Uriel Bertran
Si volem, podem!
Puigcercós, fugida d’estudi
L’única decisió que ha pres l’Executiva d’Esquerra per fer front a la davallada de més de 350.000 vots i del 60% dels diputats a les Corts espanyoles és la sortida de Joan Puigcercós del Govern de la Generalitat. Això deu voler dir, que l’única conclusió a la que ha arribat l’Executiva d’Esquerra per explicar la pèrdua de més de la meitat dels vots, és que el nostre electorat exigia que el Conseller de Governació del Govern d’Entesa no fos Joan Puigcercós i que el partit havia d’estar més ben atès. No anem bé.
La causa que explica que mentre l’independentisme està creixent de forma considerable, Esquerra perdi centenars de milers de vots, és que el programa d’ambició política que ha de defensar el partit ha desaparegut del Govern de la Generalitat, i va desaparèixer dels pactes amb el PSOE . Ni Concert econòmic, ni Llei de Referèndums, ni nova Llei de Política Lingüística, ni traspàs de l’aeroport del Prat. Res de tot això defensa l’actual Govern. I tot això defensava l’anterior Govern –el del Tinell- que també va conformar Esquerra, PSC i IC. Mentre va durar aquell pacte, cal recordar que totes les enquestes pronosticaven un creixement important d’ERC. La nostra gent el va entendre i defensar.
Puigcercós marxa del Govern anunciant un “cop de timó al partit”, mentre, simultàniament, proclama el “blindatge de l’acord d’Entesa”. Doncs, repeteixo, no anem bé. Per dos motius, en primer lloc, perquè el “cop de timó” ha de ser polític i el que s’ha de fer és desbloquejar l’acord de Govern perquè guanyi ambició programàtica (i sinó és possible cal convocar eleccions perquè Catalunya pateix una seriosa reculada econòmica). I, en segon lloc, perquè el “cop de timó al partit” no representa, en cap cas, el canvi necessari en la cultura de partit cap a una organització més oberta capaç de canalitzar les millors energies de la societat catalana (encara s’impedeix, i això ja ve del juliol de l’any passat, que Hèctor López Bofill militi a Esquerra), sinó que tot fa preveure que només és un “cop de timó” precongressual per controlar el partit. A la passada Conferència Nacional d’ERC, Esquerra independentista va defensar la separació de funcions entre càrrecs de partit i de govern i Puigcercós hi va votar en contra. Ara, en canvi, diu que dimiteix del Govern precisament per això… El Congrés determina i el canvi segueix sent urgent.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un 25% de l’electorat d’ERC l’any 2003 va abandonar el partit l’any 2006. Potser perquè un de cada quatre electors republicans sospitava que el tàndem Carod-Puigcercós era capaç de fer President en José Montilla. No s’equivocaven. El segon tripartit ha costat a ERC una pèrdua del 50% del vot a les municipals i una caiguda encara més gran a les generals d’aquest diumenge. El fracàs del 2006 es va tapar amb el nou govern, la topada a les municipals la va pagar en Portabella i ara sembla que en Puigcercós posarà ordre com si no hagués passat res.
Que coi ha de passar a can republicà per que s’adonin que l’error és haver regalat la generalitat al PSC més PSOE? És clar que acceptar l’error voldria dir canvi de cadires i això sempre costa…
Uriel; estic molt d’acord que es nota que l’independentisme governa (ara no passa) o anem a unes eleccions anticipades. S’ha d’acabar ser uns borinots del PSC-PSOE, serà el nostre final. Necessiem un canvi.
Simplement vergonyós, quina barra te aquest Puigcercós, ara vol que parega que no esta d’acord amb el Carod&Cia.
La perduda de vots no es per la vostra posició al govern, son les vostres decisions del rumb del partit, Carod,Puigcercós DIMISIO JA!!!
