Poc-moderna
Bloc d'Elisenda Soriguera
“A casa d’en Dostoievski hi havia una biblioteca de llibres, però ja se’ls sabia de memòria, no el consolaven, i en Dostoievski pensava per si mateix.”: pàg.149, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
[Segona tongada de poesia a càrrec d’Helena Morén Alegret. Els que no sapigueu d’on ve la cosa, ho podeu esbrinar aquí]
Si he conegut una dona (espero que no s’enfadin les altres, ni ella…) que pensi per si mateixa, aquesta és la poeta Dolors Miquel.
Recordo dels primers recitals que la veig veure i de les primeres converses [per un parell de ‘dossiers’ sobre poesia que vaig coordinar, com Poesia demà passat –on ella hi va escriure l’article “Entre la Poesia, la Costura, la llana i el petit point”, per a la revista Illacrua, actualitat i alternatives, núm.51, desembre, 1997– que semblava voler minimitzar, o no publicitar gaire, la seva faceta creativa i pensadora, tot dient que ‘la vagància m’impulsa a parlar sense comprovar res’, que escrivia l’article tot cosint o que, als recitals, no entenia com els altres poetes no tenien gana; sí, demanava sopar, perquè la poesia omple l’ànima però no el pap. La Dolors menjava i, ardida, etzibava el que volia, quan i perquè volia. Sovint, veritats com temples…
(i ara ve quan seguiu llegint)
Miquel, a diferència de Casasses, no venia de família
intel·lectual, sinó de Lleida i la seva plana. I recordo, em sembla que
era a la gira Uh, organitzada per Víctor Nik (o potser, després), com tothom entonava el ritme de “Cançó de pujar a la Seu” (poema editat a Aioç,
Eds.62/Empúries, 2004, p.54) o rèiem i aplaudíem entusiasmats (pocs,
encara pocs) els versos de “La que mai no es dispintina” (Aioç, pàg. 45) o “Megamix Plou-Fàstic” editat posteriorment a Amb capell (Emboscall, 2003).
Qui no fos com fos que siga
que se’n pugi dalt la Seu
amb un verd vestit d’ortiga
i que hi pugi amb un sol peu.
Si amb un peu no vol pujar-hi
pot pujar-hi a dues mans,
cap avall que pot pujar-hi,
cap amunt i els dits penjant.
Si els dits no li pengen gaire
o només en té un parell
que cridi de pressa l’aire
que ve d’Alguaire i és vell.
Si el vent veu que triga massa
que la llebra és a caçar
amb l’escopeta carbassa
cor dedins d’un canyissar,
que tregui la boira blanca
de dins del coll d’una gerra
que vindrà a l’eixarranca
lo peu llarg i la mà a terra.
Si la boira s’enteixina
a la vora d’un fruiter
que cridi una padrina
que ella sabrà què fer:
amb el timó o amb farigola
i amb el bec de dos pardals,
els cascalls i la cassola,
sang calenta i dos missals,
regalíssia i un bastó,
lo pinte de pua llarga,
xocolata i regaló
i un fanal de llum amarga.
Si la padrina s’ha mort
que li canti una exèquia
i l’enterri dins d’un hort
a la vora d’una sèquia.
Que l’enterri i si no hi cap
perquè té el cabell tan negre,
que li talli tot lo cap
i lo foti dins lo Segre.
Que l’enterri i si no hi dentre
ni de front ni de costat,
que li talli tot lo ventre
i lo foti a Alpicat.
Que l’enterri i si no hi viu
que és l’hora de Gardeny
que li porti la perdiu
que li va fer perdre el seny.
Si de tant esperar es troba
un camí de cel minvant
i una arbreda sense roba
que la llum li va robant,
que l’enfili sense pressa
i que hi vagi narinan
per quan l’home del sac vessa
la ganyota d’un infant
per l’estrip de la jaqueta…
i faci com qui no hi veu
quan la lluna es fa l’estreta
sobre el turó de la Seu
Quan la lluna s’hi estiga
que se’n pugi de dalt de tot
amb un fosc vestit d’ortiga
i que hi pugi d’un sol booooot!
