A tall d'invocació

He tornat fa uns dies, però les hores de vol encara em pesen en els muscles en forma de jet lag (s’escriu així?). Han estat uns dies intensos (viatjar és sempre un exercici intens) en dues etapes. La primera: Montevideo, en casa d’uns amics. Açò m’ha fet entrar, de ple, en la forma de vida dels uruguaians. Una vida més dura que la nostra (en el sentit econòmic), però més creativa i cooperativa (si més no, en la gent que he estat: professors, psicopedagogs…).  
   Hi vaig arribar la setmana de les eleccions  i la ciutat era un clam frenteamplista. Mujica era pertot arreu. Optar per Mujica era fer un canvi dins del canvi: anar una mica més enllà del que significava Tabaré.
     Vaig recórrer la ciutat de dalt a baix. Sobretot, la part més antiga: plaça de la Independencia, catedral, port…Vaig anar a llibreries de vell (Tristán Narvaja), al teatre, a un concert de música de Ruben Olivera i a  dinars i sopar amb amics, i amics dels amics… Tot càlid, familiar i entranyable. Vaig deixar Montevideo en un vaixell que em va portar, en tres hores, a un Buenos Aires plujós i gris. (n’hi ha més)      

  L’etapa argentina ha estat més anònima, més de turista que va explorant carrers i barris (Boca, Puerto Madero, Palermo Recoleta…); bada per zones peatonals: Florida i es perd en l’atractiu Carretas, entre llibreries, teatres, cinemes…
   B.A. m’ha deixat un sabor diferent a Montevideo. És una megàpolis amb una diversitat brutal de classes socials, de colors de pells, de caràcters humans… Em quede en la part més epidèrmica: paisatge urbà, arquitectura  eclèctica i europea i, sobretot, llibres (llibreries immenses que tancaven els dissabtes a les dues de la matinada). També és una ciutat plena de protestes, de pintades com una que en la paret de la catedral deia: “Iglesia, basura/ vos sos la dictadura”. O aquesta altra en una paret del barri de San Telmo: “Las plantas no pecan”.    

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!