Uriel, tu i el Carretero ja podeu anar en compte. La tornada de Puigcercós al partit serà noves dosis de sectarisme i més màniga ampla per maneres dubtosament democràtiques dutes a terme pels seus esbirrors. Puigcercós voldrà matar Carod i aixafar el bon criteri dels crítics. Si se’n surt, estem acabats com a partit. No deixis que això passi.
i en Joan Puigcercós vol tenir tot l’aparell del partit a les seves mans per guanyar la batalla al Carod i tancar el pas a l’alternativa de EI i RCat.
Com molt be tu dius, lo de la conferència va ser una presa de pel, perquè no han fet cas a les resolucions aprovades, com per exemple d’obrir les llistes a la participació de la societat civil i les que no les han aprovat, com la de que el partit no podia tenir els seus màxims representants lligats a les tasques i responsabilitats del govern, també ara se la passen pel forro!.
Cal un canvi ja, aquest congrés a Juny és crucial per la supervivència de l’únic partit independentista parlamentari, per desgràcia ERC ha perdut tot el seu rèdit i prestigi, i només amb una total renovació de cares podrà recuperar, poc a poc, tot el prestigi perdut.
Guanyar credibilitat costa molt, hem tardat més de 10 anys per recuperar-la desprès de l’escició del PI i tot el que havíem guanyat ho hem perdut només en 2 anys!.
Sería increïble que malgrat si més del 30% de la població dona suport a la independència, aquest anhel no tingues representació política parlamentaria.
Cal el canvi Ja!
El mal d’esquerra.
Sempre els gavinets a punt entre els diversos sectors, lluites gratricides constants i a mort que acaben configurant un rumb erràtic. Tots els partits paeixen les seves dissensions, quan poden, amb el mínim soroll, internament, cercant consensos. A Esquerra es triga deu minuts a convocar una roda de premsa per a anunciar els desacords. I després ens queixem de la persecució dels mitjans.
Si el PSC ha arrebassat vots ha estat per la por del PP. I dir que el PSOE i el PP són el mateix és pura demoagògia. És més, si el PSC té aquests vots és perquè ha fet un viratge catalanista evident pel que fa a la reivindicació de més justícia en aspectes com el finançament, per exemple. Mireu com va això de la immersió lingüística i em dieu si són igual que el PP.
I aquest major compromís del PSC amb les necessitats del país és un servei que Esquerra ha fet a Catalunya, encara que li hagi costat car. Però em nego a pensar que el projecte d’Esquerra depengui d’uns resultats electorals totalment cirumstamcials, que l’objectiu sigui el poder per al partit. Per mi que Esquerra es fongui ara mateix si el país progressa cap a la llibertat.
No crec en les “salvacions” ni en solucions que vinguin per “cops de timó”, ni per estripar-ho tot, ni per arrassar les direccions de les organitzacions quan van maldades.
Els resultats electorals el que aconsellen és emprendre una carrera de fons des del debat serè i la unitat, i n o cercar receptes miraculoses en salvadors providencials. Ara és l’hora d’exigir al PSC que aprofiti la seva posició de privilegi dins el socialisme espanyol, ja que si Zapatero és president és gràcies a Catalunya. I això com millor es pot fer és des de dins del tripartit, però alhora sense que això sigui contraposat a la cerca de complicitats i elements transversals en el món del sobiranisme.
Sóc independentista convençut. Sóc votant d’Esquerra. N’he estat militant durant un cert temps, fa fa molts anys. No sóc un submarí convergent, ni un “botifler” del PSC. I alhora em reconec més proper d’alguns federalistes amb ambició nacional real que d’alguns independentistes folclòrics per a qui la independència és un objectiu irrenunciable, i no només un mitjà necessari però potser discutible, com tot.
