A tall d'invocació

Ahir Ximo G. Caturla va presentar La casa que vull a la llibreria “80 Mundos” d’Alacant. Va fer un discurs rigorós, amb una dicció fluïda i una mirada penetrant. Em va semblar que va dir tot allò essencial del llibre. Sens dubte és un crític excel·lent i un lector apassionat. Gràcies Ximo! És clar que la seua mirada va ser força benèvola: va parlar de la serenitat que desprenia el llibre, del simbolisme de la casa (refugi, terra, arrels…), de la visió de la “fauna” (com diria Fuster) universitària… I com determinats fets, paisatges, homes… inspiraven especulacions carnoses. 
        Les presentacions de llibres tenen tota una litúrgia. De la d’ahir, crec que vàrem salvar la part més encarcarada. Aquest gènere, el diari, que alguns poden considerar lleuger i secundari, té al seu favor que s’explica per ell mateix. (n’hi ha més)       

   La casa que vull   (Antologia d’anotacions)

EL ROMER FLORIT

Matí assolellat amb un punt de fredor (ahir, de fet, va ploure i en altituds de més de mil metres va nevar). Passege, en les primeres hores del dia, per Ferratget. L’atmosfera és nítida, l’aire sembla purificat, els tocs de sol, acaronen. Passege i pense, passege i parle a soles, passege i escric mentalment…passejar és un pretext per fer qualsevol cosa diferent. A poc a poc, vaig fent exercicis d’atenció mental. La ment es redreça. Pense en els dies en què m’allunye del lloc de treball, la ment no deixa d’escenificar hostilitats (possiblement interiors) a través de personatges que vull veure com a malvats. Curiós el funcionament de la ment! Pega que te pega amb les obsessions: la maldat d’un, el gest desagradable de l’altre… hi apareixen engrandits, com a través d’una lupa. Ni tan sols som amos de la part conscient de la ment (de la inconscient ja ho sabíem). Sovint pensem que som víctimes, però ¿víctimes de què? En qüestions emocionals difícilment vivim el present, sempre ens nodrim del passat. Torne de nou a aplicar atenció mental: em concentre en els camins plens de romers que comencen a florir. Desprenen una flaire suau, dolça… Quan puc traspassar el llindar de l’home primari que m’acompanya, malgrat els malgrats, deixe d’estar induït a l’hostilitat. Llavors el món abandona la imatge de camp de combat.  Mai, però, no hi ha pau sense esforç.     [Gines]  (p.29)

……………………………………………………………………………………………………………………………

SISMÒGRAF DE LA QUOTIDIANITAT

L’escriptor de diaris és un sismògraf de la quotidianitat: Pla, Renard, Torga, Nin…  El que fa és aplicar el pensament –pot ser un pensament de baixa intensitat– quasi mai no és l’abstracció deshumanitzada del filòsof. Davant de la monografia, es decanta per l’article i, fins i tot, pel paràgraf o la frase (diguem-li aforisme). La brevetat i el silenci trenen una poètica robusta i essencial. Perquè allò important i bàsic no necessita massa condiments. No hi ha res important en la vida que no es puga traduir en paraules senzilles. I tampoc no hi ha res important en la vida que no tinga un correlat en l’àmbit domèstic, on els gestos xicotets —les tonades íntimes— són el tot. El material del diarista és la vida en minúscules. Aquest n’és l’evangeli. La seua bona nova. Després n’hi ha d’apòcrifs i de veraços, n’hi ha d’apòstols humils i de fal·laços. Hi ha els diaristes cromàtics i els ideòlegs, els sensitius, els psicologistes, els espirituals, els antropòlegs, els aventurers, els intel·lectuals, els propensos a la ficció, els de curiositat insaciable…la diversitat de matisos és infinita. O tan diversa com la varietat de tipus humans que poblen la terra.    (p.158)

……………………………………………………………………………………………………………………………

AMORS

Hi ha amors de pell, per acaronar eternament, infiníííííítament; són amors de tacte, d’aromes, paraules i llavis, suavitat, tendresa.

Hi ha amors de cavalcada. D’encontre amb l’estructura òssia. Xoc de plaques tectòniques. Són amors d’esquelet, d’empemtes, de força. Un sent que les cames fan de forquilla, el ventre de cullera, els llavis i la gorja són conductes volcànics.

Hi ha amors filosòfics. Passejar i xarrar. La compenetració cinètica. Espiritual. Ritme analògic. El plaer de la mansuetud, l’erotisme del trellat.  

L’ideal —difícil d’assolir— fóra la combinació en un mateix dels tres amors: l’amor de pell, l’amor de cavalcada i l’amor filosòfic.  (p.155)

……………………………………………………………………………………………………………………………

SENTOR DE ROBA PLANXADA

Després d’una jornada hiperactiva, un dia convuls, frenètic, no se m’ha ocorregut altra cosa que rentar roba, eixugar-la, i després posar-me a planxar. Quasi mai no ho faig, això de planxar. Poc a poc, el saló, on he instal·lat l’artefacte, ha començat a exercir de botafumeiro. La sentor dolça, afable, m’ha aromatitzat les entranyes. La ment humana és una gran misteri. Per a carregar-se d’ansietat, qualsevol cosa és bona, per a calmar-se calen cursets, entrenar la paciència, activar records engrescadors. Desconnectar-se de qualsevol esdeveniment viscut com un drama, costa un gran esforç. Quina raó tenia Renard: “l’home naix amb els seus vicis; les virtuts les adquireix”. Per què no serà al revés? (p.150)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!