A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Tres pel·lícules sobre palestins i jueus
En poc temps, i com per atzar, m’he engolit tres films sobre la vida de palestins i jueus: Los Limoneros, Paradise now i Zona libre. Aquestes dues darreres les he pogut aconseguir a través del periòdic Público. Les tres –però sobretot les dues primeres– mostren ben clarament el sofriment dels palestins. La primera és la més emblemàtica i simple, des del punt de vista de missatge ideològic. Es tracta dels abusos que un ministre del govern jueu infringeix a una vídua palestina. I com aquesta se subleva sense aconseguir que reconeguen plenament els seus drets. En mig de la lluita: un història d’amor (commovedora) entre la vídua –una dona major– i un jove advocat. La tercera, “Zona libre”, és un pretext per a presentar-nos els patiment també dels jueus: cada entifada ha significat un canvi d’activitat econòmica per a una família lluitadora que, finalment, fa comerç de cotxes blindats a Iraq. I serà estafada per una família palestina. (n’hi ha més)
Paradise Now aborda el cas dels màrtirs palestins que s’immolen. El transfons és la dura vida a Gaza: poca faena, ferides famíliars, escasses expectatives… Ni l’amor–representat per una jove entenimentada, guapa i amb estatus– és capaç de capgirar la voluntat d’un jove que ha pres la decisió d’immolar-se.
I bé: tres pel·lícules que parlen de la necessitat de negociar una eixida a la situació, deixant cadascú –però sobretot Israel– bona part de les seues pretensions. Perquè o decideixen respectar-se, o allò serà un infern, per a uns i per a d’altres. I vet ací que es desencadena una ofensiva israeliana que equival a un pla d’extermini. Una mena d’escarment amb una càrrega profusa de sang palestina… I el món mirant com els soldats israelians maten i maten palestins. Prèviament tancant-los els passos fronterers, deixant-los sense medicaments, sense aliments bàsics, sense aigua, destruint-los les cases, els carrers… L’eixida més fàcil és la d’insultar, la d’agredir, la de matar… Però per una llei del món (mai no formulada explícitament) qui insulta, agredeix, mata… ho fa primer a un mateix.
En la visita que va fer Sarkozy (amb la Carla Bruni) ara fa uns mesos a Israel, en muntar l’escala de l’avió de tornada, s’hi va sentir un tret. La Carla Bruni va pujar les escales com un coet… Un soldat israelià s’havia suïcidat. Llavors es varen dir estadístiques: un nombre molt elevat (en proporció) als soldats que té el país, se suïcida. Qui fa la guerra a l’altre, primer de tot se la fa a ell mateix.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dius “deixant cadascú —però sobretot Israel— bona part de les seues pretensions“
Conec israelians i palestins enfrontats: els israelians, de manera global, pretendrien muntar el seu estat prescindint dels palestins. Els palestins, també de manera global, pretendrien matar tots els jueus.
Fruit de la seva educació potser, però malauradament, per arribar a la Pau, i a la inversa de la immensa majoria de conflictes passats, és la part feble la que hauria de deixar més pretensions.