El que em fa impossible tornar a militar activament a Esquerra és aquest exercici visceral de la política, aquest trencar per a tornar a començar, aquesta successió de messies salvífics, autoproclamats exponents de la puresa nacional, del patriotisme veritable, que acaba essent una separació profilàctica de la contaminació de la realitat, de la veritable Catalunya d’avui. No vull reunions de convençuts d’utopies que sembla que hagin de venir soles, sinó gent capaç d’obrir-se per a avançar i negociar, i transigir, i trobar els grisos entre el blanc i el negre.
I que consti que sóc molt crític amb com s’ha portat tot en aquestst mesos, i a punt he estat de no votar Esquerra aquesta vegada, per molts motius seria llarg d’explicar, però també s’ha de dir que hi ha aspectes positius que s’han de mantenir i reconèixer, i un capital humà que no es pot malbaratar.
Al capdavant d’un partit, com de qualsevol cosa, les persones, per valuoses que siguin, al marge que estiguin més encertades o menys, es cremen, perquè qui fa moltes coses es pot equivocar de vegades. I es cremen encara més si a casa seva, des de la reraguarda, els que no tenen responsabilitats per a poder-se equivocar, en comptes de donar-los suport, encara els maleeixen i critiquen. Mireu en Ronaldinho, si em permeteu la broma.
Estic d’acord amb el teu article, la fugida d’en Puigcercos es una maniobra per controlar el partit i que tot segueixi igual. Cal un canvi als origens del primer tripartit amb urgència si es vol seguir avançant, es molt senzill l’objectiu per davant de les quotes de poder, la formula es aquesta i la desfecció desapareixera rapidament.
Albert Cortés.
Amb el nostre pes electoral disminuit no crec que sigui el millor moment per plantejar una posició de força en el govern, que ens acabi abocant a unes eleccions anticipades. Es probable que en el seu moment es negociés a mínims per no permetre un acord sociovergent que vèiem com el paradigma de tots els mals i premiar així el responsable de la retallada de l’estatut del parlament.
Però en tot cas, trencar el pacte ara sí seria tacticisme. A més, saber perquè hem perdut tants vots no és tan directe. És més: si tots aquests vots els hem perdut simplement pq el nostre missatge independentista no s’ha vist en l’acció de govern, ja cal que ens calcem. Pq la impaciència és incompatible amb el procés de construcció nacional (en el moment de màxim èxit electoral, erem un 16% dels vots…) Hem de pensar-ho ENTRE TOTS, i sobre tot, no exposar tots els nostres desacords a la primera de canvi.
Avui t’he sentit al programa del Bassas. No és que donin veu a les alternatives, és que atien la divisió….És el que volem? Anem en compte. que ja tenim bastant experiència en escisions……
Salut.
Punt de partida: crec que l’actual direcció no resoldrà la crisi ni recuperarà la il.lusió.
Però el més greu és que penso que vosaltres no teniu cap opció de redreçar això. De lluny ja us veuen venir. On voleu arribar?
Volem gent nova, poc polèmica, senzilla, treballadora, d’esquerres i independentista. Gent de la política municipal.
No volem enginyers dels contactes , enginyers de com emprar els mitjans de comunicació en benefici propi (propi personal, no del partit), de l’escalada personal…
Quina feina municipal us avala?
Quina feina de base us avala?
Gràcies
Bastant d’acord amb el teu escrit. Puigcercós representa el passat més negre, els militants ja ho sabem, però per guanyar el canvi heu de fer les coses molt ben fetes, agrupar gent i parlar clar. Per cert, què en penses de Carretero? Sort.
Clar i Català! El Psc de forma sibil·lina vol enfonsar Erc, això q molts ja ho veiem a venir avui és palpable per la majoria dels electors d’Erc!
Molts alts càrrecs del Psoe ja deien que a la llarga aquesta col·laboració seria profitosa per Espanya! Ara ja sabeu el que volien dir! Ala llarga Erc perd la identitat i la credibilitat i es dilueix en el Psc.
En definitiva Carod i Puigcercós ens porten a ser la Rebotiga del Psoe a Catalunya!
