A tall d'invocació

He estat uns dies a l’Orient Mitjà, a Síra. Més que res a Damasc i Alep. També he visitat Palmira i Malula. D’entrada, és una terra agradable, tot i que –pel que he vist–el desert, i el semi desert, predomina de forma aclaparadora. Ço és planicies d’arena, vegetació absent o amb mates d’herba seca, colors marronós tirant a clar. Sorprenen moltes coses, primer que res la diversitat cultural, religiosa, arquitectònica…
    En una mateixa ciutat, com Damasc, hi ha un barri cristià, campaments palestins, pobles drusos al voltant; en Alep, hi ha un barri armeni i una població kurda important. A nivell lingüístic hi ha l’àrab, però també l’armeni, el kurd i l’arameu.
     I pel que fa a l’arquitectura, Síria sorprén per la presència d’elements arquitectònics hel·lènics, romans (amb ciutats encara espectaculars a despit de terratremòls i de guerres),  otomans, islàmics. Hi ha temples romans quasi intactes, mesquites, temples drusos, esglésies, sinagogues. Algunes edificacions, com ara el mític el Krac dels Cavallers, un fortificació dels croats, mostra les diverses fases de la seua història amb una part islàmica, una altra cristiana, una altra otomana. (n’hi ha més)
          

La gent correcta, sense l’efusió d’altres països àrabs com Tunícia o Egipte. Menjar exquisit: una primera tanda amb plats de salses, amanides, humus… i després, quasi sempre, carn de corder o de pollastre amb espècies i/o salses.   
       Com tot el món àrab que he visitat, hi ha una immensa quantitat de gent dedicada al comerç: les ciutats, sobretot Alep i també Damasc, són un gran soc. La primera arriba a una xifra brutal: un basar amb catorze-mil tendes. La sensació és que la gent s’hi dedica a vendre. I sobreviu, més que cap altra cosa.  
     

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!