja a la “Lluna de Safrà”, sota una haima coberta d’estels per recordar el poble saharaui. El disc tanca amb “Adéu”, un tancament adient, d’aquells que et deixen amb ganes de més… D’escoltar el disc més, i més.

Aquí el web del disc. Si teniu 41 minuts de tranquilitat, dediqueu-los a l’escolta. Valdrà la pena. I si voleu prendre nota, el 15 d’octubre presentarà el treball a L’Auditori de Barcelona. Algun poc-modern no hi podrà ser, i es morirà d’enveja…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!