A tall d'invocació

Recórrec camins amb olors tardorals, senders plens d’herbes ufanoses després de la pluja; mire crestalls retallats als cims de la serra… Amb el sol no tant potent, avance entre juncs i argelagues. Sentiment de quietud. M’agradaria  sintonitzar el silenci del cosmos. He portat Noves cartes a un jove poeta de Joan Margarit, repasse les frases que hi tinc subratllades. N’hi ha de molt bones. Costel·lació d’idees, reminiscències d’imatges, concatenació de fragments poètics… 
   Combine l’observació dels tossals despoblats, amb la llum tènue i dolça del vesprejar, amb l’evocació de poemes i de poètiques. Hui sembla indestriable la metapoesia de la poesia, la metaliteratura de la literatura. Vivim un moment d’escriptures híbrides: el relat, l’assaig, la crònica personal…van sovint a bocins. També pensament i relat ficcional, poesia i especulació filosòfica. Igualment, l’anècdota i la digressió, el plantejament lògic i l’explicació mítica.  (n’hi ha més) 

Però, amb tot, bé està tornar a l’inici. Vull dir: hi ha la poesia i la novel·la, i l’assaig, i l’escriptura del jo. Cadascuna amb les seues formes,  tradicions, família i parentesc… Amb la seua forma de metabolitzar la realitat, de generar missatges, d’explicar el món…

     D’un temps ençà, estic temptat a fer una antologia de la poesia. La meua pròpia antologia. Hi ha hauria Ausiàs, Estellés, Maragall, Martí i Pol, Margarit, Blake, Ángel González, Benedetti, Palau i Fabre, Rosselló-Pòrcel… I més autors, però el primer seria Walt Whitman. Crec que va ser a través d’El cant a mi mateix [de mi mateix, en traducció de Bartra] que vaig començar a estimar la poesia. Ara, en aquest dissabte de tardor, després de la passejada he anat corrents a buscar-lo.  Traduesc la primer estrofa:
                     Em celebre i em cante
                     i allò que faig meu també és teu,
                     perquè cada àtom meu et pertany.

                     Vagabundege i també convide la meua ànima que ho faça,
                     Vagabundege i m’incline observant una tija d’herba estival.
               
                     La meua llengua, tots els àtoms de la meua sang, s’han format 
                        d’aquesta terra, d’aquest aire,
                     nascut aquí, de pares que també hi varen nàixer,
                         igual que els seus pares,
                     jo, als meus trenta-set anys, amb una salut perfecta,
                        he començat a viure, i espere no deixar de fer-ho fins a la mort.
                  
                     Que callen escoles i credos,
                      m’han servit i mai no els oblidaré,
                      faig meu el bé i el mal, i deixe parlar,
                         sense importa-me el risc,               
                      la Natura, sense fre, amb tota la força primigènia.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!