Però Catalunya no és Cuba i els electors estant passant factura! Esquerra desperta o seràs engolida!
M’agradaria que aclarissis un aspecte. Inicialment, em semblava que el corrent de l’EI era crític amb el tripartit pel que tenia de renúncia però que també era molt crític amb un hipotètic pacte nacionata amb CiU.
Ho dic perquè molts conver-i-unionistes estan fent llenya d’ERC en els moments actuals i aprofiten totes les crítiques que feu els ‘crítics’ per dir que ERC es va equivocar i que calia haver pactat amb CiU.
Em sembla cutre aquest aprofitament per part de la gent de CiU però, al marge d’això, i cara al Congrés de Juny, m’agradaria saber la teva postura. Som molts els votants d’ERC decebuts per moltes coses però no per l’opció de fer un tripartit.
Les batusses entre aquestes dues “vedettes” de segona fila farien riure si no fos el molt que ens hi juguem. El país necessita una ERC forta i ambiciosa, i això passa per la renovació dels dirigents actuals i el canvi d’estratègia política.
ERC ha de saber ocupar l’espai del centre i l’esquerra independentista, un espai molt ampli i que té perspectives de continuar creixent.
Els militants i les militants d’ERC teniu la responsabilitat de girar full, jubilar (políticament) en Carod i en Puigcercós i fer que ERC torni a ser aquell partit que tant va il·lusionar a gran part de la societat catalana.
Em sembla d’una demagogia innecessària començar a carregar contra la direcció del partit sense concretar cap tema possible.
Un partit que després de cada escomesa electoral es passa el dia buscant crisi internes no té cap futur, una bona dosi de pragmatisme, cercar els problemes i fer propostes factibles és la única solució.
El camí de l’independentisme és difícil i tots els “messies” que han anat apareixent només han comportat més debilitat i pèrdua de suport. La postura dels “crítics” es limita a això, a una postura sense cap aportació factible i sense suport entre els votants.
Abans de res em sento orgullós dels votants d’esquerra, per més que em sapiga greu el resultat, han demostrat una exigència que crec que dificultarà molt els apoltronaments i conformismes dels altres partits.
La formació del segon tripartit va ser un error monumental. Estic clarament en contra de l’actual tripartir però crec que el millor seria una renegociació dels temes realment diferenciadors que són els sobiranistes (no dic independentistes perquè el govern és el que és i ERC té el pes que té) i de passada controlar una mica els temes de comunicació que ens ha fallat per tot arreu. Un trencament de l’actual govern, almenys sense intentar forçar les coses importants, em temo que seria un altre error.
Perquè quedi clar, crec que també hagués estat un error fer en aquells moments un govern amb CiU.
Ja sé que ara no té massa valor però la millor opció, si realment no es podia afegir una emprempta clarament sobiranista (que no es podia) al PSC-PSOE, era restar a l’oposició i deixar que CiU i PSOE s’entretinguessin en una lluita sense quarter i deixessin treballar en pau.
Hauriem d’haver après una lliçó:
Groverns amb PSC només si podem marcar l’accent sobiranista (el d’esquerres, bé o malament ja el tenen).
Govern amb CiU només si podem forçar l’accent sobiraniste i posar el d’esquerres tan com es pugui.
I si és possible l’acord a treballar des de l’oposició.
Aquesta és la meva recepte.
En tant que Esquerra no és un partit hegemònic, això és, és un partit petit, ha d’escollir parella de ball. La política, us agradai o no, és pacte i negociació. L’actual direcció va escollir el PSC i Montilla. Fer-se gran és escollir. Cal fer-ho. Cal exercir el “dret a decidir”. Molt bé. La resposta de l’electorat ja l’heu vist. Carod el que proposa és continuar com fins ara amb aquests 296.000 vots d’abans d’ahir. Amb aquests vots, sempre es podrà fer President de la Generalitat el candidat del PSC. Esquerra no té cap altra alternativa. El moviment d’en Puigcercós, que en el manetniment de Montilla coincideix amb Carod, el que busca és que el partit deixi de ser assembleari perquè no es qüestioni cada dos per tres la línia que ha de seguir el partit, que és molt clara: pactar amb els socialistes.
