A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Un retrat de Stalin
Tan bon punt vaig veure aquest quadre, em va capturar. Mireu-lo amb atenció. És de G.L. Rubliev i el va pintar el 1935. Es titula: “Retrat de Stalin” i és a la Galeria Tretyakov de Moscou. Per a mi és un exponent de l’ambivalència. En aquest sentit, em va fer pensar en “la Gioconda”, un quadre ple de misteri i que permet una sèrie de mirades diferents atés la seua imatge ambigua (riu? plora? home? dona?). També aquest quadre suscita dubtes. Què vol dir-nos el pintor del líder soviètic que va implantar el terror en la URSS?
Per un costat, Stalin llig el periòdic amb un rostre seriós, i sembla que ens mira a nosaltres més que no al periòdic. La mirada pot parèixer enèrgica, vigilant, però el quadre té un fons amable que es deprén del color marronós i del silló, que amb la seua forma ovalada resulta càlid. Altres elements, com ara el gos als peus, la informalitat de les cames, ens transmeten una sensació directa i paternal. Un Stalin humanitzat, així? Però també el quadre permet una lectura irònica. No hi trobeu un rostre sorneguer? Tot i la disposició dels elements del quadre, que fan proper la figura del dictador, darrere la seua mirada, no hi hi ha un punt d’amenaça? No és fals, i aparent, el paternalisme? No s’hi amaga, a pesar de tot, un ésser perillós? No hi ha alguna engruna de burla en el quadre? (n’hi ha més)
En el seu interessant Viatge a la URSS (1938), Antoni Rovira i Virgili descriu la presència de fotografies del líder soviètic a tot arreu. “La seva fesomia de georgià enèrgic i hàbil, paternal i irònic, –escriu– presideix la vida quotidiana dels ciutadans soviètics.” I afig: ” A les escoles, hom veu freqüentment un quadre, de vegades en color, que representa Stalin amb un infant al braç”.
Segurament el pintor seguia una consigna: difondre una imatge paternalista del dictador. Un líder afectiu que inspira protecció i confiança…, quina paradoxa! Però segur que és així? Un bon art, siga amb paraules siga amb plàstica, és aquell capaç de construir missatges com aquest, sense una unidireccionalitat simplona. El bon art es fa interrogar (no m’agrada la paraula “ambigu”), requereix una atenció minuciosa, i fa pensar, especular… És el contrari que el realisme socialista, que la propaganda nazi, que molta publicitat elemental que ens voreja. L’expressió, amb plenitud, molt sovint va més enllà, fins i tot, d’allò que l’autor, en un primer moment, ha volgut dir-nos. Com ho llegiu vosaltres?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sé si hi havia alguna intenció de transmetre paternalisme però a mi, només de mirar la cara, l’expressió… la sensació que em produeix és de neguit i fins i tot de por.
1. Dalt a l’esquerra hi ha la imatge d’una mena de gos que ens mira fixament. Oculta i mig difuminada. Dos ulls ens miren de fit a fit. Des del racó obscur de l’esquerra. Ens miren al mateix nivell que la línia de horitzó.
2. El sr. Stalin pot ser el de la poltrona. Els seus ulls estan baix de la nostra línia de l’horitzó. Això el fa, alhora, inferior però els ulls esn esguarden desafiants. Resulta estrany una butaca ovalada i recoberta de teles plegades. Propi de l’imperi. Propi d’una butaca de senyora. La compostura no és ben bé la d’un mandatari. Amb la cama mig ficada i enroscada sota l’altra. Més una postura pueril que d’una persona gran. Una mirada pròpia d’un Lord Byron. El gos, extremadament s’encercla com el capçal de la butaca. Els tzars i la noblesa de l’època des del XV fins als XIX usava aquests animals com a element de demostració de subsumissió.
En definitiva: Josef Stalin tindria una doble personalitat i psicologia. Una ferotge i oculta i una altra efeminada i infantil.
Recordeu que Stalin reintrodueix el monumentalisme, el classicisme i el figurativisme a costa de la depuració de tota l’avantguarda constructivista, nihilista, Malevitx, etc.
Lliga molt més, aquest quadre, amb “el Crit” d’un Munch que amb el que volia revitalitzar la contrarrevolució que no era sinó que el realisme (boltxevic) en quadres del tipus David, Delacroix, etc. propers a Napoleó.
No sé si vaig errat ?
Chi lo sà !
Cordialment.
L’Stalin de les fotografies dels trcatats de Ialta i Postdam es de bonhome enèrgic i paternal.
El bigoti d’Stalin era imitat per molts revolucionaris d’ací i devia ser – era – signe de força, masclista, fermesa, els 06-70.
La mirada i imatge jove de la portada d’un llibre seu que es deia Fundamentos del Leninismo, d’aquells que es venien clandestinament , amb bigoti esclar, era de intrepidesa, fermesa, poètica,i…….d’allò que més tard hem vist “d’impassible el ademan”, que malgrat tot no es torç.
Qyui tria les imatges i les fotografies sap què fa i juga amb la gent.
Gràcies per ensenyar-nos-la