[les múltiples ‘o’ són afegides, són la versió que recordo de l’en viu i en directe…]
Aquella que va amb la bata
blau de cel teixit buata
i que duu al peu sabata
és la meva veïna Fina
la que mai no es dispintina
que ni morta es dispintina.
Que si ella es dispintina
se sabria di siguida
que els mixons ho xerrarien
al filferro de mentida.
Que ni morta es dispintina!
I això la fa tan senyora
la fa tan emperadora
que dia i nit a tothora
cap cap pèl es mou de l’olla.
Que la veieu tan pimpolla
tan posada, tan fonolla,
que si ella es dispintina
algo gros passa a la vida.
Se sabria di siguida
si algo gros passa a la vida
perquè ma veïna Fina
ni ben morta es dispintina!
Si algo gros passa a la vida
no hi hauria perruqueria!
Potser ni tan sols hi hauria vida!
Per tant, si el no-res ens prenia,
què de gros passa a la vida?
I és que grossa cal que sia
perquè ma veïna Fina
la que mai no es dispintina
que ni morta no es dispintina,
surti a comprar sense buata
i amb el cap fet una guilla.
Que ni morta es dispintina!
(···)
No hi ha res a dir.
Plou.
Una paraula es despulla i pulla.
La Verge Peluda passa de depilar-se.
Una dona pregunta
i en rebre la resposta
viu dos minuts viva i 300.000 més morta.
No hi ha res a dir:
El fàstic.
Al supermercat venen sabates de plàstic.
“Pagui’n 2 i emportin-se’n 3.”
Rega-li-les al seu millor enemic,
estimada veïna!
Faci’l caminar
amb mitjons de farina.
No hi ha res a dir.
Plou.
Hi ha qui s’ho sap fer i es queda a casa,
però la poesia surt
perquè és puta i vella i barata,
que crida de cantonada a cantonada:
“Per poc, pots follar-me, xato,
i nar passant el rato.”
No hi ha res a dir.
Plou.
El fàstic.
La poesia. Verlaine.
Rimbaud.
Les sanglots longs. Els violins estúpids. Plou Fàstic.
¿I si nem a dormir, potser?
He vist recitals on Dolors Miquel estava immensa [un, a
l’Heliogàbal, darrera la barra fent un poema llarg, no estic segura si
eren els Haikus del camioner (Eds.62/Empúries, 1999) o Gitana Roc
(Llibres del segle, 2000)…], però el seu moment culminant va ser en
un recital que va fer al costat d’Enric Casasses i Josep Pedrals al
local Conservas del carrer Sant Pau (tampoc no he trobat la data a la
meva memòria…). En principi no hi havia rivalitat de cap mena, però
els va arrasar amb la seva força. Una manera de dir i sentir Poesia que
no he vist en ningú.
I eren anys en què tots els poetes semblaven
una pinya, malgrat que alguns posarien a Casasses la corona de llorer
(amb permís de Miquel Martí i Pol, únic poeta realment popular en
aquells anys). Moltes veus, que sorgien de diferents punts i que
després s’han multiplicat com bolets…
I, si Casasses es va
disposar a ser ‘mestre en mai saber’, alhora que va acceptar que molts
poetes anessin a morir a la seva riba, per imitació, assimilació o
adulació, Dolors Miquel, després de tastar les alegries i les penes de
la vida literària del país, es va atrinxerar en la seva originalitat i
punt; o ‘i ja’, que diria ella.
Molts dels poemes de Dolors Miquel tenen la musicalitat de la llengua viva i la transmeten. Des del Llibre dels homes
(Eds.62/Empúries, 1998), el primer poemari d’ella que defensa amb
bagatge literari i vital en un sol bloc irònic –es tracta d’una mena de
rèplica al misogin Llibre de les dones, de Jaume Roig (s.XV)–, fins als senzills Ver7s de la terra (Pagès
Editors, 2004), amb records de la seva infantesa amanits de versos
volgudament imperfectes (segons l’estàndard), però d’una humanitat que
tomba.
No cal dir que molts crítics mascles no han entès un
carall del que diu la poesia de Dolors Miquel. Com a dona i com a
diletant, he de dir que, si, per mi, Maria Mercè Marçal m’interessa com
a poeta i com a recuperadora d’una genealogia literària
invisibilitzada, a cops anul·lada; Dolors Miquel va un pas més enllà,
perquè actualitza alguns clàssics tot desmuntant el xiringuito d’allò
que “per tradició se sol atribuir l’àmbit de la Poesia a un àmbit
predominantment masculí”. I ho fa sense pamfletismes ni camarilles;
d’arrel, al poema.