Amb tants de cop de timó només s’aconsegueix que el viatgers acabin com una sopa i no pugim més al vaixell.
Bàsicament d’acord amb allò que dius. Si volem que ERC sigui l’esquerra catalana hegemònica hem de ser una alternativa del PSC i no pas el seu intermediari. No pot ser que un partit com ERC sembli obsessionat amb pactar amb el PSC a tot arreu donant la sensació de desdibuixar-se progressivament.
Això sí, cal crítica però si us plau, el mínim de sang possible!
Si us plau, no ens posem nerviosos, ara. La nostra batalla no és a Madrid, sinó a Catalunya. I els vots que ara se n’han anat al PSOE, tornaran a ERC quan sigui el moment oportú.
El resultat de les eleccions era previsible, potser no amb la magnitud final però previsible. L’amic Uriel va continuar el debat encetat per Carretero (per pesonificar amb noms) però vet aquí que crec que aquest no és pas el problema, els noms, sinó el projecte. Primer parlem del projecte, i després de les persones. Podem haver perdut la confiança en les persones i aquestes poden mudar (l’Àngel Colom ja no hi és però alguna cosa li deu el projecte). I és clar si entenem això podem adaptar el projecte i substituir les persones que calguin pel projecte , però tots tenen alguna aportació a fer , no vulguem posar-nos sal a la ferida, busquem el remei que no sigui matar-nos. Al capdevall és més el que ens uneix, o no?.
En tot cas, fem el que fem i canviem el que canviem, pensem sempre en la gent i el país al qual servim i som eina, la resta són personalismes.
Uriel,crida ara ben fort o deixa fer.O ara o mai
des resultats adversos d´ERC arreu del país, que ha suposat en relació
a les anteriors eleccions estatals d´una pèrdua de més de 300.000 vots,
és hora de fer reflexió. Elements: hi ha qui diu que la bipolarització,
i i reduccionisme entre PP-PSOE, com no, que els mitjans afins de
cadascun dels partits han accentuat, ja que ambdós els convé,han
desdibuixat nacionalment les postures de l´independentisme polític dels
8 als 3 diputats a les corts espanyoles. Elements: un atemptat amb
ressó de declaracions de la filla de l´ex-regidor del PSOE a Arrasate,
que no s´ha analitzat el valor sentimental que pot haver influit en el
vot, quan va incrementar-se la participació, una bona campanya
electoral del PSC-PSOE amb isatges simples o ells o el PP, la
desmobilització per el fracàs estatutari de la gent més sobiranista, i
la cada cop més sentit comentari que aquests de la cúpula d´ERC, que et
sents dir “que s´han acomodat al poder i a la cadira”.
Cadascú farà la seva valoració, i elements no en falten, però hi ha qüestions que s´obvien:
–
No tenim un entorn mediàtic afí: els mass media defensen l´stablishment
politic(PP-PSOE-CIU) i et solen treure quan desgastes a oponent politic
afí del mitjà. Només cal veure el PSOEriódico, per veure com s´esplaia
per dimensionar en clau de crisi ERC, quan un fet de acompanyar a
marxar amb fets a tot un President de la Generalitat, com Pasqual
Maragall, quin tracte minimitzador han tingut els mitjans
pro-PSOE(PRISA, SER, GRUPO ZETA..) que en el cas de l´expulsió de Carod
del govern prou que es van explaiar i que ara, apostaran per donar
cobertura al candidat d´ERC que aseguri major comoditat de mantenir en
les institucions el PSC que depenen de suport d´ERC. Cal estratègia
nacional per construir mitjans de contrapoder, i ERC no s´ha cregut
encara la XARXA REPUBLICANA
de més de 300 blocaires( i no només els intitucionals) que té de
militants d´ERC i JERC, perquè l actual direcció encara percep com un
destorb o actua amb una certa supèrbia i obvia que som un partit
assembleari i TOTES LES VEUS són necesàries per reforçar el projecte de
l´esquerra independentista. Per quan el web oficial les recollirà
linkant a tots/es plegats? El proper congrés hauria de tenir un espai
propi pels internautes i blocaires militants, com un primer pas per
rectificar i veure la militància de base com un valor i no com un
destorb, com més d´un militant m´ha fet evident. Som 322 mitjans de
comunicació a internet la XARXA REPUBLICANA.
