A tall d'invocació

A Estàtues sense cap Manuel Forcano reprén el fil de la seua obra poètica on el món àrab configura una geografia sentimental i passional intensa.  Per al poeta arabòfil, ara serà Egipte: des d’El Caire, a racons del Nil, les casbes de les ciutats… el magatzem d’espais convertits en el correlat objectiu d’unes experiències de desig ardent que sembla insaciable. Però en la poesia de Forcano hi ha més sensualitat que lascívia, més delicadesa que lubricitat. Amb un posat mimetizant amb la poesia àrab –l’àrab disposa de més de 70 paraules per a parlar d’amor–, la de Forcano és d’una permanent embriaguesa sensual: una simple mà, uns dits jugant als escacs, una boca menjant un préssec… pot abocar al jo poètic a evocar una estampa de desig,  un impuls voluptuós. El títol del poemari fa referència a la passió que anul·la el raciocini: “Quantes vegades” diu “en un museu/ t’has identificat amb les antigues estàtues/ sense cap./Un cop tu també el vas perdre…” (n’hi ha més)  

Llegint la poesia de Forcano, tot fa pensar que l’embriaguesa sensual fa vibrar, sentir la vida, amb una força embadalida i que la sensació més alta per al poeta, sens subte, resideix en l’espasme sexual. A l’ensems, la bellesa que l’acompanya –i que desperta l’hedonisme– constitueix la substància del sagrat. Comentant el seu llibre anterior, Llei d’estrangeria, vaig qualificar el poeta del nou Kafavis de la poesia catalana:   http://polop.cpd.ua.es/dossierua/REPOSITORIO/25-09-2008/INFORMACION/7.pdf

                       No recordo
No recordo el número del bus del Nil
que va dur-me fins a la teva riba.
No recordo el nom del carrer
de casa teva, ni tampoc estic segur del teu.
No recorde quants pisos
vaig pujar fins al terrat
ni si vaig trucar a la porta
o era oberta. No recordo
quin mes era d’estiu,
ni quants dies vaig quedar-me,
l’horitzó del riu ample i tu
als meus ulls.
         Potser
va ser només un dia.
Però el recorde cada dia.