Poc-moderna

Dissabte hi va haver “l’últim” concert de Sopa de Cabra. Vam ser al primer (al Sant Jordi) i ara tocava gaudir del darrer (per allò de veure l’evolució i l’aguante). Era a Girona, era a vessar, era emotiu i era festiu. En aquesta ocasió el públic era més granadet; si d’alguna cosa ha servit aquesta gira de retorn és per rejovenir. Per vendre emocions i fer que molts tornessin a quedar-se afònics després d’esgargamellar-se recordant què feien fa 20 anys. També hi havia molta quitxalla, jovenets que arrossegats pels seus pares probablement vivien el seu primer concert. I també jovencells. De tot, però diferent.
Durant set jornades els Sopa han tornat a viure l’èxit, beure l’estrellat i suar el rock’n’roll. Han aguantat la gira amb un estat físic fantàstic i han interpretat els temes com si no fes 10 anys que van deixar de tocar plegats. El setembre ha estat un mes intens, i han superat la prova amb èxit.
Dissabte, el fi de festa va canviar. No va ser la interpretació del tradicional tema Podré Tornar Enrere (que ha servit per finalitzar els altres sis concerts), sinó que dos bisos més van completar el concert. El primer, Rock ‘N’ Roll. El segon, l’última cançó, va ser No Hi Ha Camí. Un tema que va néixer bastants anys abans del conegut Camins. Potser sí que hi ha camí…

Tweet

Explica el llibre No vull canviar la pell coeditat per Cossetània i Enderrock (i coordinat per Roger Palà)
que aquesta cançó va néixer d’un country blues amb una lletra en anglès
feta per en ‘Ninyín’ que deia alguna cosa com “I Lost My Way…”. A en
Quintana li va quedar això al cap i un vespre al carrer dels Torrats va
escriure la lletra “No hi ha camí”. Un tema inclós en el primer disc, Sopa de Cabra (Salseta Discos, 1989). En un enregistrament en directe del grup, Quintana diu abans de la
cançó… “ens n’anem amb l’esperança de trobar un camí calent, humit i
agradable”. I així és el camí que han refet durant aquest mes de setembre.
Ara resta la incògnita. El públic corejava “No us separeu”, ningú sap què els passa pel cap ni què passaria si Sopa de Cabra decidissin tornar plegats a crear cançons i fer discos. Si jo fos un d’ells amagaria el cap sota el coixí uns dies…

(En Xavi va ser divendres a Girona, va colar-se als camerinos, va infiltrar-se entre el públic, va captar l’ambient, i tot plegat s’ha convertit en una galeria de fotos boniques)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!