Del mateix director de Conversaciones con mi jardinero, Jean Becker, Mis tardes con Magueritte és una petita joia. Conta la relació entre Magueritte, una dona de noranta-cinc anys, i Germain, d’una cinquantena. La conversa que casualment mantenen al banc d’un parc mirant com mengen els coloms, els resultarà tan enriquidora i balsàmica com per retornar al dia següent i el posterior… Ella li llegirà fragments d’obres literàries, ell l’escoltarà complaent. La relació estarà marcada per la tendresa, per l’autodescobriment, per la superació de traumes d’infantesa… … (n’hi ha més)
Per a ell, Margueritte serà la mare que no ha tingut. La mare, i potser també el pare. Per a ella, qui sap!, ell és una mena de fill i potser també un company… Conversen, ella li llig llibres… però les paraules són alguna cosa més: són carícies, són explicacions d’experiències vitals, són conjurs contra la soledat, contra l’absurd… La vida s’amplia i, sobretot, s’entendreix; s’omple d’una tonalitat tèbia, d’una aroma que desperta la curiositat…
Potser amb més efecte que un tractat psicològic, el film ens parla de les construccions vitals, de la relació entre coneixement i afecte, entre curiositat i estima. L’amor dóna l’energia indispensable per seguir endavant. La pel·li ens fa veure, sobretot, com som mamífers, una espècie que naix de les carícies i dels abraços i ho fa amb més eficàcia que un estudi ple d’estadístiques i d’informes psicològics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’has fet entrar unes ganes de veure-la…!!!
Vaja, realment m’has fet venir ganes de veure-la, i no li hagués parat esment, potser…sort que algú m’ha fet arribar aquí.