Porte una setmana dedicat a la poesia. Ho he fet per partida doble. Per un costat, l’he explicada a classe, així en genèric, en l’assignatura de Comentari de Textos. Per un altre costat, m’he llegit molts dels originals presentats al premi “25 d’Abril” de Benissa. Els membres del jurat ens reunirem el dissabte, demà mateix, per deliberar.
M’és inevitable plantejar, en situacions com aquestes, el sentit de la poesia en els nostres dies. Certament, ha estat des de fa molts anys un gènere minoritari, però ara sembla que encara ho és més. La pèrdua de referents poètics entre els universitaris, el desconeixement de la nomenclatura (alguns alumnes no saben què és una estrofa), el desgavell interpretatiu d’algunes obres… fan pensar que la poesia és una manifestació cultural remota i arcaica. També és veritat que després d’algunes sessions el grau de sensibilitat cap a la l’escriptura poètica augmenta de manera considerable. (n’hi ha més)
Vet ací pregunta que em faig constantment: és compatible la vida dels nostres dies amb la poesia? És a dir, el gènere demana valors, formes de pensar i de sentir –i d’expressar-se– divergents a les que circulen en la societat actual? La resposta és rotundament afirmativa.
Ho és així perquè la paraula poètica és expressió concisa, paraula càntic, paraula conjur, paraula oració, o confessió, paraula oracular… que requereix temps, serenor, predisposició contemplativa. El nostre món va massa accelerat per copsar el ritme de la paraula poètica. És, a més a més, un món pràctic, descregut, laic, materialista, de satisfaccions immediates… La poesia, per contra, demana observació pacient, contemplació, lentitud. De la mirada del poeta, o de la del lector de poesia, es desprén una predisposició a escrutar la vida des del posat “metafísic”. I sembla que al món actual només tenen cabuda les coses tangibles i pràctiques.
D’altra banda – i també ho apuntes tu -, quan trenques la crosta gèlida de por a l’escrit difícil, indesxifrable…, com hem pogut viure prou vegades en recitals i tertúlies poètiques o fins i tot en activitats ben plantejades a classe, ens admira la capcitat que encara té la poesia per atrapar el receptor o per fer-lo participar…
Potser, malgrat tots els canvis encara hi queda en l’ésser humà un ressò del ritme oracular, de la música, del parany envescador de la oralitat…
Potser hi haurà poesia mentre hi haja esperança.