Per això des de la base promocionem bloc col.lectiu transversal,LA XARXA REPUBLICANA
–
El problema més greu que té ERC és coherència politica amb els seus
postulats, obert a una majoria social, que aglutini al 31% de persones
que votaria a favor en un referèndum d´autodeterminació. Cal recuperar
discurs ilusionador i traslladar-lo a les institucions. No es val dir
una cosa perquè toquen eleccions i practicar una altra. Algú dirà
dragon Khan? No, coherència. El primer tripartit, va ésser entès perquè
tenia un contingut politic concret inapelable: regeneració política
després de pactes CIU-PP i aire fesc a la genralitat i acord per nou
finançament i reforma d´estatut. Es va intentar, vam ser coherents, a
diferència de reventaestatuts com Zapatero-Mas, girant esquena al 90%
del parlament. Es va consultar les bases, que hi vam donar suport i
alguns que llavors érem consellers nacionals i vam donar suport unànim.
Segon tripartit. Propostes naif que ni tan sols recuperava feina
pendent del acord del tinell. Sensació de la societat que et sents dir:
Els que manen a ERC estaven massa avesats i això de ser conseller i
anar amunt i avall fa massa patxoca com per deixar-ho. Problema: No es
va posar a votació entre la militància el segon acord , i això és
l´error més greu d´actual direcció. I potser s hauria votat a favor.
Però no ho varen fer. I crec que majoria abans d´un mal acord, que
pactessin els traïdors de l´estatut retallat, en contra de la voluntat
del parlament, i moltes de les coses que passen ara no haurien passat,
perquè estar al goven en si i perquè si, no és garantia de res, si es
renuncia als ideals mínims, com fan el naifisme ideològic de
CIU-PSC.Desànim intern per pèrdua de coherència, i sensació d´abandó
dels principis per la gestió institucional sense compromisos davant del
propi electorat del segon tripartit que visibilitzi i justifiquin
estada al govern, amb l´agreujant que els mateixos que estan al govern
dirigeixen aparell del partit, i per tant per alegria del PSC-PSOE
l´estada al govern congela politicament el propi partit, que només és
calmat, com fan CIU-PSC, amb la designació de gent militant per fer
tasques del propi govern i el més greu, l´espanyolista PSC-PSOE es
percep com a no tant dolent entre propi electorat per la no-acció
política institucional amb determinats aspectes . El mateix error que
va fer CIU amb el PP davant la societat catalana. I la militància de
base s´indigna , però treballa des de la base per evitar el desastre
previsible, malgrat tot.L´elector ho percep i per contradiccions ja té
els partits del sistema.Són eleccions espanyoles. Resultat:Ja el tenim
el 9 de març que passem de 8 a 3 diputts, malgrat tenir un tàndem
atractiu Joan Ridao i Joan Tardà a Circumscripció de Barcelona, per
exemple.
