A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Vicente Haya, “Herba roja de tardor”
Vicente Haya, L’herba roja de tardor. Cent estances de l’haiku japonès (Pagès editors, 2009), amb traducció i pròleg de Teresa Costa-Agramunt, és una valuosa aportació a l’estètica i la filosofia del haiku japonés. Com diu el subtítol són cent haikus d’autors clàssics traduïts i comentats. Considerant-ho bé és més important el segon aspecte, el comentari, que el primer. I ho és perquè del que es tracta és donar compte d’una mentalitat, d’una forma d’entendre la vida no sols diferent, sinó en gran manera oposada.
El haiku és l’expressió d’una forma de veure el món que vol instal·lar intensament el present en la nostra vida: l’ara i l’aquí; i que malda per considerar tan important la vida domèstica com la vida en majúscules: la mirada a qualsevol detall en pot donar compte. Els haikus són abolicionistes de tot contingut emotiu, evocatiu, fins i tot, intel·lectual. Són moments enlluernadors i efímers que ens volen desvelar l’autèntica substància de la vida. (n’hi ha més)
Reproduïm les estances 17 i 18
Japó s’anomena a si mateix el país de l’harmonia (wa) i d’alguna manera ho és. Però aquesta harmonia a què aspira la cultura nipona i que és la medul·la del caràcter de la seva gent no exclou, està clar, moments puntuals del nerviosisme, de laviolència o fins i tot d’horror. No tot és l’harmonia zen, un camí cap a l’harmonia interior, sinó que també és contempla l’harmonia que presenta el món natural amb els seus moments de bellesa trenats amb eventuals esdeveniments violents.
Les orenetes i el seu estrident piulet.
La gent de la barca
colpeja la serp
Buson
L’amenaça desencadena la por, i la por provoca agressivitat. La crispació en la vida del llogaret es correspon amb la crispació en l’entorn natural. Aquí no s’està instrumentalitzant la Naturalesa. Ans al contrari: l’home i Naturalesa són la mateixa cosa. Les orenetes no “ploren” (naku) la mort de la serp, sinó que posen so a un acte de violència amb el seu estrident piulet (naku) talment com si fossin part d’ella, com si tinguessin un garrot i donessin cops a una serp que és ben morta.
Els sons de la Natura no només reflecteixen la seva meravella, sinó també la seva violència. Així, en l’haiku apareixeran, per dret propi, tots els sons de l’existència, no només els bells refilets dels ocells cantaires. Vegem, per exemple, aquest altre esplèndid haiku de Buson en el qual escoltem el so d’uns ganivets que s’esmolen:
Al mercat
quan van vendre la carn de balena,
el so dels ganivets…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!