Com una trobairitz d’actitud punk (i amb
aquesta tonteria, ja m’estic jugant del tot la seva amistat…), dama
que s’ha independitzat de servir cap cort ni rei, Dolors Miquel ha de
despuntar perquè el que diu no ho diu ningú, ni el que pensa. Una amiga
l’anomena “l’Oracle” i és que Dolors Miquel té dons de bruixa, de les
bones. Ara sortirà la seva revisió d’autors medievals i actualment
treballa molt en un poemari (La dona que mirava la tele) que, pel que m’ha llegit (just aquest diumenge passat), donarà la gran campanada.
Malauradament
no hi ha cap altra bruixa potent que l’hagi musicada, mentre sí que hi
ha hagut músics que l’han acompanyat a recitals i alguns artistes que
s’han atrevit a abordar els seus versos (i això els honora) i que n’han
fet cançons, com Túrnez & Sesé i Gerard Quintana. En trio les dues que considero que amb millor resultat:
“Bodegó” (del poema “Bodegó: cuina nocturna amb vells i gallina”, Aioç, p. 47),
interpretat per Gerard Quintana a Treu banya (Música global, 2007)
“A la tasca” escrit per Dolors Miquel per a Romanços i estampes del 21 (Picap, 2008), de Túrnez & Sesé
Perquè
entengueu, però, la força volcànica i la profunditat de les ferides que
supuren cada vers (no tot és cantarella o cançoneta, que dirien
alguns…), cal llegir dos dels seus darrers poemaris publicats: Mos de gat (Eds. 62/Empúries, 2002) i Missa pagesa
(Eds. 62, 2006). D’aquest últim, tinc una anècdota personal que serveix
per veure quants anys s’hi passa la poeta refent i remirant, i què
senzill és connectar-hi: tinc un email seu, de gener de 2001, que
m’enviava ja l’entrada de la missa pagesa… El meu comentari del
moment, resposta curta i sincera, va ser “…de vegades em sento també
‘patètica ingènua del culebró romàntic’” (jo, que no he vist un capítol
de telenovel·la en ma vida!), i, ella, que s’hi identifica –igual que
ho critica i se’n riu–, em va respondre: “germaneta”.
Acabo, ja, doncs, amb
dos poemes més, amb els quals espero que arribeu al final i encara us
quedin ganes de més versos de Dolors Miquel.
L’amor com la mort
és fulminant,
no es pot fugir ni no
anar endavant.
L’amor com la mort
et roba el cos
però te’l deshabita
al primer mos.
També el pots tenir
tots dos en un
i sempre pressumir
d’amor difunt.
Més val estar-s’hi quiet
amb el posat
o pren-te la cicuta,
escarabat.
“Univers amb gall”, de Missa pagesa (Eds. 62, 2006, pàg. 31)
L’univers i el contraunivers i els espais paral·lels,
els quàsars, els forats negres, la immensitat,
els nans blancs, l’antimatèria, el vertigen
de caure al buit interestel·lar…
Oh!, deu-nos un cotxe i un apartament
on velocitat i murs i televisions i màquines al·lucinatòries
ens tornin cecs per a contemplar-los.
I deu-nos el do ubèrrim de la imbecil·litat.
No deixeu en cap moment que el geni ens fecundi.
Allunyeu-nos aquest infern de la ment, de la vagina, de l’esperma.
I deu-nos, també, tres fills que se’ns assemblin
i que heretin les nostres hipoteques,
la nostra misèria, la nostra hipocresia,
els nostres somnis de quinze dies a la platja de Cancun
i, sobretot, un fill que sigui l’ovella negra,
un fill que ens faci recordar com no hem de ser mai,
un fill a qui crucificar amb els tiets que veiem per Nadal
tres vegades abans del cant del gall de la plaça Lesseps
que rep les dotze del migdia amb la fúria amb què el seu avi
rebia l’alba, la reina de les trenes negres, l’albercoc sideral.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!