I ara, la premsa que no coneix suficientment dinàmica
interna, ho planteja com diferències personals entre Puigcercós i
Carod, que casualment, practiquen el bipartidisme que hem patit
PP-PSOE: tapa debat que es vol obviar. Hi ha altres possibilitats que
són Carretero i Uriel bertran. I perquè altres possibilitats no es
puguin treballar el territori, el més convenient, ja que sector oficial
ha fet centenars d´actes per la campanya , fem-lo al juny. I si pot
ser, a València, que reduim afluència de majoria de militància. Que
cadascú tregui les seves conclusions. I algú no s´enrecorda que al
Congrés de Lleida, tant Puigcercós com Carod estaven d´acord en
eliminar RH d´ERC, ésser un partit assembleari, única garantia que la
voluntat de les classes populars del catalanisme sempre tinguem un
partit parlamentari que escolti la gent i que eviti endogàmies internes
i de regeneració nula com pateixen partits tradicionals com PSC-CIU-PP,
hàbits de dirigisme i control orgànic?
Alternativa? Coherència
ideològica. Unitat dels corrents del partit a treballar per ERC en ve
del país per afrontar un referendum proper d´autodeterminació. I
recuperar el discurs social, abandonant derives liberals pròpies de
partits de dretes com proposar rebaixes d´impostos. Per això ja hi ha
CIU-PP que menystenen els que menys tenen. I recuperar la R de
Republicans amb orgull. Sóc partidari de renegociar acord de govern a
la Generalitat, com a mínim amb allò que va aprovar militància,i la
mateixa IC i PSC, el pacte del tinell, i desplegar-lo. Que no volen?
Demostració que ens volen fagocitar de la mateixa manera que li va
passar ERC amb pactar amb CIU per fer Heribert Barrera President del
Parlament. Que pacti els traidors de l´estafatut(PSC-PSOE-CIU) el seu
desplegament, si tenen nassos de pactar. I al temps per tenir majoria
social ERC. Coherència i paciència. Les contradiccions, les han de
tenir els altres.
Tot està per fer, tot és possible, de nosaltres
depèn. Debat obert per parlar amb claretat i reformular per esdevenir
no com els altres, sinó l´esquerra independentista, a l´oposició , al
govern i a la majoria social, que no ens subordini ni a PSC,PSOE ni a
CIU, la centralitat és la coherència d´ésser un mateix, que al temps,
té el premi merescut. Rectificar és de sabis i ens ha d´unir construir
per esdevenir una majoria social a les properes eleccions al Parlament
de Catalunya i recuperar el pes politic perdut en aquestes eleccions i
marcar de nou l´agenda polític del país i marca l´agenda politica de la
resta de forces politiques. Entre tots/es ho aconseguirem.
Enviat per
Moisès Rial Medina
a
5:52 PM
0
comentaris
Ser que tindre el poder fa molt i que estar a la cadira es tindre el poder, em fa l’impressió que estar a l’altre banda fariem més feina. El nostre esperit critic i la lluita sempre ha estat la nostre bandera, per que no tornar a utilitzar???
Els dos co-liders de la formació omplen pagines de l’historia de Catalunya i del partit però potser ha arribat l’hora de deixar entrar noves forces per complir la destinació final d’aquesta formació: la independencia.
La proposta de arrosegar al PSC a unes posicions mes catalanistes no ha tingut l’efecte volgut, i es que el sentiment “espanyolista” de molts caps pensants a dintre de la formació socialista esta molt arrelat. Deixar que CIU pacti amb ells, potser faria que nosaltres fosim el partit totalitari de l’oposició, i posiblement aquesta posicio tan critica faria tornar a tots aquells que ara ens han deixat al veure que em perdut aquella flama contra l’estat. Son moltes coses que teniem a la llista de tasques per fer i que no s’han complert.
Uriel quina posició tindries tu? re-negociar el tripartit a l’alça, trancar i passar a l’oposició o negociar amb CIU? no se si podràs respondre a això, però en vistes al pròxim congrés jo, i suposo que molta gent voldrà saber el teu posicionament. Gracies.